CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Canal Segarra Garrigues: els dubtes d’una obra que ha costat més de 1.000 milions d’euros Canal Segarra Garrigues: els dubtes d’una obra que ha costat més de 1.000 milions d’euros

Canal Segarra Garrigues: els dubtes d’una obra que ha costat més de 1.000 milions d’euros

La incògnita de la viabilitat del CSG el converteix en un projecte inquietant. La lentitud en la construcció, l’augment del cost del canal, la protecció de les aus i les concessions antiestètiques posen traves al projecte
EconomiaZPortada IzquierdaZResto 28 Octubre, 2015 Núria Vilellas Camps 0
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » Canal Segarra Garrigues: els dubtes d’una obra que ha costat més de 1.000 milions d’euros

El projecte del Canal de reg Segarra-Garrigues (CSG) es va posar en marxa el 2012, després que el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, i el ministre de Medi Ambient, Jaume Matas, posessin la primera pedra a Tiurana (comarca de la Noguera). Però molt enrere ha quedat aquell dia, i el que havia de ser el macro projecte de regadiu que havia de distribuir l’aigua a 70.000 hectàrees d’entre una vuitantena de municipis de sis comarques diferents de Lleida, s’ha acabat convertint en el malson del Govern, de la constructora, de l’Estat i, sobretot, dels veïns.

Matas va explicar que el canal estaria enllestit en només 8 anys, però ja en fa 13 que l’obra hidràulica més ambiciosa de la història va començar, amb uns primers plànols de l’any 1959, i presenta un futur molt més que incert. El problema rau, principalment, en la falta de diners. El CSG, com tots els projectes de regadius, és una inversió compartida entre l’Estat i les comunitats autònomes, en aquest cas Catalunya. El projecte i la licitació són competència autonòmica, mentre que l’Estat només finança part del pla, pagant l’embassament i el canal principal; Catalunya, per la seva banda, ha de posar els diners per fer el sistema de recs i la concentració parcel·lària, que és un procés molt car i llarg en el temps.

El canal Segarra-Garrigues a l'alçada del nucli de Tàrrega.

El canal Segarra-Garrigues a l’alçada del nucli de Tàrrega.

Cada un dels propietaris de terrenys per on ha de passar el CSG té diverses hectàrees, ja poden estar agrupades en una zona concreta o distribuïdes pel territori. La concentració parcel·lària s’encarrega d’agrupar diverses hectàrees per zones per tal de distribuir l’aigua en blocs. La qüestió és que a l’agrupar aquests terrenys la plantació de part d’aquestes parcel·les poden anar a parar en unes terres que no pertanyen al propietari amb qui s’ha pactat. La gran complicació d’aquesta concentració parcel·lària és aconseguir que tots els lots tinguin el mateix valor, perquè només d’aquesta manera els propietaris voldran acceptar el tracte. I si no hi ha un nombre suficient d’agricultors que ho acceptin, tirar el projecte endavant seria una odissea encara més gran, ja que gran part de la feina a fer correspon a la participació dels propietaris dels terrenys.

El cost inicial del canal Segarra Garrigues no té res a veure amb el cost final, molt més car

El CSG havia d’abastar prop de 70.000 hectàrees de 80 municipis de Lleida, i l’obra es va pressupostar inicialment per 1.450 milions d’euros. D’aquests, 444,5 els havia d’aportar l’Estat per la construcció del canal principal de 80 quilòmetres de llargària, que connectarà el pantà de Rialb amb la presa de l’Albagés, i que ja està pràcticament acabat. La resta de diners (1.102,6 milions d’euros) els havia d’aportar la Generalitat per construir la xarxa secundària de reg, que és l’encarregada de portar l’aigua a les finques, amb la col·laboració dels agricultors, que també pagaran part de l’obra i l’aigua que gastin.

Les obres del canal són més cares del previst inicialment.

Les obres del canal són més cares del previst inicialment.

Però l’Estat haurà d’invertir addicionalment 9 milions més pel pantà final, i el Govern de la Generalitat ha admès que el sobrecost final de l’obra podria augmentar un 14%.

Una sentència de la UE sobre la protecció d’aus empitjora, i molt, la viabilitat del CSG

Un altre dels problemes que han perjudicat greument l’execució del CSG en el temps programat va ser una sentència de la Unió Europea que van obligar a replantejar el projecte. La Comissió Europea va dictar dues sentències condemnatòries el 2007 per infringir la llei europea de protecció d’aus i espais naturals. El CSG estava tenint un impacte negatiu en les poblacions d’aus estepàries protegides per la legislació comunitària europea, com el sisó, la ganga o la terrerola. De fet, un any abans de les sentències ja va desaparèixer una altra espècie, l’alosa becuda, i per això el Tribunal de Luxemburg va decretar que s’estava vulnerant la legislació ambiental, la ZEPA (zona especial de protecció de les aus).

El cas és que tant el govern espanyol com la Generalitat no van fer cas de les imposicions, i fins a l’any 2009, quan va arribar una amenaça de sanció, les administracions no van decidir redirigir el projecte mitjançant les modificacions necessàries, on es retallaven la superfície de regadiu i van limitar les aportacions d’aigua en milers d’hectàrees més. Però el litigi encara no està tancat, ja que la Comissió Europea va anunciar al mes de març que encara està a l’espera de què s’implantin aquestes mesures compensatòries.

I això què significa? Doncs que del total de l’àrea cultivable del CSG, el 42% està protegit per la ZEPA, és a dir, que en gairebé la meitat del territori o no es podrà regar o es podrà fer amb fortes limitacions. Aquest fet condueix a una pèrdua d’oportunitats de desenvolupament i a un increment del preu de l’aigua. Així doncs, en moltes de les hectàrees on s’estava previst regar no es podrà fer, i això escanya encara més el projecte. Tot això pot apreciar-se en el següent mapa del canal Segarra Garrigues:

Mapa del Canal Segarra Garrigues

Mapa del Canal Segarra Garrigues

Quan es fa qualsevol projecte, en aquest cas un de regadiu, és necessari calcular la rendibilitat i el retorn dels diners, i és necessari que hi hagi un mínim de rendibilitat de l’obra pública (per petita que sigui) per tal que l’obra valgui la pena. La qüestió és que la rendibilitat del Segarra-Garrigues està calculada sobre el total d’hectàrees inicialment pensades, i amb el problema de les aus, les zones de regadiu es redueixen a gairebé la meitat, i és clar, els números ja no surten. I no només de cara a les administracions, sinó sobretot dels pagesos que hi participen, ja que n’hi ha molts que no es veuen afectats per l’encongiment, però n’hi ha molts d’altres que sí, que les seves parcel·les han quedat tocades. D’aquesta manera es crea un problema addicional, un interrogant sobre la viabilitat del CSG tal com està plantejat.

L’inici del projecte: una licitació antiestètica i una ombra negre sobre la concessió del CSG

I d’on provenen tots els deutes que dificulten el projecte? Quan Artur Mas era conseller en cap el 2002 es va crear l’empresa pública de regs Sistema Segarra-Garrigues perquè donés un impuls definitiu a començar el canal. Avui, aquesta empresa ha estat absorbida per Infraestructures de la Generalitat, que va ser l’encarregada d’adjudicar les primeres obres, i d’aquí provenen els primers deutes amb els bancs. L’execució de les obres la va adjudicar a una unió d’empreses, FCC, Copisa, Copcisa i Agbar, que passarien a dir-se Aigües Segarra Garrigues (ASG).

Aquesta empresa s’havia d’encarregar de l’execució de les obres i del manteniment de la infraestructura durant 30 anys després d’haver finalitzat les obres (un termini que no està datat). El problema està en què ASG cobrava en acabar les obres, i tenia un pressupost anual de 60 milions, podent-se endeutar sense límits. I amb aquest mètode l’administració s’ha trobat que ha hagut de fer pagaments molt més elevats d’aquests 60 milions anuals.

Josep Antoni Rosell, antic subdirector d'Infraestructures Agràries i posterior director general d'Aigües Segarra Garrigues. Actualment imputat pel cas del 3%.

Josep Antoni Rosell, antic subdirector d’Infraestructures Agràries i posterior director general d’Aigües Segarra Garrigues. Actualment imputat pel cas del 3%.

Un dels imputats pel cas Petrum, és el lleidatà Josep Antoni Rosell, que era el subdirector general d’Infraestructures Agràries quan es van concedir les llicències de construcció a l’UTE per 1.103 milions d’euros, i va ocupar el càrrec de director general d’Aigües Segarra Garrigues fins al 2011. Aquest és un fenomen conegut com a porta giratòria, com habitual en cercles polítics. El president d’ASG, Josep Grau, era conseller d’Agricultura quan es van donar les concessions a l’empresa d’aigües.

El canal Segarra Garrigues és doncs, un projecte rendible?

Moviments polítics a banda, l’empresa ASG és absolutament rendible, mentre que el canal és el que no ho és. Ho podria haver estat si s’hagués fet una revisió radical des de zero en el moment que es va trobar el problema de les aus, però en lloc d’això es va preferir mirar cap a un altre costat i fer veure que no passava res, com si ignorar el problema faria que acabés desapareixent.

Així doncs, la lentitud en la construcció del canal (fa tres anys que no es fa pràcticament res), tot el capital esmerçat (uns 1.000 milions d’euros), la no producció del que ja està construït i les ZEPA són els principals handicaps del Canal Segarra-Garrigues. De fet, aquesta és la infraestructura més cara que s’està construint a Catalunya, només per darrere de la línia 9 del metro, i té un cost similar a l’AVE que va de Barcelona a París.

La Generalitat mai ha abordat els temes que compliquen aquest canal de manera directe, sinó fent una visió radioactiva, evitant fer un replantejament d’arrel que hagués canviat el projecte, però que l’hagués fet més lleuger, ràpid i viable. El perquè? Les raons poden ser de dificultat, mandra política, per l’empresa privada que hi ha pel mig (Aigües Segarra Garrigues) i les lluites internes entre qui les formen, per raons electorals per evitar problemes amb la població de Lleida… sigui com sigui, a hores d’ara és impossible saber quan costarà econòmicament aquesta obra faraònica, que a hores d’ara només arriba a 7.000 de les 70.000 hectàrees que hauria d’assolir. I si no es vol parlar d’un altre cas com el de l’aeroport de Castelló o les autopistes de Madrid, s’ha de trobar una solució.

Print Friendly, PDF & Email

Núria Vilellas Camps

Periodista des de nena, sempre preguntant absolutament per tot. Amant de l’escriptura en tots els seus àmbits. Membre fundacional de la revista digital Microcosmos i actual tresorera. Redactora de Catdiàleg i col·laboradora en mitjans radiofònics. “L’ètica ha d’acompanyar sempre el periodisme, com el brunzit al borinot”, Gabriel García Márquez.

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies