CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Visió de Catalunya Visió de Catalunya

Visió de Catalunya

Opinió 27 setembre, 2017 Josep Miró i Ardèvol 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Visió de Catalunya

És comprensible que  sorgís espontàniament la posició originada pel bon sentit, o sigui ni carlisme ni cantonalisme, ni guerra civil ni desfibril·lació general. Aquesta fou l’aspiració de la immensa majoria del país, de totes les classes i de tots els estaments… Del seu esperit nasqué tota la política que es feu després, que emplena la vida del senyor Prat de la Riba”. Aquesta és la visió de Josep Pla sobre el sorgiment del catalanisme, explicada en el seu “Homenot”. És evident que hi ha altres relats sobre aquell origen, com podria ser presentar-lo com el fruit de dos grans moviments culturals, successius, i en bona mesura antitètics, el modernisme, que es produeix entre 1892 i 1911, i el noucentisme entre 1906 i 1925. El primer ens donà figures com Joan Maragall, Verdaguer, i Santiago Rusiñol, i institucions com els Jocs Florals. El segon “homenots” com Carner, Eugeni d’Ors i, Pompeu Fabra, aquest a cavall de les dues èpoques, i la Mancomunitat.

El text d’en Pla és útil perquè caracteritza la naturalesa originaria del catalanisme: voluntat de transformació des de la pròpia realitat catalana per construir un espai polític central, que doni respostes pràctiques a les  necessitats de la gent, sense acudir a solucions taumatúrgiques basades en la polarització i l’enfrontament.

Aquesta pràctica fou possible i s’estengué al llarg de 150 anys perquè  hem tingut un gruix d’homes que tenien una visió de Catalunya, una concepció assolible a llarg termini, que s’iniciava amb realitzacions concretes que  motivaven i movien a molta gent.

Dos noms i dues realitzacions ho exemplifiquen. Un és el d’una gran figura política amb una visió integral de Catalunya. És en Prat de la Riba (1870-1917) i la realització fou la Mancomunitat, que “es degué a la tenacitat dels homes de la Lliga que des de 1904 intuïren en la mancomunació voluntària de les províncies catalanes el camí per anar suaument i sense sotraguejades a l’autonomia de Catalunya”. Així ho descriu la “Història de Catalunya” dirigida per Pierre Vilar. L’altre, és un exemple des d’una perspectiva específica. Es tracta de Victoriano Muñoz Oms (1900-2000) (i també l’injustament oblidat Josep Maria Vallès, el conseller de Política Territorial que ho feu possible) i és el Pla General d’Obres Públiques de 1935, hereu superlatiu del Pla d’infraestructures de la Mancomunitat de 1922.

Res millor per capir la visió d’en Prat que llegir l’enlluernadora  intervenció d’en Bofill i Matas (Guerau de Liost) sobre el seu pensament i pràctica, feta el 23 de desembre de 1910 (edició de 1979 a cura de Jordi Casassas. Edicions 62) amb motiu de la presentació de la segona edició del llibre “La Nacionalitat Catalana”. Faltaven quatre anys perquè la Mancomunitat existís, però allí ja s’hi especificava tot un programa de gran abast, una visió de futur, que es començà a fer efectiva amb eficiència i gran qualitat, fins que els terrabastalls de la història ho impediren. Concepció política, ensenyament i educació, cultura, ciència, territori, obres públiques i comunicacions, cohesió social, ordre públic, defensa. La futura Mancomunitat -i menys la Diputació de Barcelona que presidia en Prat- no tenia tantes competències, però ell tenia una visió d’Estat per impulsar-ho aquí i a Espanya.

Per la seva banda, el Pla General d’Obres Públiques de 1935 d’en Muñoz Oms, era molt ambiciós. En ell, i per primera vegada, s’integraven els diferents plans d’infraestructures: carreteres, ferrocarril, ports, aeroports, telèfons, conques hidràuliques i sanejament. Alhora s’anticipava a les aplicacions tècniques del seu temps, de manera que quan l’aviació tot just aixecava el vol, ja preveia set corredors aeris, els enllaços amb Europa, i l’abalisament de territori. Seria com si ara  haguéssim planificat la vialitat per a busos conduits per sensors, la generalització del cotxe elèctric, o trens lleugers impulsats per levitació magnètica. Era l’esforç de les polítiques públiques per tenir visió de futur i preveure’l a partir d’un bon coneixement de la realitat. Tenien ben clar, i això és decisiu per evitar castells en l’aire, la identificació de les obres específiques que calia per avançar vers l’escenari desitjat. Les possibles, amb els recursos i capacitats actuals, i les que s’havien de bastir progressivament mercè noves competències i estratègies polítiques. Progressar sense pausa, encara que fos lentament, però evitant tot retrocés, guiats sempre per l’excel·lència. Sense demiürgs, que prescindint de les evidències i de la relació de forces, ens duen a estavellar-nos. En ocasions heroicament, altres fent el ridícul, però sempre estavellats.

Ai las com hem retrocedit! Necessitem recuperar la visió d’en Prat, l’excel·lència institucional de la Mancomunitat i dels seus homes. Ens és urgent i necessari per construir una Catalunya forta socialment i econòmica.

Publicat a La Vanguardia

 

Print Friendly, PDF & Email

Josep Miró i Ardèvol

és membre del Consell Pontifici pels Laics, president d'e-Cristians, editor de Forum Libertas i col·laborador a La Vanguardia de Barcelona

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.ACEPTAR

Aviso de cookies