CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
La renda mínima: ¿debat social o debat fiscal? La renda mínima: ¿debat social o debat fiscal?

La renda mínima: ¿debat social o debat fiscal?

Anàlisi 19 juliol, 2018 Antoni Durán-Sindreu 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » La renda mínima: ¿debat social o debat fiscal?

L’anomenada “renda mínima” batega cada cop amb més força. De simple proposta acadèmica, ha passat a ser la solució dels mals que el futur ens depara. Els supòsits de pobresa i la destrucció d’ocupació que la revolució tecnològica i digital es diu que provocaran, són l’origen d’una proposta que guanya adeptes. La seva part més negativa és, sens dubte, el seu finançament. D’aquí, precisament, que hi hagi partidaris d’una renda mínima universal, és a dir, d’una prestació econòmica per a tots els ciutadans sense excepció, i partidaris d’una renda mínima selectiva, és a dir, d’una prestació econòmica per als que integren els supòsits de pobresa; supòsit, aquest, molt similar als de les diferents rendes d’inserció social que avui ja existeixen o a l’anomenada renda garantida de ciutadania.

No obstant això, i com gairebé sempre, s’oblida que el debat real que cal tenir no és el de la seva viabilitat financera, i, si escau, el de la seva articulació o no com un impost negatiu, sinó el de quin model de societat és el que volem. En efecte; hi ha un ampli consens sobre la necessitat d’un Estat just que, col·loquialment, identifiquem amb l’anomenat Estat de Benestar; consens que es dilueix quan pretenem definir-lo. M’explico. Ningú nega que cal eradicar la pobresa; però ja no coincidim tant quan el que es debat és qui ha d’assumir el seu cost. Mentre que per a uns és l’Estat, per a altres no. Sense renda mínima, es diu, la persona no és realment lliure i la vida digna és un dret sense contingut real. I és cert; però, no s’ha d’oblidar que aquesta idea de llibertat vinculada a la persona, com a ésser individual i aïllat, és la que ha portat els països nòrdics a una vida en solitud i, per tant, a una mort en soledat. I és que posar l’accent en l’individu o, millor, en l’Estat com directe responsable i garant de la vida digne de la persona, té precisament els seus riscos. Davant d’això, cal preguntar-nos si aquest és el model de societat al qual aspirem. Per a uns, sí; per a altres, entre els quals m’incloc, no. Si entenem per responsable aquella persona que ha de respondre per una altra, el primer responsable d’atendre un supòsit de pobresa, és, o són, els familiars de qui la pateix. No ja perquè civilment sigui aquesta la seva obligació, sinó perquè fer-ho és de sentit comú. La veritat, però, és que s’ignora sovint la responsabilitat ètica, moral i legal dels fills envers els pares, dels pares envers els fills, o, per exemple, dels germans entre si. Quan no fa més d’un any es va conèixer la mort d’una persona víctima de la pobresa energètica, totes les veus van reclamar la responsabilitat de les administracions públiques i de les empreses subministradores. Ningú, però, va parlar de la responsabilitat dels seus familiars. Doncs bé; a quin model de societat aspirem? A un de responsabilitat subsidiària de l’Estat, o a una altra de directa?

Si el model al qual aspirem és el primer, el responsable directe de les persones en situació de pobresa és la seva pròpia família, i, per tant, el dret a una renda mínima de “pobresa” només és exigible si els ingressos (i patrimoni) de la família no superen els mínims que la norma estableixi. De fet, una cosa molt similar al que ja passa avui. I si aquest és el model a seguir, cal definir, primer, el perímetre familiar de referència, i, segon, el nivell d’ingressos (i patrimoni) per sota del qual una persona inclosa en el mateix pot ser beneficiària d’una renda mínima o similar. Les necessitats de finançament d’aquest model són òbviament molt diferents a les que es requereixen per a sufragar el cost d’una renda mínima universal. Però a més, mentre que tal model de societat centra la seva atenció en la família, el segon ho fa en la persona; mentre que en el primer l’Estat és responsable subsidiari, en el segon és responsable directe; mentre que en el primer l’Estat només respon de situacions límits quan la família no té els recursos suficients, en el segon respon sempre en primera persona; mentre que en el primer es fomenta la solidaritat, en el segon l’individualisme i la solitud. Serà, aquest últim, un model més just en termes de llibertat, però serà, també, un més injust en termes d’equitat i de solidaritat.

El debat doncs que subjau després de la renda mínima és el de definir si la finalitat de l’Estat de Benestar és la de garantir els mecanismes que permetin una vida digna o la de garantir amb caràcter universal les prestacions econòmiques que la facin possible. En cas que la seva finalitat sigui la primera, el debat exigeix ​​concretar també si en els supòsits d’exclusió social, és a dir, de pobresa, l’Estat és el responsable directe de garantir econòmicament una vida digna, o si, per contra, és el seu responsable subsidiari. Sigui com sigui, l’important no és el seu finançament ni la seva possible instrumentalització, que també, sinó el model de societat a què aspirem i les seves conseqüències; reflexió, aquesta, que és també necessària per a la resta de qüestions de caràcter social i econòmic. Prioritzem doncs adequadament el debat i definim, primer, aquest model de societat, i després, i només després, la seva fiscalitat.

Print Friendly, PDF & Email

Antoni Durán-Sindreu

És profesor de la UPF i soci-director de Durán-Sindreu, Advocats i Consultors d'Empresa

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies