CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Eutanàsia i cosificació Eutanàsia i cosificació

Eutanàsia i cosificació

Amb el jurament hipocràtic els metges es comprometien a “no donar a ningú cap fàrmac mortal, tot i que m’ho demanin, ni mai ho proposaré com a consell”
Sobreviure en temps de megapolis 22 Maig, 2017 Xavier Capelles 0
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » Eutanàsia i cosificació

No fa pas gaire el Parlament de Catalunya va aprovar una moció adreçada al Congrés dels Diputats de Madrid, a fi i efecte que es despenalitzi l’eutanàsia i es reguli l’assistència al suïcidi. Sorprèn en primer lloc, que només a uns mesos ja per aconseguir la independència, on gaudirem d’un ordenament jurídic propi, encara estiguem enviant exhortacions a l’Estat Espanyol.

Però no és de possibles incoherències temporals del que vull tractar aquí sinó del contingut de l’esmentada moció.

En aquest sentit és interessant primer retrotraure’ns a la Grècia del S. IV abans de Crist, un poble hegemònic en aquells moments en relació a la política, el comerç, la filosofia i la medicina. Una cultura que fou alhora la precursora de les primeres escoles laiques de medicina, on el mites i els oracles varen començar a perdre la seva condició de manuals mèdics.

En aquest context històric d’esplendor i progrés, ens trobem tanmateix que entre els malalts grecs sovintejava el costum a negar-se a rebre el metge. Aquest comportament venia esperonat pel fet que en aquella època el metge tenia una doble funció: la de guarir malalties i també la de manllevar la vida. Per això quan un malalt greu veia entrar un metge a casa seva, certament no sabia si venia a curar-lo o a aplicar-li l’eutanàsia.

Per evitar aquesta recança es va institucionalitzar el jurament hipocràtic, on els metges grecs entre altres coses, es comprometien a “no donar a ningú cap fàrmac mortal, tot i que m’ho demanin, ni mai ho proposaré com a consell”. A partir d’aquest moment va quedar clar que el metge només estava vinculat a la vida, fet que va facilitar la seva tasca sanitària.

Actualment la nostra societat – aquest cop però, en el context de l’estat de dret- sembla que altra vegada vol atorgar a la medicina i al metge aquesta doble funcionalitat de precursor de la vida i també de suport directe a la mort. Cal esmentar que la actual pretensió és en el fons una conseqüència lògica i natural de l’actual paradigma social, on el conceptes d’esser humà, de la dignitat i l’autoestimació humana s’han “cosificat”, és a dir, s’han vinculat preponderantment al fet de gaudir d’un cos humà amb plena autonomia funcional.

Aquesta “cosificació” conceptual de l’home, ara a punt de saltar en tota la seva extensió al món del dret via l’eutanàsia, ja fa temps que està circulant en el món econòmic. Així s’explica per exemple com un popular esportista o una mediàtica model, gràcies a la funcionalitat o l’estètica del seu cos, tinguin unes remuneracions econòmiques abismalment més altes que qualsevol investigador científic,  que amb la seva saviesa estigui treballant per alliberar-nos del maleït càncer, per citar un cas. L’economia no deixa de ser en el fons un mirall  dels valors morals de les societats subjacents.

L’esmentada moció avala el suport a una mort digna davant el patiment insuportable. Però davant l’accés universal a les ja eficients cures pal·liatives que la mateixa moció parlamentària demana… existeix veritablement un patiment insuportable? Sembla que el Parlament ho té clar i la resposta és afirmativa: hi ha un patiment insuportable. Però no està pensant en un patiment físic que serà esmorteït per les esmentades cures pal·liatives, sinó que amb tota probabilitat, s’està considerant un patiment moral insuportable que justificarà l’eutanàsia, davant la visió de veure’ns abandonats i sols, inserits en un propi cos que ja ha de deixat de ser funcional i autònom. Per això crec que l’eutanàsia no serà simplement un dret puntual, sinó que possiblement corre el greu risc d’esdevenir tot un costum, considerant els actuals esquemes de vida fonamentats en la societat líquida, basats només en cadenes de fites puntuals i estressants que requereixen constantment d’un cos plenament funcional. Espero errar plenament en aquest vaticini.

Pel que fa a mi, ara que encara tinc un cos funcional i autònom, espero que en el ben mig de les dures batalles del dia a dia només i simplement per tirar endavant, aconsegueixi amb sacrifici, ser lo suficientment generós amb tots els que m’envolten, perquè en els futurs dies on el meu cos pugui anar a pitjor fortuna, aquells a qui amb valentia he procurat estimar en temps de salut, tinguin ara l’alegria, el do i l’oportunitat de ser al seu torn generosos amb mi, i així, tant jo amb les meves possibles xacres, com ells amb el seu sacrifici, siguem tots més feliços: uns donant amb generositat i un altre reben humilment.

Print Friendly, PDF & Email

Xavier Capelles

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies