CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
La insignificança de l’Àfrica (i II): l’empresa, actor principal de la “Revolució” La insignificança de l’Àfrica (i II): l’empresa, actor principal de la “Revolució”

La insignificança de l’Àfrica (i II): l’empresa, actor principal de la “Revolució”

Enfortir i estendre el teixit empresarial africà pot ser la via definitiva per aconseguir un desenvolupament just i inclusiu a l’Àfrica subsahariana. Per aconseguir-ho, però, l’empresa ha d’assumir una important responsabilitat política
MónResearchZPortada IzquierdaZResto 15 Setembre, 2016 Joan Prats i Amorós 0
5 / 5 (6 votes)

Inici » Historic » La insignificança de l’Àfrica (i II): l’empresa, actor principal de la “Revolució”

L’economia del segle XXI serà necessàriament molt diferent respecte la del segle passat. En un món on cada cop hi haurà menys recursos naturals, la prestació de serveis -l’intercanvi de mercaderies immaterials- serà de creixent importància per tal de seguir desenvolupant-se econòmicament. D’altra banda, la producció de béns haurà de fer front a creixents dificultats per l’escassetat de matèries primeres, i experimentarà forçosament una competència cada vegada més ferotge. La innovació i la competitivitat seran crucials per a permetre a una empresa sobreviure.

Davant aquest panorama, és ben segur que les principals empreses de capital africà, centrades en el sector primari i en general mal gestionades (veure La insignificança de l’Àfrica (I): un problema empresarial), experimentaran serioses dificultats. La competència de les multinacionals no africanes, molt més diversificades i acostumades a la interminable cursa per la innovació pròpia dels mercats asiàtics, europeus i nord-americans, les destrossarà.

L’empresa, per la seva posició única en l’economia capitalista, és la institució clau del desenvolupament i eradicació de la pobresa a l’Àfrica subsahariana. Així, la reforma més urgent a emprendre és la reestructuració del sector empresarial africà. És, però, possible?

Una resposta dels dirigents africans davant el segle XXI podria ésser la de tancar-se al món, i potser intentar el que fracassà estrepitosament als anys 60: dur a terme un programa de “industrialització per substitució d’importacions” (o ISI) en que es imposessin aranzels als productes no fabricats a l’Àfrica.

Aquesta visió va de fet en una línia molt de moda darrerament, semblant a la que ha proposat en algun moment Donald Trump. Però en un món que tendeix de manera incessant a la interconnexió i la interdependència, aquest rumb seria encara més desastrós que al segle passat. Al 1960, el 25% del PIB mundial provenia del comerç entre les nacions. Al 2015, aquest percentatge ja arribava al 58%. Ni l’Àfrica ni ningú no es pot permetre viure d’esquenes al món.

L’alternativa és aventurar-se en l’economia internacional. I per a fer-ho de forma exitosa, l’Àfrica necessita capital propi que s’inverteixi i es reinverteixi en l’economia productiva. El prestigiós economista peruà Hernando de Soto afirma en la seva crítica a Thomas Piketty, l’autor de El capital al segle XXI, que els països en desenvolupament necessiten fomentar l’acumulació de capital dels petits propietaris.

Daron Acemoglu i James A. Robinson, autors del guardonat llibre Per què fracassen els països, opinen exactament igual, i afegeixen que la base del desenvolupament econòmic inclusiu és un quadre institucional que protegeixi els negocis i les idees dels emprenedors i empresaris. És a dir, no només cal capital africà, sinó que aquest ha d’estar repartit entre una base social tan amplia com sigui possible i ésser protegit per un marc jurídic imparcial i un Estat amb capacitats efectives de fer complir la llei. Aquest conjunt de requeriments constitueix el que Acemoglu i Robinson anomenen “institucions inclusives”.

La realitat africana xoca amb aquestes idees. Les elits político-econòmiques (la frontera és especialment borrosa a l’Àfrica) porten 60 anys saquejant els seus països sense que ningú sigui capaç de frenar-les. Els canvis de governs i els 175 cops d’Estat que el continent ha patit des del 1952 solen substituir unes elits corruptes per unes altres que també ho són, o que acaben corrompent-se. Aquestes elits han creat -o mantingut, depèn de com es miri- un sistema de institucions contrari al que Acemoglu i Robinson consideren necessari pel desenvolupament. Un exemple ben clar és la Caistab, l’opac organisme creat pel president de Costa d’Ivori, Félix Houphouët-Boingy, per a gestionar les exportacions de cacau i cafè, en el qual hi participava tota la camarilla d’amics del cap de l’Estat.

El problema econòmic resulta ser un problema polític: com aconseguir crear els marcs institucionals adequats pel creixement?

La resposta es podria trobar en les empreses africanes. El marc institucional creat per les elits pel seu propi benefici explica per què les empreses del sector primari i aquelles provinents de fóra del continent tenen una importància tan desmesuradament gran a l’Àfrica. El marc institucional actual les beneficia a elles, però no al conjunt de les societats africanes. I per a fer front a aquest marc institucional advers, què millor que unes altres empreses que estiguin interessades en fer-lo caure?

Apareix així un peix que es mossega la cua: el desenvolupament de les empreses africanes depèn de la qualitat de les institucions polítiques dels seus països, però aquesta depèn alhora de la pressió que hi exerceixen les empreses, juntament amb altres elements de la societat civil.

Una possible sortida al dilema seria aconseguir una expansió dels negocis africans fins a fer-se suficientment importants econòmicament com per influir en el governs, però no tan forts com per exigir als polítics millores que els beneficiïn exclusivament a ells. En altres paraules, caldria una patronal forta que representés els interessos horitzontals de la majoria d’emprenedors del país. De fet, la història de l’èxit dels Estats Units és, substituint els emprenedors per petits propietaris de terres, molt semblant a aquesta.

Cal, així doncs, recolzar totes les iniciatives empresarials que sorgeixin als països subsaharians, especialment en aquells sectors que responguin a necessitats reals de les poblacions locals -com per exemple, alimentació o tèxtil- i que aportin alhora un cert valor afegit que permeti la reinversió dels beneficis, en un cercle virtuós que acabés tenint impactes polítics. És per això que les empreses africanes podrien tenir la clau del desenvolupament de l’Àfrica.

Amb un PIB total inferior al d’Espanya abans de la crisi, l’Àfrica subsahariana és insignificant des del punt de vista econòmic. No obstant, humanament parlant és el segon continent més poblat del món, amb més de 1.200 milions d’habitants. L’Àfrica no es pot permetre seguir essent insignificant en allò econòmic.

En el segle de la interdependència, urgeix més que mai que l’Àfrica és connecti al món a través de quelcom més que no pas les seves matèries primeres. Aconseguir-ho és una responsabilitat que correspon fonamentalment als polítics i poderosos africans, però també a les societats civils d’aquests països. Un actor clau per a efectuar la necessària “revolució” –més aviat, evolució- en favor d’unes institucions inclusives poden ser les empreses africanes, recolzades per una societat civil implicada i unes organitzacions internacionals -Nacions Unides, Banc Mundial- col·laboradores.

Tot i això, cal evitar caure en una visió excessivament idealitzada del capitalisme. Perquè la “revolució” triomfi, segueix sent crucial l’element humà. Al final, qualsevol problema político-econòmic és un problema de valors i actituds de les persones implicades. Com digué un ex-primer ministre de Burundi, el doctor Pié Masumbuko, ”el principal problema de la política és la manca d’homes virtuosos”. Una generació d’homes i dones rectes és el prerequisit perquè el dinamisme i l’emprenedoria inherents a l’ésser humà s’encarreguin de situar l’Àfrica en el lloc que li correspon a l’economia mundial.

Imatge de portada: alumnes de la MDE Business School d’Abidjan (Costa d’Ivori), escola de negocis que compta amb el suport del IESE de Barcelona.

Print Friendly, PDF & Email

Joan Prats i Amorós

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies