CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
França: quan els socialistes no són d’esquerres França: quan els socialistes no són d’esquerres

França: quan els socialistes no són d’esquerres

La ministre francesa de justícia, Christiane Taubira, va dimitir dimecres per desavinences amb la resta del govern. La seva sortida evidencia una manca de discurs propi al sí del Partit Socialista que constitueix un perill per a la democràcia.
MónResearchZPortada IzquierdaZResto 29 Gener, 2016 Joan Prats i Amorós 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » França: quan els socialistes no són d’esquerres

“Escullo ser fidel a mi mateixa”. Amb aquestes paraules s’acomiadava dimecres dia 27 de gener la ministra francesa de justícia, Christiane Taubira. Es tracta d’un fet molt significatiu per a la política gala, tot i que al nostre país ha passat pràcticament inadvertit. Taubira era sens dubte el membre de l’executiu francès més progressista, mediàtic i polèmic.

Per a alguns, es tractava d’una ruptura previsible. En efecte, durant els darrers mesos les desavinences d’Hollande i el primer ministre Manuel Valls amb Taubira eren constants. La gota que ha fet vesar la paciència de la ministra ha estat la reforma constitucional promoguda pel president de la República, que vol integrar l’estat d’urgència a la llei suprema francesa. Entre altres mesures concretes que implicaria el canvi, es vol legalitzar la supressió de la nacionalitat per aquells implicats en  actes terroristes que siguin francesos de naixement però que hagin aconseguit una altra nacionalitat al llarg de la seva vida. Taubira pensa que aquesta idea trenca un dels tres “principis sagrats” de la República Francesa, la igualtat (egalité).

Una ministra súper-activa que no deixa indiferent a ningú

Entre les accions més destacades de la ja ex-ministra es troben la llei del matrimoni per a persones del mateix sexe, la reforma penal, la reforma judicial i la reforma del dret de contractes. Si quelcom és innegable dels seus tres anys i mig al front del ministeri de justícia, és la seva intensa activitat. De fet, segons Le Monde, Taubira ha estat una treballadora constant, aconseguint per exemple augmentar el pressupost de justícia de 7.140 milions d’euros als 7.940 entre 2011 i 2015 en un moment de contenció de la despesa. Al mateix temps, però, també s’ha mostrat molt difícil de tractar, inclús pels seus propis col·laboradors: ha tingut quatre caps de gabinet diferents.

Valls i Taubira, pols oposats però membres del mateix govern

Valls i Taubira, pols oposats però fins el dimecres 27 de gener, membres del mateix govern.

Les reaccions han estat, podem dir, riques. Per una banda, la dreta s’alegra del seu comiat. El diputat de Les Républicains Eric Ciotti l’ha acusat novament d’haver introduït una “deriva laxista” al ministeri de justícia.  Christian Estrosi i Guillaume Peltier han fet servir els mateixos termes. I és que la dreta l’assenyala, entre d’altres, per haver retirat les penes mínimes, aprovades per Sarkozy, o per introduir una nova pena sense empresonament, la coacció penal (contrainte pénale), que preveu un  “seguiment reforçat” de les persones condemnades per tal d’evitar la reincidència i contribuir a la seva integració social.

Per la seva banda, l’esquerra també saluda el comiat, però per raons ben diferents. Com apunta Le Monde, Taubira ha rebut l’afecte d’antics ministres d’Hollande com Benoit Hamon, d’educació; o Aurélie Filippetti, de cultura i comunicació, que com ella també es retiraren del govern per desavinences ideològiques. Clémentine Autain (del Front de Gauche, a l’esquerra dels socialistes), lamentava que el govern havia perdut el seu “darrer vernís” d’esquerres.  El que Le Figaro anomenava “l’esquerra de l’esquerra” havia recolzat la ministra en tot moment des de la seva nominació.

La línia Valls es reforça

Així, Taubira era per a molts la darrera traça d’esquerres que li quedava al govern socialista del primer ministre Manuel Valls. En canvi, el primer ministre és vist com el membre més a la dreta de l’ala dreta del Parti Socialiste. De fet, el mateix Sarkozy es va interessar en ell per ocupar la cartera d’interior al 2007. Valls, per cert, porta des del 2007 insistint en canviar el nom del seu partit perquè el considera antiquat.

També és cert que els francesos són molt favorables a la reforma proposada per Hollande i Valls. Segons una enquesta feta per a Le Figaro, un 85% a mostraria a favor de retirar la nacionalitat en els termes proposats pel President de la República. Entre els que es reconeixen com a simpatitzants socialistes, el percentatge és d’un 80%.

Vinyeta del dibuixant Ixène sobre la dimissió de Taubira. Hollande: “em fa falta algú a l’esquerra, que volcarem!” Valls: “al meu vaixell no diem esquerra, sinó babor”.

Vinyeta del dibuixant Ixène sobre la dimissió de Taubira. Hollande: “em fa falta algú a l’esquerra, que volcarem!” Valls: “al meu vaixell no diem esquerra, sinó babor”.

La democràcia necessita una esquerra i una dreta

En qualsevol cas, està clar que el Partit Socialista ha perdut ja completament tot discurs propi. Conscient d’aquesta manca i demostrant de pas un escàs coratge polític, Hollande està calculant els seus moviments en funció del clima polític del moment. Valls, per la seva banda, està encantat perquè la sensació general li permet, a ell sí, ser fidel a sí mateix. La pregunta és: per a aplicar el programa de Valls i Hollande, no val més la pena votar directament a la dreta?

Lluny de ser anecdòtica, aquesta reflexió hauria de preocupar a tots els demòcrates. La democràcia es basa en el debat, i una manca d’idees pròpies com la que viu el PS francès condueix a un empobriment del debat i eventualment de la qualitat de la cultura democràtica. Si el Partit Socialista francès no retroba un discurs propi i coherent, és de poc valor per a la democràcia.

Que al Partit Socialista francès ja no hi quedin socialistes és tan preocupant com que a Les Républicains no hi haguessin conservadors. El problema de fons és, doncs, la manca de conseqüència dels partits amb els seus idearis, i la pobresa del debat democràtic que se’n deriva.

Print Friendly, PDF & Email

Joan Prats i Amorós

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies