CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
L’evolució de la militància CDC: inicis, anys gloriosos i la decadència final L’evolució de la militància CDC: inicis, anys gloriosos i la decadència final

L’evolució de la militància CDC: inicis, anys gloriosos i la decadència final

El 2012 CDC tenia 44.000 militants a les seves files, però amb la ruptura amb Unió i amb la reformació, es va quedar amb només 14.000. PDECAT no arriba ni això
CatalunyaPolíticaZPortada IzquierdaZResto 30 Novembre, 2016 Núria Vilellas Camps
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » L’evolució de la militància CDC: inicis, anys gloriosos i la decadència final

Tres assemblees i divuit congressos escriuen la història d’un dels partits més carismàtics de la història recent de Catalunya. Un partit que, per altra banda, ja no existeix. O si més no tal com el coneixíem. Avui ha evolucionat, i ara el coneixem com a PDCAT. Les mateixes cares, nom diferent. Una rentada de cara per intentar recuperar l’espai del catalanisme de centre que ha anat perdent en els darrers anys. Un espai que va ocupar Jordi Pujol quan va fundar el partit, i que ha resistit (al final a dures penes) fins a l’època de Mas.

L’últim període de Convergència ha perdut embranzida, s’ha desgastat com a partit, i ha perdut el “carisma” que tenia en èpoques de Pujol. I una manera de veure aquesta evolució és a partir de la militància de la formació, que va anar primer en augment i des de fa un temps està en davallada. Els casos de corrupció que envolten el partit en són clarament una primera causa.

Un apunt abans de començar. Existeix un error cronològic en el moment que es pretén donar continuïtat a les assemblees amb els congressos. Convergència no es va fundar com a partit el 1974, any en què es va celebrar la primera assemblea. Aquella ocasió ho va fer simbòlicament davant de 200 delegats. CDC es va fundar com a partit el 1976, moment en què se celebrava la tercera assemblea. Aquesta, serviria realment com a primer congrés. Per tant de les 21 reunions que ha convocat el partit (3 d’una tipologia i 18 de l’altre), tècnicament se n’haurien de restar les dues primeres, quan CDC encara no era un partit polític.

Assemblea I – 17 de novembre de 1974.

Segons un cronograma que va fer fa uns mesos La Vanguardia, Montserrat va ser l’escenari d’aquesta primera assemblea de Convergència. Va ser una trobada semiclandestina, en la qual van participar 125 persones, entre les quals es troben Joan Granados i Duran, mossèn Marc Taxonera i Comas, Jordi Pujol i Soleu, o Anton Cañellas.

Allà es va celebrar la fundació simbòlica del partit, que encapçalava Jordi Pujol. L’expresident va definir el concepte fer país com a formar una determinada moral, transformar les mentalitats i construir la col·lectivitat catalana, reformar la llengua, expandir la cultura catalana, refermes les tradicions i crear una nova mentalitat econòmica.

Assemblea II – 15 de novembre de 1975.

Es va celebrar a l’Hospitalet de Llobregat, i 200 persones van aprovar l’organització interna que els separava d’UDC, fet que permetia dibuixar l’estructura interna del que aviat ja seria un partit polític. Un partit que tindria de base ideològica el catalanisme i la socialdemocràcia.

Assemblea III – 28 de març de 1976.

Ara sí que es pot dir que CDC és un partit polític. Els 200 delegats van fundar tècnicament el partit. Es van aprovar els estatuts, l’organització interna, un programa de partit nacionalista de centre esquerre, i de clara orientació socialdemòcrata. La secretaria general del partit va recaure en mans de Miquel Roca, que durant molts anys formarien un binomi amb Pujol.

Congrés IV – 15 i 16 de gener de 1977.

La Salle Bonanova de Barcelona va presenciar aquesta trobada. Es va dur a terme una campanya de màrqueting per donar a conèixer el partit per tota Catalunya, a la recerca de seguidors i sobretot, afiliats. L’objectiu d’aquest congrés era escollir la direcció que hauria de conduir el procés electoral de 1977, i negociar els pactes postelectorals. La setmana següent del congrés pactarien amb Esquerra Democràtica de Catalunya, de Ramon Trias Fargas.

Congrés V – 15 i 16 d’abril de 1978.

Aquesta reunió es va convocar per evitar que el partit se’l rebategés com a Partit Nacionalista Català. Es va intentar que Unió s’integrés al nou partit, però sense resultats. Pujol va ser escollit secretari general, Roca va passar a ser el secretari general adjunt, i Trias Fargas va ser escollit president del partit.

El tàndem Roca-Pujol duraria uns quants anys.

El tàndem Roca-Pujol duraria uns quants anys.

Congrés VI – 30 gener de 1981.

Aquest congrés va servir per consolidar l’autonomisme. “L’autonomia com a mitjà per la total recuperació de la identitat nacional”. Aquí va sortir el concepte pujolisme, i es va començar a identificar CiU amb la Generalitat.

Congrés VII – 11 i 13 de gener de 1985.

En aquesta data es va celebrar el congrés del “Decenni de la Plenitud”. Se’l coneix així perquè els 9 anys que el seguirien serien fantàstics. CiU venia d’obtenir 1.350.000 vots, un 46,6% del total, gràcies a l’abstenció. En aquesta ocasió, Trias Fargas és el secretari, i Pujol el president del partit.

Congrés VIII – 27 i 29 de gener de 1989.

En aquestes alçades el partit ja ha aconseguit 22.000 afiliats, que s’encarreguen d’escollir els delegats que debatran en sis ponències. Aquests delegats tornen a situar a Roca com a secretari general, i Pujol continua com a President.

Congrés IX – 26 i 28 d’octubre de 1992.

En aquest congrés Miquel Roca s’acomiada com a secretari general. Hi va haver alguns problemes amb Unió, i un clima estrany a causa de possibles pactes a Madrid. Aquí hi ha una primera crisi important del partit, i ningú ocupa el càrrec de la secretaria general. En les eleccions del 1993 augmenta encara més aquesta crisi de partit, donat al fet que Pujol no vol tenir ministres a Madrid amb un govern socialista. Una decisió que Roca va titllar “d’error històric”.

Congrés X – 8 i 10 de novembre de 1996

El nombre de militants va en augment, i CDC ja ha aconseguit 32.200 afiliats, en el que resulta ser el seu desè congrés. Comencen a orientar-se cap al sobiranisme, s’invoca el dret a l’autodeterminació i es comença a elaborar el discurs del pacte fiscal. Pujol es manté com a president, el secretari general passa a ser per Pere Esteve (més tard aniria a ERC), i Felip Puig comença una etapa com a secretari del partit.

Congrés XI – 10 i 12 de novembre de 2000.

En aquesta trobada comença a sonar el nom d’Artur Mas com a relleu de Pujol. Duran i Lleida també pretén ocupar aquest càrrec. Mas, de moment, es converteix en secretari General, mentre que Pujol continua de president i Lluís Corominas fa de secretari de l’organització.

Congrés XII – 28 d’octubre de 2000.

Aquest va ser un congrés extraordinari celebrat a Tarragona per refundar la federació amb UDC. Mas es va comprometre que quan succeís a Pujol defensaria la “sobirania compartida” i les “interdependències”.

Congrés XIII – 9 i 11 de juny de 2004.

En aquesta conferència es va consolidar la renovació generacional. Mas va reorganitzar la cúpula del partit, i va establir sis vicesecretaries i cinc secretaries executives. A banda de Mas, el nucli dur del partit el formen Dolors Batalla, Lluís Corominas, Felip Puig, Carme Vidal, Antoni Vives i Antoni Fernàndez Teixidó.

La relació entre Mas i Duran no va ser de les més ben portades, i acabaria malament.

La relació entre Mas i Duran no va ser de les més ben portades, i acabaria malament.

Es van debatre 4 ponències amb una intencionalitat sobiranista. I aquí va començar la disputa interna pel debat polític sobre la Constitució Europea, de la qual molts convergents no hi veien reflectida la realitat catalana. Per la seva banda, Unió aposta pel text legal, per la qual cosa, hi comencen a haver fortes tensions entre les dues formacions.

Congrés XIV

Aquest també va ser un congrés extraordinari, generat per l’anterior. CDC s’havia de posicionar sobre el referèndum de la Constitució Europea. Però les condicions de les bases eren tan estrictes que feien molt difícil donar un si. Van aparèixer alguns discursos molt durs contra la direcció recolzant el sobiranisme.

Congrés XV – 12 i 13 de juliol de 2008.

Aquest va ser el congrés del tripartit, on Mas va remarcar que es tractava d’una situació “d’emergència nacional”. Allà es va consolidar com a líder per les eleccions del 2010 (recordem que en aquests moments ja havia guanyat dues eleccions, però sense acabar sent president). Felip Puig va parlar d’independència i estat propi amb la ja cèlebre frase: “un nacionalista pensa sempre en ella, no parla quasi mai d’ella, i treballa per ella cada dia”.

Congrés XVI – 23 i 25 de març de 2012.

Canvi generacional. Mas va ser nomenat president, Oriol Pujol secretari general, Josep Rull secretari d’Organització, i Corominas i Homs en les seves respectives secretaries. L’endemà van aparèixer les primeres informacions del cas que acabaria apartant Oriol Pujol de la política.

Congrés XVII – 21 de maig de 2016.

Feia 11 mesos que CDC i UCD s’havien presentat per separat a les eleccions municipals. Les fortes discrepàncies sobre el procés sobiranista català havia portat a la ruptura definitiva de la federació de CiU. Després CDC havia anat amb coalició amb ERC a Junts pel Sí per governar la Generalitat. Però el desgast polític dels membres del partit, els casos de corrupció que envoltaven alguns noms i fins i tot el procés, havien portat a la militància a un esgotament.

La ruptura definitiva amb Unió i el pacte amb Junts pel Sí no ha caigut del tot bé a la militància. CDC ha passat en poc més de 4 anys de tenir 44.000 militants a només 9.500.

La ruptura definitiva amb Unió i el pacte amb Junts pel Sí no ha caigut del tot bé a la militància. CDC ha passat en poc més de 4 anys de tenir 44.000 militants a només 9.500.

El del 21 de maig va ser un congrés extraordinari en tots els sentits. Aquell superdissabte la militància havia de decidir si refundar Convergència o crear una nova formació política. Els militants i simpatitzants de CDC van decidir, a través d’una votació a les urnes, que es tancava el partit, i que s’obria un període congressual per crear una nova formació.

Congrés XVIII – 8 de juliol de 2016.

El dia en què CDC va quedar totalment enterrat, i en lloc seu va néixer el PDC, que posteriorment hauria de mutar amb el nom de PDECAT (Partit Demòcrata Europeu Català), a causa de la queixa formal que els membres de Demòcrates de Catalunya van interposar per la semblança en el nom. En el camí entre els dos partits, Convergència ha perdut uns 5.000 militants.

CDC

Any

Nombre de militants
1978

De 9.000 a 10.500

1981

8.870

1985

22.000
1996

32.200

2012

44.000
Maig 2016

14.620

Novembre 2016

(militants de CDC que s’han passat al PDECAT) 9.622

(PDECAT té 12.036 militants)

Militància CDC: evolució

Amb la gràfica es pot observar algun dels fenòmens explicats al text. Primer de tot que el partit realment comença a tirar endavant a partir del quart congrés, que realment seria la primera trobada des que CDC es va convertir en partit polític. El 1978 ja es va fer un primer cens de militants, amb unes xifres molt bones per començar, al voltant dels 10.000 afiliats. L’any 1980 va ser un bon any pel partit, però ja de cara al 1981 va patir una petita davallada de militants.

Però poc després, cap al 1985, quan es va celebrar el congrés del “Decenni la plenitud” (el número 7), el partit ja va mostrar com el nombre de militants aniria en augment en els propers anys. El 1996 es pot veure el resultat d’aquesta dècada de glòria, que va culminar amb més de 32.000 afiliats.

El 2012 seria un dels últims períodes en els quals CDC tindria un gran nombre de militants. En total, 44.000. Tot plegat fruit d’anar cultivant i regant les arrels del partit. Res a veure amb el que es trobaria el partit després de separar-se d’Unió i, sobretot, al renéixer amb el nom del PDECAT. Amb menys de 4 anys el partit ha perdut primer 30.000 militants (dels 44 mil als 14), i amb la creació del nou partit, només 9.000 afiliats s’han mantingut ferms en els nous temps. Un revés molt greu per CDC, que en els pròxims temps acabarà de veure si és possible renéixer de les cendres, o si ve està condemnat a seguir perdent fins a morir.

 

Print Friendly, PDF & Email

Núria Vilellas Camps

Periodista des de nena, sempre preguntant absolutament per tot. Amant de l’escriptura en tots els seus àmbits. Membre fundacional de la revista digital Microcosmos i actual tresorera. Redactora de Catdiàleg i col·laboradora en mitjans radiofònics. “L’ètica ha d’acompanyar sempre el periodisme, com el brunzit al borinot”, Gabriel García Márquez.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies