CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Qui marca els límits? Qui marca els límits?

Qui marca els límits?

Cave Canem 22 Octubre, 2018 Josep Manel Silva 0
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » Qui marca els límits?

Sembla que un dels acords entre Podemos i el PSOE per aprovar els pressupostos inclou també un altre tipus de propostes, entre les quals la supressió dels articles del Codi Penal que sancionen les ofenses contra la Corona i contra els sentiments religiosos dels ciutadans.

Fa uns dies vaig ser convidat a presentar la jornada de cloenda del Congrés de l’Advocacia de Catalunya, organitzat pel CICAC (Consell de l’Advocacia Catalana) sobre els límits de la llibertat d’expressió i a conduir una entrevista amb dos ponents d’alt nivell com la professora de Dret Civil de la UB Chantal Moll de Alba i l’advocat penalista Gonzalo Boye.

En la meva doble condició d’advocat i periodista, sempre que he hagut de plantejar una reflexió sobre els límits del que podem pensar i expressar tinc una tendència natural a ser molt restrictiu pel que fa a la capacitat sancionadora dels poders públics quan algú considera que s’han traspassat els esmentats límits. Una altra cosa és la meva opinió personal davant determinades actituds ofensives o provocadores, que no em mereixen cap respecte, però això no te res a veure amb la necessitat de restringir al màxim les sancions, especialment les de caràcter penal, per aquest tipus de comportaments.

No és un debat nou, més aviat és recurrent. A Espanya, i a la majoria de països europeus, la llibertat d’expressió només havia quedat limitada tradicionalment pels anomenats drets de la personalitat (intimitat, honor i pròpia imatge), ja que també són drets constitucionals que mereixen protecció. Tot i que hi ha països com Alemanya que, per raons comprensibles, penalitzen conductes com la negació de l’holocaust. El problema es planteja quan aquests drets entren en conflicte entre ells.

Fa ja uns quants anys, en concret al 1985, Pedro Pacheco, aleshores alcalde de Jerez de la Frontera va dir aquella famosa frase: “la justícia es un cachondeo”. Com a conseqüència d’aquestes declaracions, el Jutjat d’Instrucció número 2 de Jerez de la Frontera va incoar un sumari i va ser condemnat per l’Audiència Territorial de Sevilla per un delicte de desacatament a dos mesos d’arrest, multa de 16 dies i sis anys d’inhabilitació.

El Col·legi d’Advocats de Jerez també va estudiar mesures disciplinàries, ja que Pacheco era advocat i va fer les declaracions després de conèixer la decisió judicial de suspendre l’ordre municipal d’enderrocar el xalet del cantant Bertín Osborne. De fet, Pacheco va demanar que s’investigués l’existència de complaences i connivències entre alguns magistrats i els advocats defensors. Finalment, va recórrer al Tribunal Suprem, que va entendre que les seves declaracions eren una crítica política emparada per la llibertat d’expressió i va anul·lar la sentència de l’Audiència de Sevilla.

Tanmateix, Pacheco va ser condemnat anys més tard pel mateix Tribunal Suprem a 5 anys i sis mesos de presó per delictes de corrupció urbanística i ha sortit fa uns mesos del centre penitenciari per gaudir del tercer grau. Però això ja forma part d’una altra història.

El debat sobre els límits de la llibertat d’expressió també va arribar al Tribunal Constitucional, que s’ha pronunciat vàries vegades al respecte. I no sempre a favor de l’exercici il·limitat d’aquesta llibertat.

Hi ha un cas molt conegut, el de la revista “Makoki” (STC 176/1995, d’11 de desembre) en què el TC va desestimar un recurs d’empara contra una decisió de l’Audiència Provincial de Barcelona que havia revocat una sentència absolutòria del Jutjat Penal número 3 de la ciutat en favor dels editors de la publicació (un “còmic” satíric ja desaparegut).

La sentència de TC diu literalment que “la apología de los verdugos, glorificando su imagen y justificando sus hechos, a costa de la humillación de sus víctimas no cabe en la libertad de expresión como valor fundamental del sistema democrático que proclama nuestra Constitución. Un uso de ella que niegue la dignidad humana, núcleo irreductible del derecho al honor en nuestros días, se sitúa por sí mismo fuera de la protección constitucional (SSTC 170/1994 y 76/1995). (…) Es claro, por lo dicho, que la Audiencia Provincial de Barcelona aplicó el tipo delictivo desde la perspectiva constitucional adecuada.”.

La revista era un número especial que portava per títol “Hitler=SS” on es reproduïa la vida en un camp de concentració nazi, incloent escenes de tortures i aberracions sexuals. Va ser denunciat per injúries i ofenses a l’honor de les víctimes de l’holocaust per diverses entitats jueves i fins i tot va ser segrestada la publicació. L’editor va ser inicialment absolt pel Jutjat Penal però després va ser condemnat per l’Audiència de Barcelona i desestimat el recurs d’empara contra aquesta sentència pel TC. El Tribunal Constitucional va considerar fins i tot que la publicació incitava a la violència i deia que l’humor no pot tenir carta blanca. “Un “cómic” como este, que convierte una tragedia histórica en una farsa burlesca, ha de ser calificado como libelo, por buscar deliberadamente y sin escrúpulo alguno el vilipendio del pueblo judío, con menosprecio de sus cualidades para conseguir así el desmerecimiento en la consideración ajena, elemento determinante de la infamia o la deshonra”.

Precisament per regular millor aquests tipus de conductes i protegir els drets de determinades minories, l’any 2015 (Llei Orgànica 1/2015 de 30 de març) es modifica el Codi Penal espanyol per introduir els anomenats “delictes d’odi” (“hate crime”) a l’article 510. L’objectiu d’aquesta reforma era com hem dit protegir les víctimes o testimonis de delictes d’odi per motius racistes, antisemites u altres referents i ideologia, religió o creences, orientació sexual, malaltia o discapacitat i altres fets discriminatoris. Les condemnes previstes per aquests delictes poden arribar als 4 anys de presó.

És evident que la proliferació d’expressions contra aquests col·lectius a les xarxes socials va influir de manera directa en la regulació penal d’aquestes conductes.

De fet, ja ha arribat algun cas al Tribunal Suprem, en relació a sentències condemnatòries per aquests delictes. Una sentència de 9 de febrer de 2018 de la Sala Segona considera que cal confirmar la condemna per enaltiment del terrorisme i delicte d’incitació a l’odi en un supòsit en que l’acusat havia piulat al Twitter, entre altres coses, el següent:

“53 asesinadas por violencia de género machistas en lo que va de año, pocas aparecen con la de putas que hay sueltas”; y 2015 finalizará con 56 asesinadas, no es una buena marca pero se hizo lo que se pudo, a ver si en 2016 doblamos la cifra”; “ya tengo los explosivos preparados para esta noche en la plaza del Sol, feliz año, Alá es grande” “ahora sólo falta un atentado en Madrid con unos cuantos españoles muertos y un 2015 de puta madre; “ya no se ven atentados como los del 11-S, estos de la Yihad valen, si van a masacrar gente que lo haga con estilo, vuelve Ben Laden”; ” Beatriz era feminista, y se tiró al río porque las mujeres se mojan por la igualdad” “a mi me gusta follar contra la encimera y los fogones, porque pongo a la mujer en su sitio por parte doble”. Por último colocando la foto de una mujer, respecto a la que no consta si fue víctima del maltrato de violencia, añade el lema “ya la he maltratado, tu eres la siguiente”.

Resulta molt difícil mantenir-se indiferent davant aquest tipus de comentaris, però la pregunta que cal fer és si convé o no despenalitzar-les totalment. I deixar-les per exemple en l’àmbit administratiu sancionador, com va legislar el Parlament de Catalunya l’any 2014. La Llei 11/2014, del 10 d’octubre, per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, preveu un règim d’infracció i sancions, amb inversió de la càrrega de la prova (“correspon a la part demandada, o a qui s’imputi la situació discriminatòria, l’aportació d’una justificació objectiva i raonable, suficientment provada, de les mesures adoptades i de llur proporcionalitat”) per castigar les expressions vexatòries o que incitin a la violència contra aquests col·lectius. Les sancions consisteixen en multes pecuniàries o retirada de subvencions.

O potser no cal cap mena de regulació i és millor acostumar-se a viure sense limitacions a la nostra llibertat d’expressió (preservant els delictes de calúmnies i injúries), i deixar que tothom pensi i digui el que vulgui, encara que això pugui ofendre a determinats col·lectius. Això sí, i amb perdó per l’anacronisme políticament incorrecte, o “todos moros o todos cristianos”. O eliminem els delictes per a tota mena d’ofenses o ho deixem com està.

En resum, es tracta de definir en quin model de societat volem viure i com sancionem (si és que cal sancionar) a qui s’aprofita de la llibertat per provocar o ofendre als altres. Cal posar-hi límits? I si és així, qui marca aquests límits?

Article publicat al blog Cave Canem de J.M. Silva

Print Friendly, PDF & Email

Josep Manel Silva

És Advocat i periodista i vocal de Construïm

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies