CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
La insignificança de l’Àfrica (I): un problema empresarial La insignificança de l’Àfrica (I): un problema empresarial

La insignificança de l’Àfrica (I): un problema empresarial

Tota l’Àfrica subsahariana junta genera menys riquesa que Espanya sola abans de la crisi. A l’arrel de l’etern problema del desenvolupament africà es troben greus problemes que són anteriors als polítics: els de caire empresarial
MónResearchZPortada IzquierdaZResto 8 Setembre, 2016 Joan Prats i Amorós 1
5 / 5 (5 votes)

Inici » Historic » La insignificança de l’Àfrica (I): un problema empresarial

L’Àfrica és insignificant, almenys econòmicament parlant. Tots junts, els països de l’Àfrica subsahariana sumaven al 2015 un Producte Interior Brut de 1,57 bilions de dòlars. Just abans de l’esclat de la crisi, al 2008, el PIB espanyol arribà als 1,64 bilions de dòlars. Un sol país de segon nivell a l’economia internacional superà a la pràcticament cinquantena d’estats que conformen l’Àfrica al sud del Sàhara.

A més, una part molt important del PIB subsaharià prové de països concrets, com Nigèria, la primera economia africana (que aporta ella sola 0,48 bilions de dòlars, el 30% del PIB dels països subsaharians), Sud-àfrica (0,31 bilions) o Angola (0,1 bilions).

A l’altre extrem, la República Democràtica del Congo (o RDC, l’antic Zaire), creà riquesa tan sols per un valor de 0,04 bilions de dòlars. I això que aquest darrer país tenia al 2013 i segons el Banc Mundial una població de més de 67 milions de persones. Lituània, amb una mica menys de tres milions d’habitants, tenia al 2013 un PIB similar al de la RDC. El PIB per càpita dels països subsaharians és irrisori comparat amb països més desenvolupats.

L’Àfrica subsahariana és, en el seu conjunt, la regió més pobra del món, tal i com s’aprecia a la següent gràfica interactiva del Banc Mundial:

Fins aquí, res de nou. Tothom sap de les misèries de l’Àfrica. No obstant, hi ha un aspecte molt poc esmentat quan es parla de desenvolupament al continent negre: les males xifres macroeconòmiques vénen acompanyades d’unes dades microeconòmiques -empresarials- tant o més nefastes.

L’edició 2016 del informe anual que publica el setmanari francès Jeune Afrique sobre les 500 principals empreses africanes aporta dades summament interessants. Per començar, la gran majoria d’empreses de capital africà estan de nou molt concentrades en països concrets. La meitat dels ingressos de les 500 provenen d’empreses sud-africanes. Un 12,6% de les algerianes, un 8,6%, de les marroquines i un 6,9% més de les egípcies. Cap d’aquests darrers tres països són subsaharians.

Dada encara més reveladora: a pesar de ser la primera economia africana, només un 3,8% dels ingressos de les 500 empreses corresponen a firmes nigerianes. I és que el gegant econòmic de l’Àfrica té el motor de la seva economia en multinacionals provinents de l’exterior del continent, i particularment en empreses com Shell o Total dedicades a l’extracció de petroli.

A més, les multinacionals que vénen de fóra (es dediquin o no a l’extracció de matèries primeres) se’n surten millor que les empreses africanes, cosa que permet imaginar que les empreses de propietat africana estan pitjor gestionades. Les principals 70 multinacionals de titularitat no africana que operen a Àfrica només veieren recular els seus ingressos un 0,3% durant el 2015 (respecte el 2014), davant les pèrdues del 7,1% en els ingressos que experimentaren les 500 empreses top de l’Àfrica.

Encara pitjor: les empreses de capital africà es concentren majoritàriament en el sector primari. En el cas summament interessant d’Angola, la gestora petrolífera Sonangol és la única empresa angolesa digne de menció per Jeune Afrique. Al voltant del 38% del volum de negoci de les 500 correspon a empreses energètiques, agroalimentàries i mineres. Un pes desproporcionat comparat amb la importància del sector primari als països desenvolupats, que no sol passar del 3-5% del PIB.

Així doncs, en primer lloc, l’economia d’Àfrica és molt petita. En segon lloc, la seva riquesa es troba concentrada en un grup de països que aporten el 70% del PIB total de la regió (Nigèria, Sud-àfrica, Angola, Sudan, Kènia i Etiòpia), tot i que concentren sols el 40% de la població total. En tercer lloc, aquesta riquesa es troba sovint en mans d’empreses de capital no africà (cas de Nigèria) o en empreses d’extracció i explotació de recursos naturals.

Si es té en compte que, en el sistema capitalista en el qual es basa l’economia mundial, l’empresa és l’actor central encarregat de generar –i també, ens podem aventurar a dir, de repartir- riquesa, el problema de desenvolupament de l’Àfrica és en bona part un problema empresarial. Els nefastos resultats macroeconòmics vistos al començament s’expliquen en bona part pels problemes que tenen les companyies africanes.

El fet que moltes de les principals empreses de capital africà es dediquin a l’extracció de matèries primeres -des de productes agrícoles com el cacau, fins a minerals com l’or o recursos energètics com el petroli- és comprensible, tot i que preocupant. Aquest sector presenta una sèrie de problemes que fan que sigui molt poc adequat per a treure a l’Àfrica de la pobresa.

En primer lloc, i com es diu sovint, el sector de les exportacions de matèries primàries es troba massa exposat a les fluctuacions de la demanda. Les recents pèrdues de les 500 empreses africanes analitzades per Jeune Afrique es deuen en part al descens de la demanda provinent dels països emergents, començant per la Xina. En segon lloc, es tracta d’un sector que consumeix recursos que a mig o llarg termini s’exhauriran, tallant així de soca-arrel el motor econòmic. Països com l’Aràbia Saudita, el paradigma mundial de país que viu de renta gràcies als seus recursos naturals, sembla estar intentant reduir la seva dependència del petroli a través de l’ambiciós pla Vision 2030. No hi ha cap estratègia semblant als països subsaharians.

I finalment, el sector primari es sol caracteritzar pel baix nivell de preparació, i per tant de capital humà, que exigeix als seus treballadors. Això és especialment cert a l’Àfrica, degut als baixíssims costos laborals dels seus mercats. Les empreses practiquen la contractació massiva de treballadors no qualificats, i no els ofereixen cap incentiu per a progressar; a curt i mig termini els directius no tenen cap necessitat d’invertir en ells. El resultat és el fre a l’aparició d’una classe de professionals ben formats i capaços d’innovar, una classe d’on en darrer terme sorgeixin els emprenedors africans.

D’altra banda, quan aquests emprenedors apareixen, han de fer front a un entorn de negocis inhòspit: manca de garanties jurídiques, inestabilitat política (el 85% dels països africans han experimentat almenys un cop d’Estat en la seva curta història des de la independència) i absència de recolzament públic. Allí on hi ha hagut un govern estable, com a Costa d’Ivori entre 1960 i 1993, aquest s’ha acabat convertint en una màquina de fer diners de la camarilla presidencial que apartava qualsevol competidor.

La clau de la prosperitat de l’Àfrica passa per les seves empreses i, més concretament, per la seva urgent reorientació i renovació. I alhora, aquestes empreses depenen en part del que facin els governs africans, que tenen la capacitat de donar o tallar ales a les idees dels emprenedors.

Imatge de portada: mercat de la Comuna d’Adjamé, a la ciutat d’Abidjan (Costa d’Ivori), una de les parts més actives però també empobrides de la vil·la. Font: Wikipedia. 

Print Friendly, PDF & Email

Joan Prats i Amorós

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

    Aviso de cookies