Un dels motius pels quals el Govern Central ha de pagar cada vegada un major interés per tenir obert el seu accés als mercats de deute es deriva de la situació per la que passen els bancs i les caixes. Els mercats desconfien que els seus balanços reflexin adequadament el valor dels seus actius i dels riscos associats i tenen por que una posible fallida del sistema financer pugui arrastrar al Govern Central en la seva caiguda tal i com ha passat en el cas d’Irlanda.

El Govern del Senyor Rodríguez Zapatero n’és ben conscient d’aquesta situació. Abans de que acabi el primer semestre tots els bancs i caixes seràn sotmessos de nou a “proves de resistència”, fetes amb criteris més estrictes i rigurossos que els de l’any passat. I per això vol que abans de què es facin les proves les entitats possin els seus comptes en ordre, per medi d’un procés de recapitalització. La setmana pasada va declarar que la recapitalització del sistema de bancs i caixes era un objectiu urgent.

El sector més afectat és el de les caixes, que han mantingut una major exposició al sector inmobiliari, tenen una dimensió més petita (amb unes poques excepcions) i una menor presència internacional, però que així i tot representen un 49% del sistema. Els darrers canvis legislatius fan que la seva configuració tradicional ja sigui història, fet que es farà més evident quand en poc temps vegem que desapareixen algunes d’aquestes figures que s’han creat recentment, i que totes es transformen en bancs. Fa uns pocs dies, el director general del Banc Internacional de Pagaments ho va deixar molt clar: si les caixes no es transformen en bancs no podran tenir accés a la financiació dels mercats.

Aquesta podria ser, a més, una condició que podria imposar el Govern Central a les caixes si volen accedir als fons del FROB. En les actuals circumstàncies sembla obvi que només unes poques entitats tenen accés als mercats de manera que la recapitalització de les entitats financeres passarà a dependre majoritariament del FROB. Les quantitats que farien falta per recapitalitzar les entitats afectades són desconegudes tant perquè no sabem fins a quin punt caurà el preu de la vivenda que té un efecte directe sobre el valor de tots els inmobles que han acceptat les entitats per condonar deutes, com tampoc l’abast real de la taxa de morossitat ni els efectes finals de les guerres de passius sobre els comptes de resultats. Per això, no és estrany que les xifres que es manegen vagin dels 30 mil als 80 mil milions d’euros de les fonts oficials als 120 mil milions d’alguns analistes.

Aquest no és un assumpte trivial. Espanya necessita emetre aquest any a l’entorn de 125 mil milions d’euros per refinançar els venciments que hi ha pendents i per finançar el dèficit previst d’un 6% del PIB. Per lo tant, si les aportacions via FROB pugen una quantitat considerable, el Govern espanyol es podria trobar forçat a tenir que demanar-los al fons de rescat europeu o, una opció que sembla preferir, a un credit no condicional del FMI.

A dia d’avui sembla clar que el Govern espanyol pretén entrar a formar part del  capital de les entitats que necessitin recapitalitzar-se, que no concedir-lis tal com s’ha fet fins ara nous crèdits. D’aquest forma tendria un major control de les entitats i podria incidir més directament sobre el procés en què les entitats hauran de sanejar els seus balanços, una qüestió cabdal a què fins que això no es produeixi totalment no tindrem una sortida clara de la crisi.

Però podria ser que si el FROB necessita obtenir els seus recursos, bé del fons europeu de rescat o del FMI, aquestes institucions impossessin com a condició que previàment a deixar-nos els diners, les caixes es vessin obligades a posar al dia els seus actius a un valor real. Això tendria un efecte rebot inmediat sobre el sector bancari que d’aquesta forma també es podria veure forçada a recapitalitzar-se, en la mesura que s’hauria d’anar abandonant la práctica d’anar assimilant les pèrdues en funció dels beneficis obtinguts.

El Banc d’Espanya no dessitja aquesta opció. Com a supervisor del sistema financer ha repetit en nombrosses ocasions que la situació de les entitats creditícies és, excepte per a unes poques entitats, bona i que el sistema es pot sortir per ell mateix de la situació en què es troba. Al llarg dels darrers anys s’ha mostrat contrari a la creació del anomenat “banc dolent” que adquiriria els actius tòxics de les entitats financeres. Però ara sembla, a la vista de les posibles vies de sol·lució de la crisi del sector financer no veuria en mals ulls aquesta possibilitat.

La forma en què el Govern espanyol ataqui aquest problema és molt important. No tan sols afecta al funcionament del sistema financer, sinó d’igual manera si l’economia espanyola necessitarà ser ajudada, lo qual es obvi, o rescatada o intervinguda, que és una qüestió força distinta.

En qualsevol cas, veurem amb poc temps molts canvis. I l’any 2011 serà un any crucial pels historiadors del futur que s’ocupin d’aquesta crisi.

Eduard Berenguer és catedràtic d'Economia de la Univiersitat de Barcelona