CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
“Invitació al cristianisme” “Invitació al cristianisme”

“Invitació al cristianisme”

Opinió 5 Febrer, 2019 Carles Ros i Arpa 0
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » “Invitació al cristianisme”

La vida i obra d’Olegario González de Cardedal  (Àvila, 1934) és una reivindicació permanent del paper de teologia en el pensament contemporani. L’any 2011 va rebre el Premi Joseph Ratzinger, extraoficialment considerat el Nobel de teologia. És l’únic espanyol que ha rebut aquest premi, que reconeix cada any  les aportacions més destacades en el diàleg entre fe i raó. L’octubre d’aquell mateix any don Olegario va visitar Girona, on va impartir la classe magistral d’inauguració del curs acadèmic a la UdG i una conferència a la Casa de Cultura. Va venir a Girona a realitzar la seva vocació com a professor: parlar de la fe, amb rigor intel·lectual i des d’una càtedra pública.

A més de la seva dilatada carrera acadèmica a la Universitat Pontifícia de Salamanca i d’unes quaranta obres publicades, va fundar fa vint anys l’Escola de Teologia Karl Rahner-Hans Urs Von Balthasar dins la UIMP de Santander, on hi continua participant activament cada estiu. Don Olegario avui ens enllaça amb les grans figures de la teologia del segle XX: els dos esmentats que posen nom a l’Escola, de Lubac, Congar, Guardini, o el propi Joseph Ratzinger, amb qui mantenia una especial relació abans de ser nomenat Papa. Són grans pensadors del segle XX, l’obra dels quals ha de continuar nodrint el cristianisme i el pensament d’aquest segle.

La seva recent obra “Invitación al cristianismo” (2018) és una síntesi de la reflexió de tota una vida sobre la fe cristiana. Són 190 pàgines, redactades en un llenguatge assequible, i en sis capítols que es poden llegir de forma independent. Penso que és un llibre especialment recomanable pels anomenats “catòlics culturals”.  Al final de l’obra l’autor explica que la seva intenció no és parlar del cristianisme cultural, moral o social, sinó del que representa la fe cristiana per sobre de tot: “una proposta de revelació de Déu i de salvació de l’home, derivada de la persona, doctrina i destí de Crist”.

El teòleg de Salamanca exposa que en les cultures bíblica i grega els intents de l’home per erigir-se a sí mateix en principi i fonament sempre han portat a la seva perdició. Són el pecat original i la hybris (desmesura). Des de la Il·lustració s’ha anat estenent per Occident la convicció que aquesta vida i aquest món són suficients en si mateixos per a satisfer totes les aspiracions humanes. No obstant, després de tres segles d’ideals no assolits i revolucions fracassades, l’home contemporani s’ha instal·lat en l’escepticisme i en un pur realisme quotidià sense horitzons.  L’autor recull la definició que  Heidegger fa del nihilisme: “Aquell procés històric pel qual el domini d’allò suprasensible caduca i esdevé nul, de forma que les coses mateixes perden el seu valor i el seu sentit”. Nietzsche, el pare del nihilisme, ja havia anunciat que la mort de Déu suposava la pèrdua del sentit i de l’horitzó d’Occident. És el cèlebre text de La gaia ciència, 125, clau per entendre les arrels de la desorientació del nostre temps.

L’autor es pregunta si es pot dir adéu a la veritat per deixar tot l’espai en mans de la llibertat. Davant d’això, pels creients la fe és la unió de la revelació lliure de Déu a la humanitat i de l’assentiment lliure per part de l’home. El cristià creu que només Déu permet a l’ésser humà assolir la seva plenitud i que la història no resulti un sense sentit i una injustícia absoluts. I afegeix que “amb tot, (el creient) mai mirarà al no creient com inferior o moralment pitjor”, sinó que aquell reconeix la seva situació agraciada i ofereix als demés el que ell considera un tresor. En el cristianisme no preval, com en Kant, el que l’home fa per a Déu, sinó el que Déu fa per a l’home.    En la religió cristiana l’experiència primera és l’agraïment pels dons rebuts de Déu, i des d’aquesta gràcia el cristià assumeix amb joia la seva responsabilitat com a resposta.

Don Olegario explica que cal diferenciar secularitat i secularització. La primera designa l’ordre de realitats del món, de les ciències, cadascuna amb el seu contingut i lleis pròpies. En aquest sentit, el Concili Vaticà II va afirmar l’autonomia de l’ordre temporal. Altra cosa és la secularització de la consciència, la ruptura de l’home amb Déu, que nega la transcendència de la vida humana i la responsabilitat de l’home davant Déu, i que reclama per a l’home poder existir com un absolut, mes enllà del bé i del mal.

El veterà teòleg afirma que avui cal evitar “la temptació de convertir l’acció transmissora de la fe en un acte purament tècnic i professional”, la temptació de comunicar la fe sense que el transmissor s’identifiqui personalment amb la realitat transmesa.   En hem de preguntar si no  és aquesta secularització interna, dels religiosos i dels fidels laics, la causa principal de la feblesa de l’Església a la nostra societat.

Don Olegario explica que la naturalesa del cristianisme és vertical i descendent. El Pare envia el Fill, i aquest els seus apòstols i els seus successors. L’Església sempre ofereix quelcom que està més enllà dels nostres desitjos i esforços humans: la vida divina com a salvació de l’existència humana. El terme Ekklesia significa “convocació”. Cada cristià està convocat a desenvolupar aquelles capacitats sobrenaturals vinculades als dons naturals que posseeix personalment.   L’Església és la suma “de l’experiència comuna acreditada i garantida durant segles i les experiències noves que l’Esperit Sant suscita en cada generació i en cada persona”.

L’autor afirma que no es pot comprendre Jesucrist sense allò que el precedeix, l’Antic Testament, ni sense allò que el segueix, l’Església. Aquesta està “entranyada en els actes, destí i projecte de Jesús, i no primordialment en unes hipotètiques paraules de fundació explícita”. La desproporció entre missatge i missatger caracteritza l’Església. “Aquest és l’enigma de l’Església: està formada i deformada pels creients pecadors, però sustentada i il·luminada, santificada i refeta sempre de nou per l’Esperit Sant”.

Article publicat al Diari de Girona

Print Friendly, PDF & Email

Carles Ros i Arpa

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies