CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Euroridícul Euroridícul

Euroridícul

Què ha de fer RTVE amb Eurovisió?
Cave Canem 19 maig, 2017 Josep Manel Silva 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Euroridícul

Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Facebook0Share on LinkedIn0Email this to someonePrint this page

Durant els darrers anys del franquisme, els propagandistes del règim van detectar que hi havia alguns elements identificadors del país que es podien utilitzar per “validar” la imatge d’Espanya a l’estranger. La manca de llibertat i democràcia no representava un obstacle per atraure els turistes francesos i alemanys a les platges de la Costa Brava o de la Costa del Sol, i un ministre d’Informació i Turisme (curiosa la combinació d’aquestes dues competències) com Manuel Fraga, que després va exercir d’ambaixador a Londres, no va desaprofitar l’ocasió de rendibilitzar aquests recursos. Quelcom similar va esdevenir amb el Festival de la Cançó d’Eurovisió, i per aquest motiu durant aquella època es va enviar com a representants a cantants ja consagrats com Massiel, guanyadora al 1968 o Salomé, també guanyadora “ex aequo” al 1969. També hi van participar Raphael (dues vegades), Julio Iglesias, Jaime Morey o Karina. Aquelles imatges formen part de l’imaginari col·lectiu de la meva generació.

Després, el Festival va passar èpoques més grises i ni tan sols recordem noms com Antonio Carbonell (1996), Eva Santamaría (1993) o el grup Cadillac (1986).

En algun moment, algú dins de RTVE va pensar que calia donar un nou impuls a la participació espanyola al Festival, i l’any 2001 es posa en marxa el concurs Operación Triunfo per escollir el representant eurovisiu. L’èxit aclaparador d’aquest format porta a Rosa López, acompanyada dels altres finalistes, a participar l’any 2002 amb la cançó “Europe’s líving a celebration”, amb un rècord d’audiència de la retransmissió encara no superat. A partir d’aquell moment, RTVE va comprovar que el festival s’havia convertit en un espectacle televisiu d’autèntica magnitud, seguit per milions de persones a Europa i a altres continents, on la música ja ha passat a un segon pla (encara que pel negoci de la música representa un moviment econòmic molt important, especialment pels autors i les editorials musicals).

En l’època en què vaig formar part del Consell d’Administració de RTVE, la direcció ens va presentar una proposta de democratització de l’elecció del representant espanyol d’Eurovisió, que una cadena de la competència va aprofitar i conjuntament amb el suport de les xarxes socials (especialment d’alguns col·lectius molt actius amb força seguidors) va promoure aquella paròdia de cantant anomenat Chikiliquatre, que va ser finalment escollit pel vot popular. A dins de TVE molts van viure allò com un drama. Jo ho vaig relativitzar, tot i que em sabia molt greu que quedés fora una altra proposta pop fresca i molt eurovisiva com la que va presentar Guille Milkiway amb “La Casa Azul” i el tema “La revolución sexual”.

I arribem a l’edició d’aquest any. De nou una elecció conflictiva, la de Manel Navarro, ja que no va ser el preferit dels espectadors, sinó que va comptar amb el recolzament d’un jurat acusat de favoritisme, i amb una cançó que no superaria mai cap estàndard de qualitat. Resultat: darrera posició i cap vot dels jurats dels països participants, i només cinc del televot. Al marge de la desastrosa interpretació, amb gall inclòs, de Manel Navarro, era evident que la cançó escollida, escrita per ell, no tenia cap possibilitat d’aconseguir un lloc digne en les votacions. La pregunta per tant és què ha de fer RTVE amb Eurovisió. Doncs la resposta la tenim també amb el resultat d’aquest any, tant amb la cançó i l’artista guanyador (el portuguès Salvador Sobral, amb “Amar pelos dois”), una joia plena de sensibilitat, com amb els representants d’altres països com Itàlia (més de 100 milions de visites al Youtube de la cançó de Francesco Gabbani), o Suècia, o França, que van presentar propostes dignes encara que no guanyessin. Jo entenc que no vulguin aspirar als primers llocs o enviar un representant ja consagrat, però el que no s’ha de fer mai és el ridícul.

Per cert, que també va fer el ridícul, i molt, la secretària general del PDCAT, Marta Pascal, amb un tuit la nit de dissabte on deia que a la propera edició del Festival (o sigui l’any vinent), Catalunya participarà amb un representant propi. Sense comentaris. Li recordarem dintre d’un any. Si és per això que volen la independència…

Article publicat al blog Cave Canem de J.M. Silva

Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Facebook0Share on LinkedIn0Email this to someonePrint this page

Josep Manel Silva

És Advocat i periodista i vocal de Construïm

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.ACEPTAR

Aviso de cookies