CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Puigdemont el “Gran Timoner” Puigdemont el “Gran Timoner”

Puigdemont el “Gran Timoner”

Editorial 24 Juliol, 2018 CatDialeg.cat 0
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » Puigdemont el “Gran Timoner”

El PDeCAT ha consumat la tercera defenestració del seu propi dirigent i està a les portes de practicar la tercera autoliquidació com a partit. És un rècord que  consuma després de més d’un quart de segle d’estabilitat i èxits com a CIU, seguit d’uns pocs anys en els quals es baten rècords d’alts i baixos traumàtics, de difícil equiparació en el món democràtic. Per què es pot confiar en un partit d’aquesta mena?

Fem memòria, primer de la mà d’Artur Mas, i la participació necessària de Francesc Homs, varen fer tot el possible per destruir políticament Duran i Lleida, i amb ell a CiU, una fórmula d’èxit provat. El resultat de l’experiència va ser un desastre. Primer empitjorà el resultat electoral, més tard el propi partit va empènyer Mas a plegar com a president de la Generalitat per imposició de la CUP, en un gest insòlit. Va néixer políticament Puigdemont, qui va anunciar que venia per completar la legislatura i portar el procés a bon fi (el procés s’estavellà i ell continua com si la presidència de la Generalitat fos una propietat particular, però aquesta ja és una altra història). Finalment, CDC plena de remordiments econòmics -no entrem en detalls- va néixer en un part accidentat d’una cosa que semblava senzilla: vestir amb un  abillament nou el partit de sempre. Entremig el “tràgala” forçat de Junts per Catalunya, on el partit ha quedat marginat, excepte en la seva representació al Congrés, l’únic lloc on  Marta Pascal i el seu grup de direcció mantenia una certa autoritat. Finalment, ha hagut de plegar per una raó ben poc democràtica: perquè no té la confiança de Puigdemont. Us imagineu això mateix traslladat al PP? Que li estaríem dient en aquest moment? Contrari a la democràcia, autoritari, cabdillista i molt més. Però a Catalunya això s’admet, amb la col·laboració necessària de Pilar Rahola que la setmana anterior a l’Assemblea del PDECAT va complir amb l’encàrrec de marcar amb la creu de difunts polítics a Pascal. Vet aquí com La Vanguardia involuntàriament  es converteix en una eina de domini de Puigdemont.

El resultat i les expectatives electorals, de tants canvis, la majoria contraris a tota pràctica democràtica, han estat i són minvants. Com a estratègia política és un desastre i com a cultura democràtica també. Des de quan els catalans accepten el cabdillisme d’un fracassat? Perquè la història política de Puigdemont és la d’un viu que fracassa. És viu perquè sobreviu al fracàs personal. El problema és que, a més, és col·lectiu, recordem-ho.

Va acordar anar a unes eleccions anticipades per evitar l’aplicació del 155, però el purisme de Santi Vila de recomanar que el decret de convocatòria no es publiqués aquella nit, sinó l’endemà, va comportar que  s’arronsés quan a llum de dia van començar a titllar-lo de “traïdor“ a les xarxes, un qualificatiu, que avui els Puigdemontistes, o carlins, com vulgueu, apliquen amb generosa abundor a tot aquell que discrepa d’ells. Esquerra ha pagat en la seva carn l’haver jugat la carta de no donar-li suport en aquella decisió.

Després d’acordar la independència al Parlament i en lloc de romandre al Palau de la Generalitat i hissar la bandera catalana com únic símbol, va decidir abandonar la seu de la presidència per traslladar-se a Girona, primer, per creuar la frontera, més tard. Fugia, és clar, en nom de Catalunya, igual que altres ho han fet per diners, o s’han arrapat al càrrec.  Tot per Catalunya, començant per allò que més li convé personalment. L’impacte polític veritable no estava  en la fugida,  sinó en  haver romàs al Palau. Voleu una imatge més potent per la causa de la independència que un president que surt detingut del Palau? No hauria estat, a més, la millor solidaritat i garantia per facilitar la fi de la presó provisional dels altres detinguts, entre ells el líder d’Esquerra, que mai va ser assabentat de les intencions de Puigdemont?

Però hi ha més. Va  acudir a la campanya electoral del 155 en lloc de proclamar-ne el boicot, que hauria guanyat de carrer, una segona i poderosa fita a la qual ha renunciat per una raó bàsica: primer la del sou, no principalment d’ell sinó de molts que estan amb ell, i també per assolir una altra vegada el control de la Generalitat, del govern, perquè el Parlament tant els hi fa que estigui paralitzat, perquè el que els  interessa són els diners i TV·3

Va assegurar que si guanyava, tornaria, cosa que va posar molt neguitós al govern espanyol… per continuar a Brussel·les un cop obtinguts els redits electorals.

Finalment, ha vetat la dirigent del seu partit, com si fos el secretari General d’un partit estalinista, o maoista, el “Gran Timoner” rodejat dels seus Guàrdies Rojos.

I aquest home és qui ha de salvar Catalunya i conduir-la al paradís de la democràcia i la justícia? Au va!

I per triomfar, malgrat que les enquestes li atorguin un mal resultat i el seu lideratge suspengui i ocupi una més que discreta quarta posició, inventa un nou artefacte de disseny: la Crida Nacional  per la República, que segons els seus estrategues i portaveus és un “tot en u”:

  • Un moviment perquè els partits estan desacreditats, però regit, això sí, per un “Gran Timoner”
  • Un moviment com el de Macrón , amb la diferència que els seus aliats nats són la CUP i el CDR, i això no és ser de centreesquerra sinó una cosa molt diferent.
  • També són ells -els que remarquen el lligam amb les sigles- no gens menys que l’actualització del Consell Nacional de la Resistència francesa, presidit per l’heroi Jean Molin, que aglutinà la lluita interior contra els nazis. És clar que, en realitat, Puigdemont és De Gaulle que viu la batalla interior des de Londres
  • Vol ser el SNP, malgrat que aquest sigui un partit clàssic de llarga experiència, doncs va ser creat el 1934, i no en té res de moviment.
  • Finalment, també vol recollir el paper de l’ANC sense ser-ho, anant a les eleccions, i sempre amb un cap de llista inqüestionable: ell mateix.

Del seu programa no se’n sap res més que tres coses: reivindicar l’1-0 com el referèndum, que  no va ser, la llibertat dels presos sense explicar com, i fer la república ara, sense dir de quina manera s’assolirà fer-la efectiva.  Els problemes i necessitats reals de la gent no existeixen.

No, aquest no és el camí de Catalunya, almenys no amb aquesta forma de fer.

Print Friendly, PDF & Email

CatDialeg.cat

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies