CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Els fonaments de la democràcia i de l’ètica Els fonaments de la democràcia i de l’ètica

Els fonaments de la democràcia i de l’ètica

Opinió 24 juliol, 2018 Carles Ros i Arpa 0
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » Els fonaments de la democràcia i de l’ètica

Amb la crisi del secularisme a l’Europa postmoderna es va posant de manifest la necessitat que la política i la societat civil sàpiguen beure de les fonts de sentit i de moralitat de la religió. El discurs de Macron als bisbes francesos (que vaig tractar a l’edició de 25 de juny d’aquest diari) no és cap anècdota. Té com a antecedent més rellevant el debat de l’any 2004 entre Jürgen Habermas, últim representant de l’Escola de Frankfurt, i el Cardenal Joseph Ratzinger, el teòleg catòlic amb més finesa i claredat de pensament de les darreres dècades, i que ha sabut dialogar, posteriorment també com a Papa, amb l’agnosticisme.

Habermas encetava aquest debat amb la qüestió de si l’Estat liberal secularitzat viu d’uns fonaments normatius que ell mateix no es pot garantir. Habermas defensa que la moral i el dret han de basar-se en la raó i ser autònoms de la religió. El procés democràtic, en tant que recull l’opinió i la voluntat de la majoria dels ciutadans, legitima el dret que emana de les seves institucions.

Ratzinger afirma que la política ha de garantir que el dret no sigui un instrument de poder d’uns pocs sinó l’expressió de l’interès comú, i admet que en principi això hauria de quedar garantit amb la formació democràtica de les lleis. Però afegeix que també les majories democràtiques a vegades poden ser cegues i injustes, i que hi ha qüestions que mai seran admissibles, per molt que les aprovi una majoria. Per tant, la mera democràcia no resol la qüestió dels fonaments ètics del dret.

Ratzinger afirma que la tecnologia ha desenvolupat noves formes de poder que han de ser controlades. Primer fou la bomba atòmica. Ara és la capacitat tècnica de produir i seleccionar éssers humans, amb el risc que esdevinguem un producte susceptible de ser millorat, i també de ser descartat. Aquest desafiament colossal només es pot afrontar mantenint de forma absoluta el principi de la igual dignitat de tot ésser humà, que segons Habermas, és la traducció secular de la creença judeocristiana que l’home és creat a imatge i semblança de Déu.

Habermas insisteix en la necessitat de traduir les veritats rellevants de la tradició religiosa a un llenguatge secular i universalment accessible. D’exemples en podem trobar molts, n’hi ha prou d’obrir la Bíblia pel seu inici. La «ceguera moral» del nostre temps (de la que es lamenta Bauman en el seu llibre de 2013 que porta aquest títol), la irresponsabilitat sobre les pròpies accions, el treure’s la culpa de sobre i passar-la als altres, tot tant propi del nostre temps, ja es manifestava en les respostes que Adan i Eva donen a Déu després d’haver-lo desobeït.

I quan Gènesi 1, 27, afirma que, a imatge seva, Déu «creà l’home i la dóna», s’està revelant que l’ésser humà no neix com un subjecte indeterminat o neutre sinó amb una identitat sexual concreta. Ser home o dona no és refereix a l’exercici d’uns rols, sinó a la identitat de la persona. Uns quants segles abans de Crist, el Gènesi, de forma revolucionària i inaudita en aquells temps, estableix la igual dignitat d´home i dona, però no l’igualitarisme. Redescobrir la riquesa de la diferència dels dos sexes, i la vocació a la complementarietat que se’n deriva, és avui un dels grans reptes de la nostra societat, i la forma de superar en positiu l’actual lluita de sexes.

Una altra gran qüestió que plantejava Habermas és la de la motivació dels ciutadans en una societat democràtica, en la qual aquells no són mers destinataris de drets, sinó coautors de la llei i de l’ordre democràtic, titulars de deures. Com aconseguir que els ciutadans no actuïn en funció del seu propi interès sinó orientats al bé comú?

El mateix Habermas alerta del perill de «la transformació de les pròsperes i pacífiques societats liberals en àtoms aïllats, que actuen interessadament, que no fan sinó llançar els seus drets subjectius com armes, els uns contra els altres». La qüestió de si aquesta modernitat escalabrada només se’n pot sortir amb un punt de referència transcendent, segons Habermas, s’ha de deixar oberta. I ell mateix afirma, com farà Macron catorze anys més tard, que en les comunitats religioses es manté intacte quelcom que en altres àmbits s’ha perdut i que no es pot reconduir només amb el saber professional dels experts: la solidaritat desinteressada envers les vides malmeses i fracassades, les patologies socials o la manca de sentit de l’existència.

És el problema és la motivació per fer el bé. El fet que siguem i ens sentim responsables no només davant la comunitat, davant els altres, davant nosaltres mateixos, sinó també davant Déu, que és l’únic a qui no podem enganyar, és un tret diferencial de l’individu i la comunitat creient, i una font de força moral i ètica insubstituïble. Com ho és també per als cristians la primacia de la gràcia.

La pregunta decisiva del nostre temps la va plantejar Albert Camus: podem ser sants, autènticament bons, sense Déu? En el crepuscle del secularisme il·lustrat, aquesta és avui una qüestió oberta, com reconeix Habermas des de l’agnosticisme, i que inevitablement hem d’afrontar.

Article publicat al Diari de Girona el 23 de juliol de 2018
Print Friendly, PDF & Email

Carles Ros i Arpa

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies