Imprimir noticia

En el marc de La Marató de TV3 contra la pobresa, el passat dilluns 21 de maig van debatre sobre “com sortir del fora de joc” Àngel Miret -representant de l’administració-, Jean Claude Rodríguez-Ferrera -de la societat civil- i Salvador Busquets, d’una entitat compromesa amb els sense sostre. Davant un centenar de persones que omplien la sala d’actes del Casal Loiola, els tres ponents van mirar de trobar respostes al perquè d’aquesta realitat, quines causes té i què podem fer per sortir-ne com a societat.

La línia que separa la vida digna de la pura supervivència s’ha tornat imperceptible. N’hi ha prou amb un divorci, l’aparició d’una malaltia o la pèrdua de la feina per quedar-se “fora de joc”. Per desgracia, no es tracta de fets aïllats, sinó que l’aparició d’un d’aquests elements sol venir acompanyat de la resta.

Aquest és el cas d’una dona separada amb dos fills i una hipoteca per pagar. Un dia perd la feina i passa a dependre de la seva família i, en darrera instància, de la Creu Roja. Escoltem el seu testimoni a través d’un video per humanitzar el tema de debat. És un de tants rostres que podem posar a la nova pobresa d’una classe mitja on conflueixen la fragilitat laboral, sentimental i una debilitada xarxa de suport social.

Àngel Miret, gerent de Qualitat, Igualtat i Esport de l’Ajuntament de Barcelona, afegeix una altra causa a les fragilitats del món d’avui. Creu que tothom ha participat de la cultura d’”estirar més el braç que la màniga” o de voler “deixar un patrimoni” als fills apostant per la compra d’habitatge enlloc del lloguer. Trenca una llança a favor d’una administració que “hem deixat que ho abasti tot” mentre que la societat civil s’ha inhibit. Espera que la crisi serveixi perquè els ciutadans recuperin l’iniciativa, s’organitzin en comunitats i “exigeixin als polítics una bona gestió dels recursos”. En aquest sentit, convida a tenir “una actitud de col·laboració amb el servei públic perquè l’administració no ens ho pot fer tot”.

Salvador Busquets, d’Arrels, discrepa de Miret en què l’administració no pot delegar certes coses a la gent. Per exemple, legislar. Tampoc sintonitza amb el format de La Marató perquè “se li passa la pilota a la gent”. En aquest sentit El País aportava una dada reveladora: Apple deixa de tributar 500 milions d’euros. Exactament 100 vegades més que el que s’espera recaptar amb La Marató.

Creixen les desigualtats, s’amplia el llindar de la pobresa

Per entendre de quina realitat estem parlant, Busquets aporta algunes dades. La que les resumeix totes és que un de cada cinc catalans està sota el llindar de la pobresa. En primer lloc, cal tenir en compte que ja han passat cinc anys des que la caiguda de Lehman Brothers -el 15 de setembre de 2008- va obrir el teló de la crisi econòmica a Europa. El 2012 s’han acabat les prestacions per molts dels aturats de llarga durada i, segons el director d’Arrels, “cada contratemps macroeconòmic té un efecte immediat sobre la persona”. La bossa de pobresa a casa nostra cada vegada s’infla més. També s’incrementen les desigualtats. L’índex que mesura la diferència entre el 20% dels més rics i la mateixa proporció dels més pobres ha passat del 5,3% del 2007 al 6,9% del 2010. Per últim, aporta una dada demolidora: 250.000 famílies catalanes no tenen cap tipus d’ingrés, 1.788 llars tenen tots els seus membres aturats.

La fredor de les dades genera impotència però Miret assegura que part de la responsabilitat és també individual. Recorda el volum de l’economia submergida (23% del PIB), la pràctica estesa del frau fiscal a partir de l’evasió de capitals i el diner negre. Busquets apunta que els 88.000 milions d’euros que no tributen equivalen al conjunt de prestacions de l’atur.

Les solucions passen per un canvi de model econòmic

Es tracta d’una “crisi estructural”, explica Busquets. Ja no ens serveix “un model econòmic basat en l’habitatge i la cultura del totxo”. Ho reforça recordant que “la sobrevaloració de l’habitatge és del 40% en relació a la renta familiar”, segons la OCDE. Per què no es va punxar abans la bombolla immobiliària? Respon que no es va fer perquè els beneficis eren astronòmics tant per banquers com per les promotores. El resultat, constata, és que Espanya té sis milions d’habitatges buits. Pel director d’Arrels, més enllà d’articular uns subsidis mínims a través del PIRMI i la pensió contributiva, cal que la ciutadania es conscienciï, cooperi -amb models com el del 15-M- i sigui emprenedora.

Jean Claude Rodríguez-Ferrera, fundador de ACAF -comunitats autofinançades amb microcrèdits- aporta una visió de futur i algunes solucions. Creu que la crisi que vivim “és un problema estructural”. “S’ha acabat el model que teníem”, afirma sense nostàlgia perquè segons ell, “el futur està ple d’oportunitats si som capaços d’innovar”. Considera que s’ha mitificat l’emprenedoria, “només cal que copiem allò que funciona bé”.

Posa exemples concrets de coses que no funcionen. Les seves tesis recorden l’antic lema de “els petits canvis són poderosos”. Si la Generalitat pagués 1.000 euros per cadascú dels 7.500 nens catalans que no tenen família -que costen 3.000 euros al mes- i s’acceleressin els tràmits per adopcions, es resoldrien dos problemes: el nombre d’infants tutelats i es reduiria la demanda d’adopcions. El mateix passa amb les presons -que són “màquines de destrossar persones” segons Rodríguez-Ferrera- on el 50% d’interns reincideixen i cadascun costa 2.500 euros al mes.

Àngel Miret, davant la pregunta de si estem davant d’una crisi conjuntural o estructural, discrepa amb la resta de la taula. Creu que ens en sortirem però planteja el dubte de si hem après alguna cosa. “Hem de repensar la relació entre ciutadans, administració i entitats socials. S’han de treballar els valors i canviar algunes actituds”. Posa com exemple reclamar drets però “tenint sempre present els nostres deures”. “Només així”, assegura, “haurem après la lliçó”.