CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Prohibit discrepar! Prohibit discrepar!

Prohibit discrepar!

Opinió 12 juliol, 2017 Carles Ros i Arpa 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Prohibit discrepar!

Des de l’inici d’any s’han produït dos fets que haurien de fer disparar les alarmes sobre l’escassa llibertat de pensament i d’expressió existent en el nostre país en el debat sobre el sentit de la sexualitat, relacions de parella i família. El proppassat mes de febrer la Delegació de Pastoral de la Joventut de l’Arquebisbat de Barcelona va convidar l’escriptor i activista catòlic Philippe Ariño a fer una conferència. Ariño sosté que ha sortit dues vegades de l’armari: primer per fer pública la seva homosexualitat, i més tard per manifestar la seva discrepància amb el discurs del lobby LGBT. Ariño no ataca ningú, simplement recomana l’abstinència sexual a les persones amb orientació homosexual, explica l’opció personal «d’entregar la meva homosexualitat a Jesucrist i a la seva Església», i expressa que «ningú s’imagina com de feliç soc des que vaig deixar de practicar l’homosexualitat». El mer anunci de l’acte va provocar una oposició frontal dels grups LGTB i, el que és més greu, una carta del Parlament de Catalunya a l’Arquebisbat demanant la suspensió de la conferència firmada per diputats de JxSí, Cs, PSC, CSQP i la CUP. L’acte es va poder celebrar amb més de dos-cents assistents, majoritàriament joves, però no sense viure moments de certa tensió provocada pels grups que s’hi oposaven, que van arribar a interrompre la conferència.
Fa poques setmanes el bisbe de Solsona va ser menyspreat públicament i declarat persona non grata pel ple de l’Ajuntament de Cervera, a proposta de l’alcalde del PDCAT, per haver dit això en una carta dominical: «Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda al fet que en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada?». Les paraules en cursiva pertanyen a l’encíclica «La bellesa de l’amor» del papa Francesc. I també aquestes altres que cita la carta del bisbe Novell: «tot infant té dret a rebre l’amor d’una mare i d’un pare, ambdós necessaris per a la seva maduració íntegra i harmoniosa». L’Ajuntament de Cervera, si hagués estat coherent en el seu gest sectari, hauria d’haver declarat persona non grata també el papa Francesc.
Es tracta de dos exemples que posen de manifest l’actitud intolerant dels que professen més radicalment la ideologia de gènere enfront dels que no pensen com ells. La ideologia de gènere ha esdevingut hegemònica a la nostra societat. Veiem com s’ha desenvolupat. Després del fracàs del comunisme com a alternativa política i econòmica a les democràcies occidentals, que culmina amb la caiguda del mur de Berlín l’any 1989, la metodologia marxista es va reorientar adoptant com a eix el principi que Friedrich Engels havia postulat a l’obra L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884): «El primer antagonisme de classes que apareix en la història coincideix amb el desenvolupament de l’antagonisme entre l’home i la dona en la monogàmia; i la primera opressió de classes, amb la del sexe femení pel masculí». Aquí està l’origen, la vinculació entre marxisme i feminisme radical, en una època en què el corrent principal del feminisme era d’arrel anglosaxona i sense relació amb el comunisme.
El feminisme radical es va desenvolupar sobretot amb Simone de Beauvoir i la seva obra El segon sexe (1949), que comparteix la visió filosòfica existencialista de Sartre, marxista declarat. La teoria principal de Beauvoir parteix de la distinció entre sexe («femella») i gènere («dona»), i sosté que el gènere és un producte cultural construït socialment, i que no es desprèn de forma natural del fet de tenir el sexe femení. Es resumeix en la seva cèlebre frase: «La dona no neix, es fa».
Més endavant, el filòsof Michel Foucault i feministes com Judith Butler fan un pas més i passen a qüestionar el binomi masculí-femení, que consideren antinatural. Per aquests autors la sexualitat humana és un instrument del poder, i afirmen que no només el gènere sinó també el sexe és una construcció artificial al servei de la dominació d’un sexe sobre l’altre. Aquest discurs s’anirà estenent fins a esdevenir hegemònic a la cultura i a la legislació a partir del canvi de segle. Si Marx pretenia eliminar les classes socials, la ideologia de gènere pretén eliminar les identitats femenina i masculina i substituir-les per múltiples orientacions sexuals, que poden variar al llarg de la vida.
Amb aquesta finalitat es posa en marxa un procés de deconstrucció i de redefinició del llenguatge que esdevé oficial a tots nivells, des de l’ONU fins a les nostres administracions locals: amb la paraula «patriarcat», o aquí més recentment «heteropatriarcat», es transmet una visió negativa i opressora de la paternitat; promovent la «pluralitat sexual i afectiva» a la societat, en el fons es defensa una superioritat de les relacions homosexuals ja que es creu que aquestes, per una banda, alliberen la dona del domini de l’home i de la servitud de la procreació, i per altra permeten una vivència de la sexualitat més purament hedonista; amb la defensa dels «diferents models de família», aquesta deixa de ser una comunitat de base natural (la unió estable entre home i dona i els seus fills en comú) i passa a ser un concepte indeterminat que abasta tot tipus de relació imaginable que tingui algun vincle de parentiu.
Això a la pràctica suposa la desaparició gradual de la família com a institució i la legitimació de les relacions a la carta, sense vincles estables ni compromisos. Si la família és la cèl·lula de la societat, el seu afebliment, camuflat en forma de pluralisme sa, suposa el triomf l’individualisme sobre l’interès del grup i de la comunitat. Per això, no deixa de sorprendre que el gran argument ideològic de l’esquerra al segle XXI passi per debilitar el matrimoni i la família. Desnaturalitzada la família, que és la principal institució que hi ha entre el poder econòmic i polític, i la persona, aquesta és ara molt més manipulable pel consumisme i per les ideologies.
El «nou ordre» hauria d’estar tranquil després d’aconseguir a Catalunya una hegemonia política, social i cultural quasi absoluta. Però no ho està perquè se sent amb els peus de fang. Tal com va fracassar el marxisme tradicional, també ho ha de fer la ideologia de gènere, que es basa en una idea irreal de la persona, de la seva sexualitat i dels vincles afectius i familiars. La consciència dels mateixos promotors de la ideologia de gènere sobre la debilitat dels fonaments del que prediquen podria explicar aquestes actituds intolerants davant els que en discrepen. Aquesta intolerància amenaça la llibertat de pensament i d’expressió, i demostra molt poca confiança en la capacitat de les persones de conèixer els diferents valors i opcions de vida, discernir i decidir lliurement en allò que més ens afecta.

Article publicat al Diari de Girona

Print Friendly, PDF & Email

Carles Ros i Arpa

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.ACEPTAR

Aviso de cookies