L’intent d’assassinat de la congressista Gabrielle Giffords ha obert un intens debat en el si de la societat nord-americana, en el sentit de com el discurs polític pot haver constituït un estímul per l’assassinat de sis persones. Aquell debat, que periòdicament es reprodueix en cada ocasió que es produeix una acció tan violenta, és automàticament examinat des del nostre país establint el conflicte amb uns termes absolutament allunyats de la realitat. Sembla com si la d’esvaïda competició entre “esquerres” i “dretes” a casa nostra necessités injectar-se en vena algun poderós estimulant per reviure.

És evident que hi ha d’haver un debat a casa nostra sobre els límits del discurs polític, que en realitat seria molt fàcil de resumir. Tota la contundència que es vulgui en els arguments, y alhora el respecte a la persona de l’adversari. Quan aquesta màxima és dóna, el debat i el conflicte de idees l’únic que fa és envigorir la democràcia. Quan es considera que l’altre és un ser intrínsecament pervers i radicalment equívoc en tots el seus plantejaments, que pràcticament no té dret a fer-se present a la vida pública, aleshores és quan sorgeix el problema. Però en aquest context, el que es dóna a Catalunya sobre tot no és un discurs que sigui equiparable al que fa el sector extremista del Tea Party nord-americà, sinó que és un discurs que neix sobre tot de partits que es situen a l’esquerra.

El cas més evident és el del tinent alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Gomà, amb les seves xenòfobes declaracions contra Benet XVI, que constituïen una incitació a la violència. Ho són amb aquelles preses de posicions contra la immigració postulades pel PP, però defensades per alcaldes de grans ciutats del PSC, com és el cas de l’Hospitalet, entre d’altres, que voldrien transformar, per castigar als immigrants, el que seria una simple infracció administrativa en unes conseqüències de naturalesa penal. Una brutalitat.

Estats Units i Catalunya: coordenades allunyades

L’allunyament de les coordenades del nostre país, en relació als Estats Units són molt evidents i no permeten una translació automàtica de les categories més enllà del que són principis de valor universal, com el ja apuntat valor del respecte a la dignitat de l’altre. Estats Units és un país on la responsabilitat individual, el desig i voluntat d’assumir el propi destí forma part de la cultura comuna, com ho és la condició religiosa de la immensa majoria dels seus habitants, o un ampli recolzament al dret a portar armes. D’altra banda, la democràcia que s’infereix amb aquest principi de responsabilitat individual, si bé presenta un elevant nivell d’abstenció, també requereix d’una gran voluntat per ser-ne partícip. Algú es pot imaginar quina seria la nostra tassa d’abstenció si prèviament a cada elecció, cada un de nosaltres tinguéssim d’inscriure’ns com votants? A Estats Units la meitat de la població participa activament amb la política, començant per l’àmbit més immediat, el del seu districte o comtat. Això no hi té res a veure amb el caràcter apàtic que caracteritza la vida política a casa nostra, amb la que el ciutadà es considera més aviat un receptor de serveis que li ha de proporcionar un polític elegit, el diputat, que la majoria de vegades no sap ni qui és, perquè ha votat una llarga llista de noms.

És evident que en la democràcia nord-americana sovinteja el conflicte, però també ho és que aquesta manifestació negativa té de manera sistemàtica i habitual una altra d’extraordinariament positiva, com és la vitalitat cívica de la seva gent. Sobre aquesta altra dimensió seria la que deuríem de fixar la nostra atenció, perquè és en ella, millor dit, en la seva mancança, on es troba l’arrel dels nostres problemes.