CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Pantalles giratòries Pantalles giratòries

Pantalles giratòries

Cave Canem 6 setembre, 2018 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Pantalles giratòries

Un dels meus escriptors preferits (autor també d’alguna novel·la per oblidar), Eduardo Mendoza, ha declarat en una entrevista a El País que no entén res del que està passant a Catalunya, que li fa por el que veu.

Té raó, costa d’entendre. El president Torra va pronunciar ahir una conferència al Teatre Nacional (i no al Parlament, tancat des de abans de vacances) que no ha aclarit res del futur immediat de Catalunya. Res, més enllà de les crides a la mobilització permanent i una confusa proclama a no acceptar la sentència del Tribunal Suprem en relació als polítics independentistes. Una sentència que encara no s’ha dictat perquè tot just ha acabat la fase d’instrucció i encara queden moltes incògnites per resoldre sobre el que va passar fa un any. Encara que serà molt difícil de sustentar el delicte de rebel·lió. Ja veurem. De moment, es tracta de guanyar temps, un cop més, i esperar, “reviure” (un verb que va utilitzar vàries vegades) els esdeveniments de setembre i octubre de 2017 i continuar apel·lant als sentiments.

El discurs de Torra no és un discurs del segle XXI. És un discurs herderià, propi del nacionalisme romàntic del segle XIX, tot just abans de la construcció dels Estats moderns.

J.B.Herder considerava la nació un organisme viu amb ànima pròpia, i va crear el concepte de “volkgeist”, aquell esperit del poble responsable de que les nacions tinguin uns trets constitutius immutables, anteriors i superiors a les persones que les formen en un moment determinat de la Història. Però Herder també va advertir dels possibles excessos del nacionalisme. I va morir a Weimar, tot un avís per a navegants.

En definitiva, res de nou. Nihil novum sub sole. Però cap al final del discurs, Torra va fer referència a la proposta de Pedro Sánchez sobre convocar un referèndum per validar un nou Estatut de millora de l’autogovern. Va dir que la considerava interessant, pel que implicava de reconeixement del conflicte, però que s’havia de descartar perquè ell només estava disposat a acceptar una consulta vinculant sobre l’autodeterminació, no sobre l’autogovern.

Doncs jo m’ho pensaria dues vegades, sincerament, abans de dir que no. Torra no ho farà, perquè no te talla suficient com a estadista i perquè els que l’han col·locat on és no li perdonarien mai. Però l’alternativa, vist el que ha passat els darrers mesos, quina és? La desobediència? La insurrecció? Els partits independentistes només ha desobeït una vegada de manera específica i concreta. 6 i 7 de setembre. Llei de convocatòria del referèndum i Llei de transitorietat. Tot el corpus jurídic català i espanyol triturat en dues sessions parlamentàries amb mig hemicicle vuit. A partir d’aquí, ja sabem la resta. Cap planificació, uns cap aquí i altres cap allà, res preparat, un “farol”, cap reconeixement internacional, i només la pressió de molta gent (però no la suficient) per mantenir viu l’invent i conservar el poder. I la reacció desproporcionada de l’Estat. I algun intent de reconeixement de errors, sobre tot per part d’ERC, amb un líder empresonat que està llegint correctament la profunda divisió creada a la societat catalana, obligada a escollir entre un dels dos bàndols.

I si, com ja han avisat els seus responsables, el PSOE no accepta pactar un referèndum de autodeterminació? I si la sentència és condemnatòria? (ja veurem com s’argumenta i en base a quins delictes). I si torna a governar l’Estat el PP i/o Ciutadans? Serà millor per Catalunya? Per tots els catalans? (i no només per una part).

Jo escoltaria la proposta de Sánchez, per veure si va de debò. Demanaria unes quotes d’autogovern similars a les del País Basc, i ho sotmetria a referèndum, dins la Constitució i eliminant el recurs posterior al Tribunal Constitucional, per suposat (en tot cas, el recurs hauria de ser previ a la consulta als ciutadans). I a veure què passa. Ens proposen votar i direm que no?

Molta gent diu que això és una pantalla passada. Potser tenen raó. Fa un any havíem de declarar la independència i vàrem perdre l’autonomia. Per tant, hem tornat a començar. Són pantalles giratòries. Passen un cop, però tornen al cap d’un temps. I així fins la eternitat, llevat que el conflicte que havia de ser pacífic deixi de ser-ho i es converteixi en una revolució violenta. És una opció teòrica. Jo la descartaria de pla. Aleshores, no veig una altra sortida que acceptar la realitat i deixar el teatre. I tornar al Parlament, i a fer política, Encara que la pantalla giri com una sínia de fira i tinguem aquesta sensació de “reviure” una pel·lícula que ja hem vist.

Article publicat al blog Cave Canem de J.M. Silva
Print Friendly, PDF & Email

CatDialeg.cat

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies