CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
La banalització del cor La banalització del cor

La banalització del cor

Cave Canem 2 març, 2018 Josep Manel Silva 0
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » La banalització del cor

Sí, ho confesso, és cert, jo també abuso d’aquella emoticona on un cor vermell (per què hi ha cors d’altres colors si els cors sempre havien estat vermells?) surt dels llavis que envien un petó, i de l’altra que representa dos cors en el lloc dels ulls, i del cor vermell (no groc, ni blau) sense més. Als missatges escrits o a les xarxes s’ha convertit en una manera habitual d’acomiadar-se, o de mostrar afecte, o simpatia, o admiració per algú, que pot ser de la teva família, o una amiga, o un amic (potser hi ha algun límit quan és només un conegut o un company de feina, però de ben segur que hi ha gent que també els utilitza en aquests casos).

Hem banalitzat el cor. Un cor sempre havia estat el símbol de l’amor, si més no d’aquell amor primerenc, encara immadur, que està naixent i que ens omple d’alegria, de vegades també ens fa patir, que ens fa tremolar, que ens fa perdre la raó. En els temps del Pleistocè, quan encara escrivíem cartes, fins i tot cartes d’amor, dibuixar un cor, sovint travessat per una fletxa (“y si te vuelvo a ver pintar un corazón de tiza en la pared…”, cantava Radio Futura), podia ser una cursileria però sens dubte era un missatge directe, no subjecte a interpretacions, una declaració d’intencions, cremar les naus, anem a per totes i si no surt bé, doncs ja ens recuperarem del fracàs…

Aleshores com es fa avui en dia per expressar que t’estàs enamorant? Que no deixes de pensar en algú?, encara que no sàpigues si hi ha algú més a l’altra banda, si et corresponen, encara que creguis que no és el moment ni per tu ni per l’altre, encara que la teva racionalitat et digui que estàs boig, i reprimeixis els teus sentiments, i tinguis por, i prefereixis oblidar-ho, mantenir-te en la teva zona de confort, impol·lut, distant, fred, silent, absent, llunyà,… o simplement esperar, esperar que l’altre prengui la iniciativa. I potser estàs disposat a esperar tota la vida…

On és el nou cor que substitueix al de sempre? On són les emocions que et feien vibrar per dintre i que tothom notava des de fora? Com fem caure les armadures, les màscares, les cuirasses que ens impedeixen saber el que sentim, expressar-ho, verbalitzar-ho, amb paraules, amb mirades, amb somriures que ho il·luminen tot, amb tot el cos?

On són els mots que sempre fèiem servir i que ara ja no ens serveixen? Com hem de dir el que sempre havíem dit si el que tenim ja no ens val? Com fer per tornar a sentir-nos vius de debò? Com fer per tornar a ser nosaltres mateixos?

 

Article publicat al blog Cave Canem de J.M. Silva

Print Friendly, PDF & Email

Josep Manel Silva

És Advocat i periodista i vocal de Construïm

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies