Violència atribuïda

Un dels avantatges de la democràcia és que permet defensar i discutir, en el seu si, qualsevol idea o projecte, mentre es faci sense violència, és a dir, sense imposar per la força les particulars opcions de cadascú. Mira que hi ha diferències d’actituds i de pensament en molts països europeus, però la llarga tradició democràtica de la majoria assegura  que sigui bastant impensable  canvis radicals de règim per una via violenta, sigui revolucionària o militar.

Espanya també està entre aquests països, amb una democràcia més jove e inexperta, si bé clarament compromesa  en la ràpida homologació amb les democràcies més avançades. Les diferències a Catalunya també es dirimeixen en aquest entorn democràtic de no violència. Si ens ho proposem, és clar. Fins i tot un acord per un canvi tant aparentment radical com la modificació d’unes fronteres només es por dur a terme actualment a Europa per la via pacífica. Això vol dir temps d’anàlisi reposat i àmplies majories.

Als que no estem satisfets amb l’expressió del catalanisme  polític a través de l’actual acord amb l’Estat ens empipa molt que es vulguin magnificar els escassos exemples de violència, mai generalitzada, que han pogut existir per part dels partidaris del procés. Encara ens incomoda més la violència reactiva que cada cop és més freqüent per l’altra banda i, sobretot, la insistència en què l’estat de confrontació és el pa de cada dia entre nosaltres. No és veritat.

És bastant evident que un dels errors de l’independentisme exprés ha estat despertar amb força el sentiment, també força estès a Catalunya, dels que es consideren sobretot espanyols. I darrera aquesta realitat, els partits polítics que n’han fet bandera. Tot molt flonjo, tot molt populista. Però tot molt dolent per a la convivència entre persones de diferents idees.

Els llaços grocs en són un bon exemple. Els llaços van néixer i s’han estès com a signe de rebuig a l’empresonament preventiu dels polítics que ja sabem. Hi ha molta gent, molta, independentista o no, que està en contra d’aquesta mesura, a Catalunya i a moltes altres d’Espanya i del món. I el llaç el porta qui vol, jo no el porto, i m’he manifestat sempre en contra dels empresonaments. El llaç groc no divideix, manifesta un pensament i un desig. Aquest és el gran exemple de la confrontació? Retirar els llaços és el gran signe de la reconciliació?

La desgraciada  baralla de fa uns dies al Parc de la Ciutadella, manipulada d’una forma infame, hauria de fer reflexionar als partits que han governat o tenen voluntat de fer-ho que la convivència no s’ha de mercadejar per quatre vots.