CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Un país en destrucció Un país en destrucció

Un país en destrucció

CatalunyaPolíticaZPortada DerechaZResto 3 octubre, 2017 Josep Miró i Ardèvol 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Un país en destrucció

La via escollida com a estratègia per a la independència, impulsada per CDC, ara PDEC, i Esquerra, ha situat l’accent en el seu caràcter dialogant i pacífic, sobradament acreditat per les grans manifestacions de l’11 de Setembre. Aquest camí, tranquil·litzador de consciències, que presentava la transició com un procés sense traumes, té però, un decisiu inconvenient en la negativa a la negociació de les forces de l’estat, i el situa davant d’un mur, sigui quina sigui la fórmula final escollida, RUI, DUI, i demés variacions tàctiques.

La CUP, que malgrat la seva ínfima minoria, té una influència quasi hegemònica en l’estratègia del procés, sí té una resposta pel carreró sense sortida: la desobediència civil com a estratègia que porta a l’enfrontament judicial i policial, i al conflicte al carrer com a fase final: el Maidan Nezaléjnosti ucraïnès, a la catalana, és a dir sense recolzament de la CIA, ni de la Unió Europea. És un plantejament coherent amb el seu propòsit, l’únic que per mitjà de la independència forja un canvi radical del sistema.

Aquest camí transforma el Procés. Les declaracions del President de la Generalitat, la última crida a desobeir d’Artur Mas, la multiplicació d’actes d’aquesta naturalesa, assenyalen que el Procés ha canviat de carril. D’ara en endavant el que compta és allò que doni peu a la dialèctica acció-reacció.

És una ruptura estratègica decisiva. Però voldrà el gruix del país seguir la via de la confrontació: manifestacions conflictives, ocupacions, scratches, enfrontaments? El fet que Podemos a Madrid, opti per una via semblant, l’anunci d’ERC que la independència catalana pot obrir el camí a un canvi de règim a Espanya, i a la proclamació de la república, dota al Procés de coherència, però el transforma radicalitzant-lo.

L’ex CDC, el propi govern de la Generalitat, es veuran desbordats, de fet ja ho estan, en entrar en un territori que no és el seu. És el propi de la CUP, de Podemos, de Colau i del seu partit, i això aboca a un escenari insegur. És clar que ERC  ja té en el seu passat experiència sobre governs presoners del dictat del carrer.

destrucció

Il·lustració de Jordi Barba.

Recórrer a la desobediència com a instrument de lluita política té el problema dels límits. Qui els fixa i on s’estableixen? La destrucció de la legalitat genera una lògica d’atomització i partidisme difícilment dominable si no és per la força.

Una de les seves conseqüències greus és la desviació de la missió de les institucions. És el cas de Badalona; en nom de la “sobirania local” declara el dret d’establir el seu propi calendari festiu. Més greu encara, el govern d’Ada Colau pretén regular un dret fonamental, com és el de les manifestacions religioses a la via pública per mitjà d’un Protocol, perfectament anticonstitucional.

Avançar en aquesta línia és arbitrari, i per tant injust, caòtic, i, supediten les institucions a interessos de part. El resultat és la transformació del Procés: la sobirania ja no està referida a la nació i a la seva independència, sinó que s’amplia a allò que cada centre de poder li interessa per imposar la seva ideologia. I aquesta concepció es correspon a un tipus de contesa política concreta: la revolta, inicial, però revolta, que ja no té només com a objectiu comú la independència, sinó la imposició d’una determinada doctrina. Ho evidencia l’últim punt, l’onzè, de les Conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent del Parlament de Catalunya, que liquidant el criteri de neutralitat i inclusivitat, introdueix una única obligació prèvia als legisladors constituents, que en principi haurien de ser sobirans: “incorporar des de l’inici la perspectiva de gènere, d’una manera transversal”.

Aquesta pugna ideològica es manifesta en el propi govern de la Generalitat, on el Departament de Sanitat, el més important en dimensió econòmica i incidència sobre les persones, desenvolupa una política que poc té a veure amb el programa de govern i sí amb la particular visió del seu conseller, capaç de prescindir de l’Organització Mundial de la Salut i del protocol mèdic per a l’abordatge de la disfòria de gènere, i modificar sense informació ni transparència, el model mixt de la sanitat catalana.

Una ideologia com la que es va imposant ha d’introduir noves pràctiques. La més escandalosa és la de la delació: l’Ajuntament de Barcelona ens hi habitua amb els pisos turístics, i la Generalitat en l’aplicació de la llei de privilegis sobre les persones GLBTI.

Però és l’evolució de TV3 qui millor exemplifica la ideologia a implantar. En els programes informatius òbviament, però també i cada vegada més en els dedicats a l’entreteniment. L’evolució de la sèrie Merlí, és paradigmàtica.

El resultat de tot plegat és coherent sí, i també destructiu. Significa entregar el lideratge social i polític a la CUP, Podemos, i Barcelona en Comú. I alhora anar destruint el país que anàvem fent.

Article publicat a La Vanguardia el 7 de novembre de 2016.

Il·lustració de Jordi Barba

Print Friendly, PDF & Email

Josep Miró i Ardèvol

és membre del Consell Pontifici pels Laics, president d'e-Cristians, editor de Forum Libertas i col·laborador a La Vanguardia de Barcelona

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.ACEPTAR

Aviso de cookies