CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
El nou ordre del món àrab en cinc punts El nou ordre del món àrab en cinc punts

El nou ordre del món àrab en cinc punts

Des de les fallides Primaveres Àrabs, l’Orient Mitjà ha patit un seguit de canvis profunds que han incrementat la inseguretat i la competència, enderrocat els amos de la regió i contribuït al auge d’altres
FocusMónZPortada Derecha 30 Agost, 2018 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » El nou ordre del món àrab en cinc punts

Les tràgicament anomenades Primaveres Àrabs que esclataren fa vuit anys han transformat radicalment l’equilibri de forces a l’Orient Mitjà. Però no exactament en el sentit que Occident esperava.

Els països àrabs no han esdevinguts democràcies liberals, sinó que s’han vist immersos en un espiral de conflictes i estan obsessionats per la seva seguretat. El nou ordre es basa doncs en el desordre i la competició.

Quins han estat, però, els principals canvis que ha patit la regió des de les protestes del 2010-2011?

1. Els tres països en declivi

Com el Professor Marc Lynch de la Universitat de Georgetown observa, tradicionalment l’ordre del món àrab ha estat dominat per l’Egipte, Síria i l’Iraq. A hores d’ara aquests tres països amb prou feines sobreviuen com entitats polítiques.

Els motius directes de la desfeta dels antics amos de la regió són diversos, però en els tres països es pot observar, en primer lloc, l’auge d’un estat centralitzat entre els anys 50 i 80 que defensa un nacionalisme àrab més o menys laic. A partir dels 80, Egipte, Síria i Iraq pateixen un deteriorament econòmic i enduriment de la repressió política.

Cap dels tres s’ha recuperat de les conseqüències d’aquest còctel, empitjorat en el cas del Iraq per la invasió nord-americana al 2003, però sobre tot per la mala gestió de la post-guerra per part de la Casa Blanca. Egipte patí una revolució al 2011 seguida d’un govern islamista, enderrocat alhora en un cop militar del antic règim. La Guerra Civil de Síria que començà al mateix any és tristament coneguda.

2. … I els tres països en auge

El declivi de l’Egipte, l’Iraq i Síria ha vingut acompanyat pel progressiu ascens d’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Qatar. Tots tres règims s’assenten sobre bases ideològiques (islamisme en diferents versions i graus) i econòmiques semblants (gas i petroli, tot i que també comerç internacional i finances).

Gràcies als seus recursos financers i mediàtics (pensi’s en Al Jazeera), han estat capaços de gestionar relativament el seu ordre intern.

3. Un ordre basat en la competència constant

Una diferència crucial entre els vells i nous amos de la regió és que, mentre els primers, en el seu moment àlgid, tenien objectius semblants, els nous estan enfrontats entre ells. Aquest fet reflecteix el nou ordre de la regió, que es basa en la competició constant, emprant tots els mitjans possibles –inclosa per descomptat la violència- per tal d’incrementar el poder propi i erosionar el dels estats rivals.

Tot això, enmig d’un increment constant de la violència sectària, que fa la competició entre estats encara més dura. La tràgica Guerra Civil al Iemen i les catastròfiques intervencions de l’Iran en favor dels rebels i de l’Aràbia Saudita en pro del govern en són només l’exemple més dramàtic.

4. La por a una revolta interna condiciona l’estratègia

El comú denominador de l’Orient Mitjà, que alimenta la sensació de inseguretat dels diferents països i els incentius a la competència entre ells és la por a la inestabilitat interna.

El professor Lynch apunta que l’experiència traumàtica de les Primaveres Àrabs ha fet que tots els règims polítics de la regió, des del Marroc fins a l’Oman, estiguin obsessionats per la possibilitat d’una revolució que provoqui un canvi de règim.

Al mateix temps, però, els principals actors han competit -i segueixen fent-ho- per provocar canvis de règim en els seus veïns. Qatar i els Emirats Àrabs Units contribuïren decisivament a la caiguda de Gaddafi a Líbia i en el subseqüent caos (armant a milícies enfrontades), i intentaren també enderrocar Bashar al-Assad a Síria.

Aràbia Saudita evità la caiguda del règim sunnita de Bahrain, de població majoritàriament xiïta. El bloqueig fallit contra Qatar tenia també la intenció de debilitar internament el règim, percebut per Riad com un molest electró lliure que s’havia aproximat massa a l’Iran.

5. Els Estats Units reculen, altres actors ocupen el seu espai

Des de l’inici de les Primaveres Àrabs, els Estats Units han perdut rellevància i ja no són percebuts com garants de la seguretat d’Aràbia Saudita i els seus aliats. La influència minvant de Washington s’ha pogut comprovar en el bloqueig contra Qatar, o en el fracàs d’Obama de coordinar l’oposició al règim d’Assad. A Riad ja no tranquil·litza ni tan sols l’enduriment de Trump contra l’Iran.

Rússia, en canvi, és un actor internacional a l’alça, que ha estat teixint una inaudita xarxa de socis que van des d’Israel fins a l’Iran, passant és clar per la Síria d’Al-Assad. La Xina i inclús la Unió Europea han guanyat igualment importància als ulls dels règims d’Orient Mitjà.

 

Print Friendly, PDF & Email

CatDialeg.cat

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies