CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Estats Units contra Xina: l’imminent pugna pel lideratge mundial (I) Estats Units contra Xina: l’imminent pugna pel lideratge mundial (I)

Estats Units contra Xina: l’imminent pugna pel lideratge mundial (I)

Als Estats Units s’alcen cada cop més veus que reclamen una línia política més dura envers Xina. Es esperable que en poc temps Washington l’adopti, cosa que donaria lloc a un enfrontament indirecte d’unes dimensions i característiques molt semblants a la Guerra Freda. La primera part de l’article intenta explicar per què aquest escenari és plausible.
MónResearchZResto 7 Maig, 2015 Joan Prats i Amorós 1
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » Estats Units contra Xina: l’imminent pugna pel lideratge mundial (I)

Francis Fukuyama, en el seu cèlebre llibre La Fi de la Història i l’Últim Home (1992), afirmà que després de la Guerra Freda presenciaríem “la fi de la història com a tal… Això és, el punt final de l’evolució ideològica de la humanitat i la universalització de la democràcia lliberal occidental com a forma última de govern humà”.

23 anys després, l’auge de l’islamisme radical, la multipolaritat del món i el revisionisme de la Rússia de Putin semblen haver desmentit Fukuyama. I no obstant, el desafiament més gran al “ordre lliberal mundial” no és cap d’aquests. Ens al contrari, la principal amenaça a la pax americana es presenta de forma sorprenentment semblant a una nova guerra freda entre dues superpotències antagonistes econòmiques, polítiques, militars i ideològiques. Com Walter Russell Mead digué, “la geopolítica ha tornat”.

Preparin-se pel que podria ser l’enfrontament més gran de la història de la humanitat. Tot i que pugui semblar exagerat, aquesta és la conclusió que es pot extreure d’un informe especial del Council on Foreign Relations, un dels think tanks més importants de política exterior dels Estats Units, que analitza les relacions entre la primera potència mundial i Xina.

Publicat a l’abril, l’informe, titulat Revisant la Gran Estratègia dels Estats Units envers la Xina, no deixa espai als dubtes: “Xina és i seguirà sent el principal competidor dels Estats Units durant les properes dècades”. Però el document no es queda aquí, sinó que afegeix: “és necessària des de fa temps una resposta nord-americana coherent” ja que “un continuat èxit xinès minaria els interessos nacionals dels Estats Units”. D’altres autors, com el conegut i furibund defensor del paradigma realista de les relacions internacionals John J. Mearsheimer han arribat a la mateixa conclusió.

Els autors del paper, Ashley J. Tellis i Robert D. Blackwill, proposen un seguit de mesures per a frenar l’auge xinès: créixer econòmicament de forma robusta, enfortir les forces armades nord-americanes, crear una xarxa de comerç a l’Àsia-Pacífic que exclogui Xina, mantenir l’avantatge tecnològic i implementar polítiques de ciber-defensa efectives… I al mateix temps fomentar unes relacions al més alt nivell amb Pequín que rebaixin la tensió. Tot plegat, típicament realista. La llista completa de mesures, molt interessant, es pot consultar al web del think tank.

Però per a professors de Relacions Internacionals com Stephen M. Walt, de Harvard, no n’hi ha prou amb aquestes propostes, que es consideren vagues. Cal, afirma, establir línies vermelles que si Xina creua, Estats Units estigui disposat a respondre amb contundència. Per a Walt, el gran perill és que l’estratègia xinesa es basa en anar variant poc a poc el poder relatiu entre ella i els Estats Units –que representarien l’estatus quo- fins a tenir força suficient per transformar l’ordre del món. Es tracta d’una estratègia, segons ell, que es pot qualificar de “tàctica del salami”: anar movent-se a poc a poc en la direcció desitjada, sense fer massa soroll i eliminant l’oposició “tall a tall”. Evidències d’aquesta estratègia es poden trobar en les maniobres xineses a l’Àfrica (Xina ja és el principal soci comercial del continent negre, superant a totes les velles potències colonials europees), la cada cop més estreta cooperació xino-russa, o els espectaculars increments de la despesa militar del país en els darrers anys.

Walt acaba situant la línia vermella més aviat als Estats Units que no pas a Xina. Afirma que la “gran estratègia” nord-americana ha de centrar-se en dos eixos: primer, aconseguir teixir una xarxa de països propers geogràficament a Xina i que actuïn com a contrapesos del poder de Pequín; i segon, abandonar definitivament l’idealisme que segons ell ha regit la política exterior de Washington dels darrers anys i centrar-se sols en el que són els interessos vitals de la nació. I evidentment, aquests passen per frenar a Xina.

D’altra banda, cal destacar que més enllà de l’hegemonia política podria entrar en conflicte la forma d’entendre el món: un país hegemònic té una enorme capacitat d’influir en el discurs de la resta de països. Si Pequín acompleix el que poden semblar únicament objectius geopolítics o econòmics, podria entrar en risc la democràcia liberal que Estats Units ha situat com a ideal polític arreu del món. Encara que no es tracta evidentment d’un model perfecte, les llibertats civils, els drets polítics, el rendiment de comptes i la inclusivitat de tots els ciutadans podrien estar amenaçades pel model polític xinès, de tall autoritari. Reflex d’aquest és l’anomenat “consens de Beijing” pel desenvolupament, que Xina ha projectat darrerament.

En definitiva, les relacions entre els Estats Units i Xina tenen tots els ingredients per obrir un nou conflicte “fred” entre dues potències antagonistes econòmiques, polítiques, militars, i també ideològiques. A més, per primer cop els Estats Units semblen conscients de la situació. El proper resident a la Casa Blanca haurà de prendre sens dubte decisions difícils i de conseqüències d’un abast desconegut des de que la Unió Soviètica caigué. Definitivament, Fukuyama queda enterrat: la història encara no ha acabat.

El segon article, que completa aquest analitzant els principals avantatges i desavantatges amb que compten els dos rivals geopolítics, està disponible en aquest enllaç.

Print Friendly, PDF & Email

Joan Prats i Amorós

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies