23.04.2011

Alexandre Adler - L'islamisme est-il soluble dans la démocratie?, (L'islamisme és soluble dins la democràcia?)

D'entrada, cal fer dues constatacions. Tots els qui ara parlen d'islamistes moderats són els mateixos que elogiaven l'esperit democràtic potencial dels mul·làs iranians, la modernitat dels gihadistes afganesos, la bondat dels rebels algerians del FIS, que no eren pas innocents de tots els atemptats i assassinats comesos a l'època. L'encegament dels qui van de bona fe i dels qui ens anuncien que l'adveniment de la democràcia a Orient és
indeturable i el paper positiu que hi jugaran els Germans Musulmans i grups semblants ens ha de portar a la prudència. Es posa com a exemple Turquia i la seva evolució política. És un fet que en aquell estat un partit d'origen islamista, l'AKP, dirigeix amb èxit el desenvolupament del país, que no ha canviat la vida de la gent, que la llibertat d'informació i la vida intel.lectual mantenen una gran vitalitat, però cal plantejar si aquesta situació és
producte del partit que governa o de la societat turca en el seu conjunt, impregnada de kemalisme laic d'origen francès, de pluralisme i d'una vocació empresarial generada per la influència d'un sistema universitari a la nord-americana i un sistema productiu a l'alemanya. Fora de Tunísia, on el bourguibisme va ser una forma local i reeixida de kemalisme, res de tot això no es troba en el món àrab, començant per Egipte. Un altre argument diu
que els manifestants de Tunísia i Egipte no eren islamistes i que la seva influència es fa sentir de manera profunda en els Germans Musulmans mateixos. Cal recordar que el 1968 els manifestants esquerranosos que van posar de genolls la V República no volien saber res del vell comunisme del PCF, però va ser aquest partit i el seu braç sindical, la CGT, els qui gràcies a la seva potent organització van aprofitar millor a curt termini la situació de crisi del maig del 68 a París. La CGT va triomfar amb els acords de Grenelle de juny del 1968 i el
candidat comunista a les eleccions presidencials de 1969, Jacques Duclos, va recollir els fruits polítics. De la mateixa manera, les eleccions lliures que aviat se celebraran a Egipte i Tunísia i les que hi haurà al Marroc i segurament a Líbia després que caigui Gaddafi tenen la possibilitat de donar la victòria o una semi-victòria als moviments que s'inspiren en la ideologia dels Germans Musulmans. És un moviment inevitable i bastant positiu a mig termini, perquè proporciona a un corrent polític poderós la legalitat i la llibertat d'expressió en societats que aspiren a la modernitat. Al ministre d'Afers Estrangers francès, Alain Juppé, li diria que abans de privilegiar el diàleg amb les forces islamistes seria més urgent ajudar els nostres veritables amics, els laics que encara no han dit la seva última paraula, ja que tot depèn de la seva determinació, inclosa la sort dels moviments modernitzadors dins de l'islam polític.

23.04.2011

Elie Barnavi - Un dimanche, en Europe, (Un diumenge a Europa)

Fa poc, trens plens de refugiats tunisians van ser bloquejats durant sis hores per les autoritats franceses a la frontera franco-italiana. Va ser una violació dels acords de Schengen, que asseguren la lliure circulació de les persones a l'interior de la Unió Europea (UE). El mateix diumenge, a Finlàndia, una mena de Le Pen local, nomenat Timo Soini, amb el seu partit dels Vertaders Finlandesos, se situava en tercer lloc, recollint prop del
19% dels vots a les eleccions legislatives, molt a prop de les formacions tradicionals, els socialdemòcrates i conservadors. Allí, com a tot Europa, els desafiaments són comuns (crisi, crispació identitària a causa de la mundialització i immigració) i amb el mateix resultat (una pujada de l'extrema dreta que fa forat amb les seves "solucions": un programa nacionalista, euroescèptic i xenòfob, salpebrat amb un esquerranisme socioeconòmic).
El problema és l'absència d'Europa, ja que no estem disposats a subvencionar les cigales del sud, que es passen el temps cantant i ballant, mentre les formigues, els virtuosos pobles de l'Europa del nord, treballen. No ens ajustarem més el cinturó per complaure els banquers, la Comissió Europea i l'FMI, diuen els estats deutors. I, sobretot, no volem onades de miserables. I no volem que onades de desgraciats desembarquin a les nostres
costes per amenaçar els nostres llocs de treball i el nostre estil de vida. No hi ha solució al problema que no sigui europea. Itàlia ha actuat malament donant als refugiats tunisians permisos d'estada temporals que els autoritzen a circular lliurement per l'espai Scghengen, però és veritat que la situació a la petita illa de Lampedusa era intolerable, com ho és la manera com els socis deixen tot sol un estat (Itàlia). Si l'espai Schengen té un sentit és
que la façana mediterrània d'Itàlia és la frontera de tots i la seva gestió és cosa de tots. Una política europea d'immigració suposaria un compromís de cada un per acollir una quota de refugiats i posar els diners per ajudar a la seva integració. Existeix una directiva 55, adoptada enguany pel Consell Europeu, a petició alemanya, degut a la implosió de Iugoslàvia, però al Consell Europeu de ministres de l'Interior del passat 12 d'abril, francesos i alemanys van deixar sola Itàlia dient que es tractava d'immigrants econòmics més que no pas refugiats polítics.

26.04.2011

Edgar Morin - Nuages sur le printemps arabe, (Núvols sobre la primavera àrab)

Ara que els núvols s'acumulen i hi ha amenaça d'un refredament, cal deixar clar que a Europa i al món sencer la "primavera àrab" ha esvaït un seguit de tenebres mentals sobre el món àrab, que semblava condemnat a dictadures militars o policials més o menys laiques o a una teocràcia islàmica retrògrada. Les reivindicacions de llibertat i dignitat impulsades sobretot pel jovent, de rebuig a la corrupció, ens ha mostrat que les aspiracions
democràtiques no són una exclusiva, un monopoli d'Occident sinó una aspiració planetària, com ja vam veure a la Xina el 1989 abans de ser ofegada. Aquesta onada gegant democràtica no deu res a les democràcies occidentals, que han prestat suport als dèspotes, sinó a les idees democràtiques nascudes a Occident. Agafant les idees del dret dels pobles, nascudes en una Europa que els oprimia, els àrabs colonitzats van lluitar per la
seva descolonització política. Fent seves les idees de llibertat, els àrabs assoleixen la descolonització mental. Queda per fer la descolonització econòmica. El camí democratitzador que porta de l'estat de subjecte al de ciutadà és difícil. Cal destacar que en els llocs on la repressió va prohibir i destruir els partits i empresonar o exiliar els demòcrates, la feblesa política ha estat la força de la revolta. L'espontaneïtat auto-organitzativa, en un primer moment, va desmantellar, pel seu caràcter pacífic, els poders repressius, fent servir els telèfons mòbils i Internet per comunicar-se de manera immediata i permanent, creant una organització en xarxa sense un cap, però amb molts caps. Una meravellosa creativitat que privilegia la intel.ligència i no la força i que ha permès a la joventut arrossegar diverses generacions i classes socials fent-les sortir de la resignació en què estaven sumides. Però la força de l'espontaneïtat es converteix en feblesa quan es tracta de destruir no sols una dictadura, sinó construir una democràcia. La joventut revoltada és una olla bullent creadora, però és inseparable d'un cert desordre que porta a divisions i a cometre errors o a una resignació precipitada o a exigències
impossibles. La ràpida caiguda dels dèspotes de Tunísia i Egipte ha portat als altres dèspotes la decisió de deturar l'onada de llibertat que sacseja les seves nacions. A Algèria s'ha matat la revolta abans que esclatés, al Iemen i a Síria s'han anunciat concessions mentre s'aplicava la repressió de manera salvatge, l'Aràbia Saudita ha intervingut a Bahrein. Per part occidental, les grans potències han actuat de manera diversa. Els Estats Units han estat campions de la democràcia a Egipte i Tunísia i, en un primer moment, a Líbia però s'han mostrat reservats amb Síria i no han qüestionat el règim saudita. França ha saludat amb retard la revolució de Tunísia i després el seu president ha decidit actuar per salvar els rebels de Bengasi. El cas de Líbia és ple de paradoxes, contradiccions i incerteses, ja que s'ha passat de la cooperació amb el dictador al conflicte armat, en el cas de França. És una intervenció limitada a Líbia quan també s'està matant centenars de civils a Síria i el Iemen i, per això, l'opinió pública àrab està desconcertada. Ara bé, és veritat que una sola intervenció val més que cap mena d'intervenció, però queda clar que Occident fa servir una doble vara de mesurar. Hi ha moltes incerteses en la intervenció a Líbia atès que en molts casos s'ha donat que una vegada iniciada pot passar que en comptes de seguir les intencions inicials derivi en sentit contrari. El Marroc presenta grans semblances i grans diferències amb la resta del món àrab. La gran diferència és que la monarquia està arrelada en la història de la nació, que el seu monarca ha iniciat algunes reformes democràtiques i liberals per atenuar la monarquia absoluta, que manifesta una voluntat reformadora i que el caràcter multiètnic i multicultural de la nació està reconegut. La semblança són l'extrema desigualtat i la corrupció. La primavera democràtica àrab arriba en uns moments en què les democràcies europees estan en risc de regressió. Europa està dividida però hauria de ser capaç d'elaborar un nou pla Marshall dins del respecte per les diferents cultures del món àrab i integrant el millor d'Occident com són els drets humans i els drets de la dona. La por a l'emigració, a l'islamisme, no poden ser superats sinó donant suport a la democràcia.

27.04.2011

Bernard Guetta - Le quitte ou double des Palestiniens, (El tot pel tot dels palestins)

És una idea que està movent les coses i suscita una àmplia aprovació. Fa pocs dies, un seguit de prestigiosos intel·lectuals israelians s'han sumat a una crida a "tots els qui aspiren a la pau i la llibertat" donant suport al projecte palestí de proclamar un estat dins de les fronteres del 1967 i demanar el seu reconeixement, el pròxim mes de setembre, a l'Assemblea general de les Nacions Unides. Els estats europeus estan avaluant donar
suport a aquesta iniciativa que podria ser aprovada per una àmplia majoria de membres de l'ONU. Aquesta evolució suposaria una marginació diplomàtica d'Israel sense precedents perquè l'actual ocupació dels territoris palestins es convertiria en una ocupació d'un estat sobirà reconegut per l'ONU. Israel rebria sancions internacionals i estaria en pitjors condicions que ara per negociar els intercanvis territorials que tots els plans de
pau han previst i definit des de fa dues dècades per tal d'evitar que les grans colònies jueves es trobin situades dins de territori palestí i per permetre que Gaza i Cisjordània tinguin una continuïtat territorial. Com diu el primer ministre israelià, Netanyahu, seria un "tsunami diplomàtic", que ja està pressionant en el sentit de desbloquejar l'actual atzucac a les negociacions de pau. Ni el més cec dels israelians voldria trobar-se en una situació com la Sud-àfrica del règim de l'apartheid. Tampoc ho volen els palestins, perquè el seu reconeixement a l'ONU no significaria la fi automàtica de l'ocupació. El seu objectiu és disposar d'un Estat propi que els converteixi en amos de casa seva, superant la intransigència israeliana que fins ara els ha negat aquest dret. Els palestins volen la
pau i no la guerra, les grans potències no pretenen complicar la situació ni perjudicar Israel sinó obtenir una solució definitiva al conflicte basada en la coexistència de dos estats dins de fronteres mútuament acceptades. L'aposta política dels palestins és el tot pel tot amb possibilitats de guanyar. Per cinc raons: la imatge d'Israel es va degradar a tot el món després de l'ofensiva contra Gaza, fet que facilitarà el reconeixement de l'Estat palestí
si les coses no evolucionen prou abans de setembre; la idea de coexistència de dos estats s'ha imposat i el mateix Netanyahu es va veure obligat a admetre-la fa dos anys; els Estats Units consideren que la perspectiva d'un reconeixement d'un Estat palestí pressiona l'actual govern israelià en direcció a unes negociacions de pau; l'Autoritat Palestina ha efectuat reformes econòmiques profundes a Cisjordània que han assentat les bases d'un
estat viable, segons reconeix un informe de les Nacions Unides i, finalment, la "primavera àrab" ha portat al món occidental a voler la fi d'aquest conflicte que, de manera permanent, amenaça amb una nova guerra que acabaria consolidant els moviments islamistes i les dictadures existents a la regió. La solució del problema palestino-israelià és una condició important per facilitar l'èxit de la democratització del món àrab.

27.04.2011

Christophe Barbier - De Schengen à Lampedusa, (De Schengen a Lampedusa)

Cada vegada que es tanca un enclavament fronterer, l'ideal europeu fa un pas endavant. Cada vegada que es treu de la naftalina el barret de duaner és la idea de la Unió Europea la que recula. El perill que avui dia plana sobre els acords de Schengen no és un incident tècnic lligat a l'emigració dels tunisians, sinó el principi de la fi d'un concepte d'Europa, considerada com un territori únic i no com un mosaic d'estats-nació. Schengen ha
fracassat. Es pretenia posar reixes a l'exterior i pas lliure a l'interior i hem obtingut reixes a l'interior i pas lliure a l'exterior. Els textos dels acords de Schengen del 1985 van ser adoptats per gestionar conjuntament una immigració que ens afecta a tots, perquè cadascú se senti responsable del que passa a Lampedusa, a les poblacions espanyoles de Ceuta i Melilla o a la frontera polonesa de Terespol. En lloc de solidaritat tenim un munt de paperassa i tampons i un instrument amb nom de netejavidres, "Frontex". Schengen és com un alberg espanyol: cadascú aporta la seva política d'immigració sense tenir en compte la dels altres. Tornar a la política dels búnquers, de "cadascú mirant per si mateix i els immigrants a casa dels altres", seria preparar les divisions del demà. És inacceptable que Itàlia vulgui exportar els seus immigrants il.legals, és intolerable que la Unió Europea abandoni Itàlia a la seva sort per ser el port de desembarcament més important d'Europa. Cal una conferència per definir una política europea d'immigració, amb mitjans per protegir les fronteres exteriors i una gestió col.lectiva dels immigrants legals. El que Europa no ha sabut fer amb els iraquians o els afganesos ha de decidir fer-ho ara. Europa necessita immigrants. No tots ni segons quins ni per tota la vida. El futur de molts joves immigrants és al seu país, d'on ara fugen. És necessari que els estats i els seus dirigents s'ocupin del tema sense més dilacions, ja que els populistes de tota mena encenen el braser electoral amb l'essència de les pors col·lectives. Al fantasma de la invasió cal respondre amb una eficàcia sobre el terreny i amb una estratègia a vint anys vista, compartida pels europeus i aplicada sense retards.

28.04.2011

Sergio Romano - Lo specchio francese, (El mirall francès)

Berlusconi i Sarkozy s'assemblen, pateixen el mateix narcisisme, conceben la política com un escenari on només hi ha lloc per a un sol actor i reaccionen a les crítiques de la premsa com un insult, confonen l'esfera pública amb la privada i l'interès personal amb el bé general, creuen que les cimeres internacionals són un club i veuen en l'adversari polític un enemic, tenen la secreta convicció que els seus defectes són les seves virtuts. No
estan fets per entendre's. Dos homes polítics poden trobar punts d'entesa quan estan lligats per una visió comuna o una mateixa ideologia, però quan tenen característiques iguals i interessos diversos, la semblança crea més conflictes que enteses. Si en la seva última reunió han trobat alguns acords és gràcies a la constatació que un enfrontament entre els dos estats els hauria perjudicat a tots dos. Itàlia no és una colònia francesa i
França no podria colonitzar la península encara que volgués. La seva indústria fa a Itàlia el que la indústria italiana voldria fer més enllà dels Alps. Les dues diplomàcies poden col.laborar o enfrontar-se, segons les circumstàncies i els interessos, igual que passa entre França i la Gran Bretanya o entre França i Alemanya, ni més ni menys. Però hi ha una diferència fonamental. Quan actuen a França, en el camp econòmic, els italians
troben davant seu institucions i empreses que responen a la política d'un govern unit i solidari mentre que quan actuen a Itàlia els francesos poden aprofitar-se de les divisions internes. Només cal veure els èxits recents de grans empreses franceses a la península degut a la incapacitat dels seus competidors italians de trobar un acord. Els francesos guanyen perquè algú a Itàlia considera que la victòria d'un estranger és preferible a que
guanyi un competidor italià. Ha estat el cas de Mediobanca, Edison, Assicurazioni Generali, Banca Nazionale del Lavoro, Parmalat. Això passa quan el govern és incapaç de presentar un front comú, quan els industrials prefereixen barallar-se més que no pas treballar junts, quan l'oposició prefereix fer caure el govern més que no pas ajudar-lo a guanyar una partida nacional. Acusar França, en aquests casos, és una excusa per ignorar la nostra responsabilitat i no treure lliçons per al nostre futur.

28.04.2011

Laurent Joffrin - Immigration: la gauche muette, (Immigració: l'esquerra muda)

És urgent que l'esquerra trenqui el seu silenci sobre la immigració. Davant del perill creixent cal pronunciar-se. Un espectre plana sobre la política francesa, el de l'estranger. A tots els sondejos, Marine Le Pen elimina en la primera volta de les pròximes eleccions presidencials algun candidat republicà i passa a la segona volta. Aquesta amenaça domina la vida pública. És la versió francesa d'un fenomen europeu. A les pròximes eleccions britàniques està previst un fort creixement dels partits xovinistes, a Dinamarca una formació extremista està de moda, Alemanya, Holanda, Bèlgica i Hongria ja han conegut aquest ascens de la xenofòbia. Itàlia i França es barallen per la immigració de tunisians. Les revolucions àrabs que haurien de ser causa d'alegria pel que suposen de victòria dels principis de llibertat, susciten hostilitat i por a una invasió d'immigrants. A tot arreu es
demanen fronteres. A tot arreu l'estranger és el boc expiatori de les dificultats existents. A tot arreu la qüestió nacional és al centre del debat. Els esperits febles diuen que per lluitar millor cal començar rendint-se. Una certa dreta copia el discurs del Front Nacional (FN), un seguit de publicistes atribueixen el creixement del FN als errors de l'esquerra i acusen els progressistes que defensen els drets i la tolerància envers els estrangers. És evident que l'esquerra ha comès errors com ignorar els temes d'inseguretat i d'immigració. Hi ha una idea funesta, la d'obrir les fronteres, donar papers a tothom que s'hi presenti i efectuar regularitzacions massives i permanents. Hi ha associacions que ho demanen en base a una utopia avui dia impracticable. Amb la seva ingenuïtat incrementen les pors. La realitat és manipulada per designar una única figura com la font de tots els mals: el musulmà. Cal oposar-s'hi amb constància i energia, amb arguments racionals i, sobretot, amb una política
alternativa. La immigració no té el caràcter massiu que se li atribueix a partir de les imatges filmades a Lampedusa o altres llocs. Amb 200.000 arribades legals per any, França és un dels estats menys oberts, ja que aquesta xifra equival al 0,3% de la població francesa. És la concentració dels immigrants en barriades pobres la que suscita els problemes, més que no pas el seu nombre global, fet que ens porta al problema de l'urbanisme més que no pas al de deturar la immigració. La política a les fronteres necessita un consens i una estabilitat més que no pas estar subjecte a la picabaralla electoral que no serveix per res més que reforçar la retòrica del FN, sempre disposat a denunciar la distància entre els discurs i els resultats. Aquesta és la primera etapa: defensar una política d'aplicació serena. La segona consisteix en deixar clar que els problemes no vénen dels sensepapers, sinó d'una joventut  francesa, que no sempre és d'origen estranger, aparcada en ciutats deprimides, amb una enorme taxa d'atur i víctima de discriminacions socials i culturals, que no té possibilitats d'integrar-se. És un gran problema que no té una solució ràpida. Les arrels del mal són socials però la necessitat de seguretat, aplicant la llei de manera ferma, és imprescindible. La tolerància és la regla, però el respecte a la laïcitat és un imperatiu categòric. La política de les ciutats és més necessària que mai, però les minories culturals han de fer la seva part en aquest esforç. Sobre aquestes bases s'espera de l'esquerra un projecte clar, a partir de la tradició republicana. Els altres discursos, basats en la identitat, fan el joc del FN.

29.04.2011

Tahar Ben Jelloun - Quella piazza insanguinata, (Aquella plaça ensangonada)

Djemaá El-Fna és una plaça mítica i simbòlica, és el lloc on s'expressa la cultura popular en les seves diverses formes i amb tots els seus colors. Gràcies a l'actuació de l'escriptor espanyol Juan Goitisolo, resident al centre històric de Marràqueix, aquesta ciutat ha estat classificada per la UNESCO com a patrimoni mundial de la humanitat. Aquesta plaça ha estat escollida pels terroristes per matar gent innocent. Dies abans, Al-Qaeda havia
advertit que pensava atemptar al Marroc. En ocasions anteriors ho havia intentat però sense èxit. Gràcies la vigilància dels marroquins s'han evitat diversos intents d'atemptat però aquesta vegada no ha estat possible. Si l'objectiu dels terroristes era posar fi a la temporada turística no haurien pogut trobar un lloc millor, ja que aquesta plaça sempre està plena de turistes. L'atemptat es produeix en el pitjor moment, ja que el Marroc, a
diferència d'altres estats àrabs, no és escenari de protestes permanents. El rei ha anunciat un seguit de reformes polítiques i la intenció de dotar el país d'una nova Constitució. La gent es manifesta pacíficament cada diumenge per fer pressió al govern perquè s'accelerin els canvis, però el rei és estimat i ningú demana que dimiteixi. La gent denuncia el seu entorn, que s'enriqueix, i la poca eficàcia del govern. Aquest atemptat és un cop dur per a un país que havia previst deu milions de turistes per al 2012. Ara s'imposa la por i el Marroc serà considerat un país insegur. Al-Qaeda, foragitada de la revolta àrab, ha volgut donar un cop d'efecte per fer-se present en la memòria del món civilitzat i ha escollit el Marroc, que és una excepció en el món àrab. Els terroristes d'Al-Qaeda, a diferència d'Algèria, mai han pogut assentar-se al Marroc i ara han colpejat un país que se'ls escapa.