CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
No competeixis, sigues feliç! No competeixis, sigues feliç!

No competeixis, sigues feliç!

OpinióSocietat 30 Març, 2016 Juan Enrique Navalpotro Puerta 8
5 / 5 (3 votes)

Inici » Historic » No competeixis, sigues feliç!

L’aparició de conductes violentes en esports de col·laboració i oposició en edats cada vegada més precoces, moltes vegades animades per progenitors exaltats enfront del transcurs indesitjat de la disputa i del com el fill és partícip, és destacada sovint pels mitjans de difusió: Resulta evident l’obligació a la qual es deuen: la informació de quan allò és notícia.

És obvi que el comportament esportiu dels nens, dels joves, també és reflex de la societat actual, ells són part d’ella, i aquesta, a través dels seus estaments, de les seves institucions d’ensenyament esportiu modifica regles i mecanismes de control perquè aquests fets desapareguin de les pistes de joc o com menys la seva incidència adquireixi tints residuals o poc rellevants en les seves conseqüències.

Però l’objecte de reflexió que ens ocupa no és aquest sinó el de la influència dels nous corrents pedagògics i el seu ja consolidat substrat ideològic que les sustenta i que comença a impregnar l’àmbit de l’ensenyament esportiu.

Una visió postmoderna de l’educador a qui s’allibera, no només a les aules, de la responsabilitat sobre el propi esforç, de la seva memòria com a eina d’aprenentatge, de la tasca en la superació de la seva frustració com a factor imprescindible per a la forja d’un sòlid caràcter (i així un innombrable conjunt de tòpics que tots coneixem), tot això amb l’errònia, o no, creença que així el nen creixerà feliç.

Valors com la solidaritat, la tolerància, el respecte, la col·laboració amb el grup, seran suficients perquè el nen sigui un adult feliç. Com si aquests valors humans, socials, compensessin l’absència dels primers esmentats i no fossin indissolubles amb aquests per al desenvolupament integral del futur adult.

Allunyem “l’Agon”, “la competició com a mitjà on cada participant desitja veure reconeguda alguna pròpia qualitat ” (Roger Caillois Teoria dels jocs) de la conducta infantil, no importa el resultat de l’agon, la bona harmonia amb el contrari és suficient. Tot en honor de la “reconquesta de la interioritat del cos… del narcisisme” (Lipovetsky L’era del buit) que amb una sòlida construcció pedagògica del políticament correcte que ho sosté, “que és ben bé la manifestació d’aquella dessubstancialització, d´aquella buidor constitutiva pròpia del nihilisme postmodern” (Garcia del Muro Ficcions còmplices) ens portarà davant la paradoxa que la competició ja no serà un fi en si mateix sinó un mer pretext per una postrera salutació efusiva i solidària.
Ni vencedors ni vençuts, seria la ataràxia o no?

En l’anterior article esmentàvem la melé com l’agrupació més significada del rugbi; la bellesa del desenvolupament de la qual se superposava al resultat de la lid. Però no oblidàvem que tots dos equips se citen en la melé no per expressar un sentiment de bellesa a través de rítmics i harmònics moviments coreogràfics sinó per a la recuperació d’una pilota incerta, és a dir, per a la disputa del joc.

Comença a “marcar tendència”, com es diria ara, assenyalar com a notícia digna d’esment que un equip, davant la inferioritat del rival, es mostra “solidari” amb aquest i tempera la intensitat en el seu joc a fi que la seva superioritat en el mateix tingui el mínim reflex en el resultat final. S’intenta alleujar així la frustració del nen en la derrota.
No hi ha major error ni major falta de respecte en aquesta conducta “bonista” deutora de l’hegemònic pensament únic.

En primer lloc perquè l’equip superior, per talent o per precoç desenvolupament físic, es falta al respecte del seu treball diari, del seu esforç, “desaprendre” (si se’m permet l’expressió) allò per al qual ha estat entrenant-se, provocant en l’equip inferior un sentiment de menyspreu cap a les seves possibilitats, sense voluntat ja de lluita, immens en una sort “d’Alea” del joc pel qual no hagués fet falta un adversari sinó un senzill entrenament.

Tot l’esmentat, que és una regla d’or en la conducta esportiva, en el rugbi es converteix en el seu bé sagrat transmès amb meravella als qui s’inicien en aquest bell joc. Ens atreviríem a dir que el propi esperit del rugbi allunya per si mateix les vel·leïtats neopedagògiques que intenten bandejar l’agressivitat de qualsevol conducta per confondre-la amb la violència

Competir i arribar en última posició és el triomf del qui supera la frustració i segueix amb els seus companys.

Qui tanca la classificació també venç, és l’últim en aquesta efímera comunitat dels qui han arribat a la meta però també segueix sent l’honrós company dels qui han vençut, segueix formant part de la competició que els uneix. Només l’abandonament l’hagués privat de la pertinença al grup.

Només l’abandonament, excepte imponderables aliens a la seva voluntat, hagués estat la seva major derrota, la derrota davant la frustració.

I abans de res, el rugbi ens ofereix la possibilitat d’ensenyar als nostres nens que la derrota és necessària, que la seva superació és el pas previ per a la felicitat del triomf. La competició porta implícita el respecte pel rival.

La perversió de les post o transmodernitats és fer-nos creure que eliminant la competició i transformant-la en joc eliminarem la possibilitat de frustració, quan tots sabem que fora del terreny de joc, en la seva vida futura, els nostres nens arribaran un dia a deixar de jugar i hauran de competir.

Si els valors que a través del nostre rugbi han estat transmesos amb vigor, els nostres nois es respectaran a ells mateixos, respectaran al proïsme i trobaran el moment adequat, amb treball i esforç, amb esperit de superació, per aconseguir el seu assaig victoriós i la victòria final.
Mai abandonaran el partit abans que l’àrbitre, la societat, assenyali el segon final de la contesa.
Qui arriba l’últim en aquesta noble aposta col·lectiva que és el joc, l’esport, forma part també dels triats que han aconseguit la meta i això només ho aconsegueixen els qui competeixen.

Respecteu la competició, sigueu feliços!

Print Friendly, PDF & Email

Juan Enrique Navalpotro Puerta

Professor i membre de l'staff tècnic del Sènior II de la U.E.Santboiana

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

    Aviso de cookies