CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Síria després del gas de Damasc i els míssils nord-americans Síria després del gas de Damasc i els míssils nord-americans

Síria després del gas de Damasc i els míssils nord-americans

Per què Al-Àssad estaria interessat en emprar les tan polèmiques armes químiques just quan està guanyant la guerra? I per què Trump ataca una base militar del règim i després no fa res més? Els dos mandataris estan enviant missatges, però aquests van dirigits a audiències molt diferents
MónResearchZPortada IzquierdaZResto 20 abril, 2017 Joan Prats i Amorós 0
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » Síria després del gas de Damasc i els míssils nord-americans

El 4 d’abril es conegué que un atac amb l’agent nerviós extremadament tòxic conegut com gas sarín havia mort, a la província síria de Idlib (nord-oest del país), desenes de civils (entre 70 i 83, segons diverses fonts).

Diversos actors internacionals, entre els quals els Estats Units i la Unió Europea, assenyalaren el règim de Bashar al-Àssad com a responsable. El dia 7, el Pentàgon dugué a terme un atac amb 59 míssils de mig abast Tomahawk sobre la base militar síria des de la qual es pensa que s’havien enlairat els avions que efectuaran el llançament del gas.

Per què els Estats Units empraren la força?

S’ha comentat molt que després de l’atac del 4 d’abril, l’actitud de l’administració Trump envers Al-Àssad canvià radicalment. El secretari d’estat Rix Tillerson afirmà el dia 6 que “sembla que no hi hauria un paper per a ell [Al-Àssad] per governar el poble de Síria”.

Tot i que l’atac nord-americà del dia següent semblà confirmar, en un primer moment, aquestes paraules, la manca d’acció que ha seguit a l’operació militar mostra més aviat que la posició nord-americana no ha canviat substancialment.

La prioritat de Trump segueix sent la lluita contra Estat Islàmic i aconseguir la fi definitiva de les hostilitats a Síria. La caiguda d’Al-Àssad, si arriba, hauria d’emmarcar-se en un procés polític dut a terme pels propis siris.

Segons l’institut de recerca i grup de pressió International Crisis Group (ICG), l’acció militar del Pentàgon tenia unes finalitats polítiques limitades, però rellevants: dissuadir al règim de dur a terme nous atacs amb armes químiques.

Des de l’estiu del 2013, quan Obama protagonitzà la polèmica de la “línia vermella”, Estats Units ha tingut una enorme pressió de l’opinió pública per oferir una resposta decidida a qualsevol ús d’armes químiques per part de Damasc.

Trump acaba d’oferir el que el públic recriminà a Obama no tenir el valor de complir al 2013. A més, podria ser que l’atac tingués com a segona finalitat intentar dissuadir al règim d’Al-Àssad d’emprar armament químic de nou. Així s’evitaria que la Casa Blanca hagués de prendre més vegades la incomodíssima decisió de com respondre als atacs.

A més, el fet que el Pentàgon avisés amb temps a les tropes russes i síries perquè evacuessin la base que havia de ser atacada demostren com la línia política nord-americana no ha canviat substancialment.

I per què Al-Àssad podria estar interessat en emprar armes químiques?

De moment Nacions Unides no ha pogut pronunciar-se sobre els atacs del dia 4 degut al desacord entre varis membres del Consell de Seguretat i Rússia.

A falta de proves concloents, però, Annia Ciezadlo ofereix a The Washington Post una bona explicació sobre per què Al-Àssad estaria interessat en dur a terme atacs químics contra la seva pròpia població.

Ciezadlo parteix de quelcom que a xocat a molts: per què el règim de Damasc, en un moment en que està guanyant la guerra, efectua una operació militar tan polèmica i sensible a Occident?

La periodista pensa que és per intimidar a l’oposició interna, i avisar als seus líders i seguidors del que els passarà si no es rendeixen. Tot i que el règim ha obtingut importants victòries militars durant els darrers mesos, les seves forces estan disseminades pel territori, i es troben exhaustes.

L’atac del dia 4 és una mesura que intenta estalviar temps i diners: dissuadint als rebels de “resistir fins al final” al seu darrer bastió a Idlib, Al-Àssad podrà iniciar abans la re-construcció del seu país, i de pas, consolidar la seva posició de poder.

A més a més, però, destaca Ciezadlo, a Al-Àssad no li importa el que Occident pensi del seu règim. Això és tot una gerra d’aigua freda, ja que demostra fins a quin punt els Estats Units, França i Regne Unit han perdut rellevància a Síria davant de Rússia, l’Iran i Turquia.

Així doncs, al cap i a la fi, tant les maniobres d’Al-Àssad com de Trump són missatges dirigits a audiències diferents. Si bé el dictador sirià s’adreça a l’oposició interna, Trump parla principalment a l’opinió pública internacional. A efectes pràctics, quasi bé tot segueix igual.

El moment de la diplomàcia

No han faltat les veus que opinen que, després dels confosos esdeveniments de principis de mes, el diàleg és més necessari, i també més possible, que mai. Per exemple, el màxim responsable pels afers humanitaris de Nacions Unides a Síria, Jan Egeland, ha afirmat que és una oportunitat per forçar als líders mundials a emprendre accions més decidides per aturar el patiment dels civils.

Per la seva banda, el ICG pensa que “ara que les dues parts han efectuat els seus moviments simbòlics [l’atac amb gas per una banda, i l’ofensiva amb els míssils per l’altra], és el moment de tornar a la diplomàcia i rebaixar les tensions”.

I afegeix: “en darrer terme, es necessitarà el realisme nord-americà i rus per a iniciar un procés seriós que posi punt i final al conflicte. El que passà a Khan Sheikhoun [el poble a Idlib que patí l’atac químic] mostra els horrors i les perilloses conseqüències regionals i potser inclús internacionals en que la situació podria derivar si no s’actua. Si l’atac nord-americà del 7 d’abril fou prudent o temerari és irrellevant: el que és important ara és convertir la situació en una oportunitat per a reduir la violència a Síria”.

Imatge de portada: una pancarta amb el president Bashar al-Àssad en un centre comercial destruït a Homs. Sergey Ponomarev per a The New York Times

Print Friendly, PDF & Email

Joan Prats i Amorós

Estudiant de postgrau al Department of War Studies de King's College, Londres. Graduat en ciències polítiques i de l'administració per la UPF. He realitzat un any dels meus estudis a Sciences Po Paris, amb menció Summa Cum Laude. Apassionat de les relacions internacionals i entusiasta de la idea d'Europa. He estat assistent de l'ambaixador d'Espanya a Costa d'Ivori, secretari de l'Associació Thomas More UPF i cap d'Scouts d'Europa. "Sovint he hagut d'empassar-me les meves paraules, i he descobert que eren una dieta equilibrada", Sir Winston Churchill.

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.ACEPTAR

Aviso de cookies