CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Emprenyament Emprenyament

Emprenyament

No tindrem en els líders carismàtics la solució dels problemes, sinó en el procés de canvi personal de la majoria dels ciutadans.
Tot buscant criteri 30 Maig, 2017 Carlos Losada 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Emprenyament

Vivim en l’era del català emprenyat: època de ràbia, d’insatisfacció…. O potser d’un món emprenyat. Fa una setmana vaig tenir l’oportunitat de dinar amb el professor i recercador indi de la Brookings Institucion, Shivshankar Menon, expert en seguretat mundial i persona profundament coneixedora de la realitat del seu país. Vam anar repassant tots els “indicadors econòmics i de benestar social“ de l’Índia: tots han millorat substancialment en les darreres dècades. En acabar va afegir “però mai hi havia hagut tanta insatisfacció i malestar”.

No vull entrar ara en el perquè d’aquesta insatisfacció, sinó en la conseqüència. Quan una persona o grup de persones o una organització està emprenyada, el pitjor populisme està servit.  És fàcil d’entendre el que deien molts americans que van votar a Trump o seguidors de Farage en el procés que va portar al Brexit. Un entrevistat va dir: “sé que m’està dient una mentida, però m’entén”. La persona busca que l’entenguin: no és burro, ja sap que el que diuen no és veritat, però en un estat d’emprenyament no vota la part nostra que és raonable (el seny), sinó la rauxa. “No se si arreglarà alguna cosa, però ens entén”. M’acompanya en la meva rebia, es dels meus (encara que un –Trump- tingui 2000 milions de dòlars i el que parla estigui a l’atur! Però l’entén. I per això el recolzen i el voten. Així funciona l’emprenyament.

Actuar contra l’emprenyament i lluitar contra situacions com aquesta, que també vivim en el nostre país, és molt difícil. Com podem reaccionar? No podem prometre més, doncs no es podrà donar i no solvatarà el problema: qui està molt emprenyat fins i tot una mosca el molesta i molt. Només podem anar al fons del problema: l’emprenyament.

Hi ha una primera teràpia: el realisme. Potser no estem tan malament i podríem estar pitjor. Podem millorar i sortir-nos, però sense solucions màgiques. Aquest procés passa per tornar la responsabilitat del canvi d’actitud als ciutadans:  tornar-los la responsabilitat del canvi social. No tindrem en els líders carismàtics la solució dels problemes, sinó en el procés de canvi personal de la majoria dels ciutadans. I això passa per una acció dels responsables polítics molt exigents amb ells mateixos, sobretot en les situacions que generen l’emprenyament (no podem tenir cap més polític que no tingui uns graus d’honradesa financera alts). Passa també per una gran capacitat de pedagogia, una pedagogia del que tenim i per on pesen el reptes. Objectivament no trobarem un període a la historia del nostre país on objectivament hàgim arribat a indicadors de benestar tan alts. Tot seguit cal dir que tenim molts temes per resoldre, especialment els relacionats amb la pobresa extrema (local i internacional) i les grans marginacions. Però mai havíem tingut el desenvolupament tan alt com el que avui tenim.

Però ens cal una segona teràpia. Superar la ràbia està en un altre lloc: ens cal enfrontar les pors col·lectives al futur, la por a l’estrany i al canvi, la comparació malaltissa amb el veí, la necessitat patològica al narcisisme, com persones i com país, … que porten a populismes de classe, nacionalistes o fonamentalistes religiosos… que porten a la “futbolització” de la política i la vida pública. I aquí rau novament la necessitat de pedagogia política per canviar actituds: no es tracta de carregar-se les ideologies polítiques, o el sentiment d’identitat o la tendència religiosa de les persones “com categoria”. Totes elles són font de vitalitat i energia personal i col·lectiva necessàries per superar l’actual atzucac. La pedagogia política cal que s’orienti a afavorir ideologies socialment sanes (on l’altre no sigui necessàriament el meu enemic), en identitats que puguin admetre que poden ser compartides i no excloents; en vivències espirituals i religioses que donin sentit i raó de ser a la persona tot considerant a l’altre el seu germà (encara que no cregui el mateix!). D’aquests motors humans és d’on poden sortir projectes col·lectius que siguin àmpliament compartits i permetin canalitza l’emprenyament i la ràbia cap a una manera de viure en societat més digna i més interessant per a tots els ciutadans.

Print Friendly, PDF & Email

Carlos Losada

Doctor en Ciències de la Gestió (PhD in Management Sciences) per la Universitat Ramon Llull. Llicenciat en Direcció i Administració d'Empreses i Màster en Administració i Direcció d'Empreses per ESADE. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona. Diplomat per la JFK School of Government (Harvard University) . Va iniciar la seva carrera en el sector privat. Ha exercit diversos llocs de direcció, tant tècnica com política , a la Generalitat de Catalunya . Ha treballat en diverses institucions multilaterals. En 2000, es reincorpora a ESADE com a director general , càrrec que exerceix fins l'any 2010. Durant aquest període, és membre de diversos consells d'administració i òrgans de govern. Actualment, compagina la seva activitat acadèmica amb la pertinença a diversos òrgans de govern. És Membre del grup de reflexió Construïm

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies