CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
La servitud voluntària La servitud voluntària

La servitud voluntària

Col·lectiu Treva i Pau 3 Setembre, 2018 CatDialeg 0
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » La servitud voluntària

El professor José Luis Sampedro va assenyalar en una ocasió que “sense llibertat de pensament la llibertat d’expressió no serveix de res”. La formulació no deixa de sorprendre perquè considerar la llibertat de pensament com una condició necessària per accedir a la llibertat d’expressió del propi pensament no sol ser habitual i, per això, caldria valorar l’advertència formulada per aquest professor quan expressament la subratlla a fi d’alertar sobre la inanitat de la llibertat d’expressió si no va precedida de la prèvia llibertat de pensament.

Normalment es dona per fet que el pensament vola sense condicions i que, per tant, la lliure expressió d’aquest pensament garanteix els fonaments d’una societat autènticament lliure, disposada a revisar i a superar el saber rebut i potser no prou justificat. La frase de Sampedro és interessant perquè precisament posa en dubte la presumpció ante­rior en apuntar les dificultats que el pensament troba sovint per exercir la seva capacitat de crítica i desprendre’s de les condicions que obstaculitzen el desenvolupament racional de la imagi­nació.

El bloqueig del propi pensament és un símptoma ine­quívoc d’una manca greu de la societat per afrontar de­gudament els seus problemes, perquè en aquest supòsit l’aparent llibertat d’expressió acaba per limitar-se a confirmar i difondre un pensament esterilitzat que es ­recrea en la seva ­exposició insistent carregosament reiterada.

Aquesta preocupació per l’alliberament del pensament no és cosa dels nostres ­dies. Ja al segle XVI, en un text prou ­evocador – La servitud voluntària–, Étienne de la Boétie va cridar l’atenció sobre el fet que en ocasions la humanitat sembla optar per la resignació abans que per la contradicció, amb un profund oblit de la llibertat, fins al punt “de servir tan lliurement i amb tant gust que sembla que més que perdre la llibertat s’ha esforçat a guanyar la servitud”. Assenyalava la seva estupefacció al comprovar que “amb el jou al coll, un milió de persones servien miserablement, no precisament constrets per una força”, relegant a un segon terme la disciplina de la raó, que semblaria la manera més natural de procedir.

El bloqueig del pensament sol ser efecte d’un enrariment de l’ambient d’una societat, cosa que ocasiona una asfíxia insuportable que paralitza qualsevol iniciativa crítica o proposta de disconformitat. Es conclou que el sistema convida a “temporitzar perquè no sempre es disposa de prou força”. En alguns casos, l’aclaparament instiga a aprofundir el grau d’estupidesa –prossegueix De la Boétie– com per exemple “inventar unes mentides per seguidament creure-hi”. En definitiva, l’obstrucció de la llibertat de pensament s’assegura per la propagació de certs mites conreats per la mateixa atmosfera irrespirable d’una societat monolítica obstinada a imposar una visió de referència entorn del que succeeix o del que convé aplicar. La imposició d’aquesta referència assegura conductes adaptatives de les quals no s’aconsegueix alliberar el propi pensament, orientat a conformar-se segons el que en cada moment imposa un corrent implantat que finalment atorga carta de naturalització i de correcció, sense que es percebi cap imposició manifesta ni es visualitzi cap coacció. D’aquesta manera, la difusió i la posterior acceptació del mite garanteix la in­sensibilitat davant la més sonora de les evidències i fa lliscar els llampecs d’aquesta evidència cap a la marginalitat del si­lenci.

El bloqueig pensant necessita reforços per a la seva consolidació, com a garantia d’una certa estabilitat. Calen conductes actives i deliberades que s’atreveixin a anar més enllà del silenci i de la resignació. Fa una mica més de deu anys, el servei de publicacions de la Universitat de València va traduir La ment captiva de Czeslaw Milosz. En aquest llibre –que comenta la conducta dels intel·lec­tuals a la Polònia de postguerra– l’autor es refereix a la institució del ketman, concepte que manlleva d’una antiga pràctica de l’ Orient Mitjà. K és aquella persona que domestica la manifestació del seu pensament amb una finalitat aliena al rigor normalment exigit a la seva anàlisi i accepta voluntàriament la contradicció d’afirmar en públic allò sobre el que dubta o fins i tot rebutja, adaptant-se fidelment a les circumstàn­cies del medi circumdant definit per una autoritat –no necessàriament– política o per una entitat disposada a premiar generosament l’intel·lectual si s’até al que s’imposa o difon l’opinió dominant, pensant i correcta. D’aquesta manera, el pensador opta lliurement per ­sotmetre’s a les idees o als dictats aliens, mentre manté orgullosament el recinte de la seva intimitat, encara que sigui transitòriament.

En definitiva, la falta de censura no garanteix la llibertat de pensament. El pensament potser és l’actiu més decisiu de la nostra humanitat. Per això, combatre tenaçment algunes d’aquestes pràctiques –especialment educar per enfrontar-s’hi– pot ser un bon camí per alliberar-lo dels seus obstacles i millorar l’espècie. L’acceptació de les­ ­idees per les ­raons que les sustenten i únicament per elles i la no-discriminació en nom d’objectius ­aliens a la solidesa del raonament podria ser un consell ­recomanable als qui solen anunciar obstinadament el seu desig de construir societats democràtiques.

 

Article publicat a La Vanguardia, el 3 de setembre de 2018

Print Friendly, PDF & Email

CatDialeg

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies