CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Totes les claus de la ruptura entre el govern Sánchez i el govern Torra Totes les claus de la ruptura entre el govern Sánchez i el govern Torra

Totes les claus de la ruptura entre el govern Sánchez i el govern Torra

Qui ha guanyat amb tot aquesta crispació política?
CatalunyaPolíticaZPortada Izquierda 11 Febrer, 2019 CatDialeg.cat 0
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » Totes les claus de la ruptura entre el govern Sánchez i el govern Torra

L’acord entre ambdós governs semblava pròxim. El text que posava sobre la taula la vicepresidenta Carmen Calvo donava joc amb la seva ambigüitat. Els integrants de la taula de partits podien ser estatals o catalans, s’acceptava un relator que donaria fe dels acords, la data del seu inici seria fixada dins del febrer, i no hi havia límit a les propostes a posar sobre la taula a fi d’aconseguir un resultat final polític i democràtic. Aquest escenari, més l’apertura del judici, permetia escenificar una dinàmica de diàleg, la més avançada des que va començar el conflicte fa més de cinc anys, i creava un clima adequat per als inculpats, almenys per aquells que no creuen que la solució final és l’enfrontament i la posterior desqualificació del  judici per part del Tribunal Europeu. Primer, perquè això pot representar anys, i segon, perquè no està clar, desconeixent la sentència, que el resultat fos plenament favorable per a ells i el que representen.

Però aquella situació es va deteriorar ràpidament, entre dimarts i divendres de la setmana passada, per l’acció combinada de vectors a banda i banda de l’Ebre.  Per la banda, catalana va acular contra les cordes la demanda dels negociadors d’incorporar la referència explícita al fet que la finalitat de la taula era negociar l’autodeterminació. Aquest cop va venir precedit per la jugada d’ERC de presentar l’esmena a la totalitat als pressupostos generals. Junqueras no ha volgut veure’s desbordat per la iniciativa de Puigdemont i s’ha anticipat a la decisió del PDECat. En aquest sentit, en fer-ho en la pugna per l’electorat català, ha perdut una bona part del seu capital negociador amb el govern, que confiava en Esquerra com la part més dialogant del conjunt independentista. Per la part espanyola, la tensió es va disparar amb la figura del relator i va ser el detonant, l’excusa, per convocar una manifestació tripartita contra el govern Sánchez per aquest diumenge passat, que concentrà 45.000 persones. Va ser convocada amb pocs dies, però la veritat és que és un resultat ben magra si això expressa la força de PP-Cs- Vox, i és el clamor per la unitat d’Espanya. Per l’independentisme tan sol a Catalunya, hauria estat una xifra estàndard, res d’extraordinari, i segons per a quina data, un fracàs. Però la pressió de la convocatòria i el tema en so: una comissió de partits i un relator, va dividir el PSOE, alguns “barons” d’Aragó, Castella- La Manxa, Extremadura, varen criticar la decisió, però sobretot va ser la declaració de Felipe González la que va deixar aïllat a Sánchez i l’obligà a fer marxa enrere, cosa d’altra banda facilitada per la instància final de la part catalana sobre l’autodeterminació. Sánchez pot argumentar ara davant dels seus la seva contundència final en negar tota possibilitat a aquest principi.

Qui ha guanyat amb tot aquesta crispació política? Els ciutadans segur que no, almenys no aquells que confiaven en el pressupost (perquè n’hi ha d’altres, especialment en els àmbits tècnics, i prou solvents, com L’AIREF, l’Autoritat fiscal independent, i el Banc d’Espanya, que sostenien que eren uns pressupostos que generarien un dèficit elevat, per sobre del 2% i per tant més endeutament, quan aquest ja està en el 100% del PIB, pràcticament, en una conjuntura, la del 2019, que com a mínim dibuixa una contracció econòmica).

Sánchez es pot veure obligat a convocar eleccions pel superdiumenge de Maig, quan es concentren en un sol dia totes les cites, municipals, autonòmiques, europees, i ara estatal. No és un mal escenari, però així i tot, el pot conduir fora del govern, com a Andalusià, perquè no en te prou amb guanyar al tripartit de dretes.

L’independentisme aniria a les eleccions amb el vent del judici a favor seu, que podria contrarestar la fatiga de materials que ja enregistra, i el crit a resistir davant l’onada de dreta. Políticament i salarialment (ens referim als seus salaris públics) pot funcionar. Però, sens dubte segueix conduint les energies del país a no afrontar els nostres problemes i desafiaments, com fan els altres, sinó continuar en una  pugna que no té data de caducitat.

Això és el que hi ha si no es produeixen sorpreses. La més immediata un fer marxa enrere d’ERC i el PDECat, abans de dimecres, amb l’excusa d’evitar la victòria futura de la dreta. Un argument discutible, perquè la manifestació no assenyala per la seva dimensió més perill després que abans de fer-se, però l’elector independentista és indulgent i no passa factura. Una altra més llunyana seria un trasbalsament de l’escenari polític, però aquesta és una possibilitat que no s’albira. És clar que les sorpreses ho són precisament per aquella raó.

Print Friendly, PDF & Email

CatDialeg.cat

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies