CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Els 3 arguments del “nacionalisme espanyol” que impossibiliten l’acord amb Catalunya Els 3 arguments del “nacionalisme espanyol” que impossibiliten l’acord amb Catalunya

Els 3 arguments del “nacionalisme espanyol” que impossibiliten l’acord amb Catalunya

Des d’alguns sectors espanyols s’argumenta que la independència de Catalunya és quelcom il•legítim, que debatre-la és una indecència o que no existeix una singularitat pròpia. Uns arguments que impossibiliten el debat
CatalunyaPolíticaZPortada IzquierdaZResto 11 Novembre, 2015 Lluís Llaquet 5
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » Els 3 arguments del “nacionalisme espanyol” que impossibiliten l’acord amb Catalunya

Dos no es barallen si un no vol. De fet, el problema català és un bon exemple d’una negociació inexistent per culpa de dos actors polítics incapaços d’arribar a cap acord. Des d’Espanya moltes vegades es culpa únicament al nacionalisme català com a causa i raó d’aquesta falta d’acord, però la realitat evidencia que hi ha certes idees del nacionalisme espanyol que fan impossible cap pacte.

1-.Negació de la legitimitat del debat sobre la independència

La primera raó que inclouen sectors polítics i periodístics espanyols per negar la independència de Catalunya és negar el mateix debat. La setmana passada, el professor de la Universitat de Barcelona, Félix Ovejero, un dels firmats del manifest que després va fundar Ciutadans, va publicar a El País una tribuna on qualificava “d’indecent” i no legítima una pregunta que es fan molts catalans: “surt a compte romandre a Espanya”?

Segons Ovejero aquesta pregunta equival a “negar el debat d’idees”, però en realitat és una idea més, igual de vàlida i legítima que les altres. Aquesta negació del debat és, a més a més, una de les causes de la pujada del sentiment independentista i una de les raons per la qual l’acord és molt difícil.

Un altre exemple és que no s’hagi volgut preguntar (fins ara) en un referèndum vinculant, precedit d’un debat intel•ligent i pausat (com es va fer al Regne Unit amb Escòcia), si es vol o no la independència de Catalunya.

Barcelona. Votacions a la consulta interna d'Unió a la seu nacional del partit (Nàpols 35).  519#Andreu Puig

Un referèndum vinculant hagués estat una bona resposta. La negació continuada és una de les raons del creixement del sentiment independentista

No es debat quelcom que vagi en contra de la moral o l’ètica. No es debaten drets fonamentals de la persona, sinó si paga la pena mantenir un sistema o canviar-lo, cosa que no és ni indecent ni il•legítim, sinó propi d’una democràcia. És, potser, il•legítim discutir si el sistema electoral que tenim és bo o cal un altre? Doncs, per què ho ha de ser si el sistema polític (o la relació entre Catalunya i Espanya) és millor o pitjor? Si així fos, seria impossible cap debat parlamentari, perquè tots tracten de reformar alguna cosa que està establerta d’una manera, però que, pel que sigui, es vol canviar.

2-.Negació de la singularitat pròpia

Les Corts Catalanes segons una miniatura d'un incunable del segle XV

Les Corts Catalanes segons una miniatura d’un incunable del segle XV

Històricament Catalunya ha estat un territori pactista, tal com destaca Jordi de Juan al seu llibre El laberint del Minotaure. A diferència de la Corona de Castella, més centralista i absolutista, el que és propi de Catalunya és la negociació amb el Govern Central, sigui un monarca o un Estat modern. I així va ser fins que, després de la Guerra de Successió, on va guanyar la dinastia francesa dels Borbons, es va acabar amb les Corts Generals de Catalunya, vigents des del segle XIII.

Això, juntament amb una cultura diferenciada, implica una singularitat pròpia, diferent de la de Castella. Una singularitat que mereix un tracte diferent. Tractar a tothom igual no és justícia, sinó, com recorda Aristòtil, donar a cadascú el que li correspon.

Negar aquesta singularitat és, a més de girar l’esquena a la realitat, una raó que fa impossible el debat, perquè impossibilita l’entesa: és com tractar de parlar amb algú sense saber l’idioma que parla.

 

3-.Negació de la legitimitat a autoconstituir-se com a Estat

Es pot argumentar que és molt difícil, que no hi ha suport internacional i que és complicat trobar-lo en el món globalitzat en el qual vivim, però insistir en la il•legitimitat d’un territori a convertir-se en subjecte polític és un atac a la raó que també fa impossible el debat.

Una llei només és vàlida i legítima per dues raons. Una que emana de l’ètica o moral natural (llei natural) i una altra que prové de la voluntat de les persones que conformen la societat per complir-la (llei positiva).

En altres paraules. Hi ha lleis, com la del dret a la vida de les persones, que són fruit de la dignitat de l’ésser humà i que tothom ha de complir perquè és un bé per a tothom. Altres lleis són un simple acord social, que si la gent en massa volgués canviar, ho faria i no passaria res, perquè no fan referència a un dret ètic sinó a una convenció social que ens permet viure millor.

Un exemple molt clar és el fet de conduir per la dreta. A Espanya es condueix per la dreta, però no hi ha cap llei natural o moral que digui que conduir per l’esquerra sigui dolent. De fet, a Anglaterra ho fan i funcionen perfectament. Si la gent, per la raó que fos, volgués canviar aquesta norma, no hi ha cap raó fonamental del dret o de la raó que ho impedeixi.

Per tant, mentre hi ha disposició de complir una llei (positiva), aquesta és vàlida, perquè la legitimitat de les normes a un estat democràtic emana de la sobirania del mateix poble. Si el poble no està disposat a complir-la, és impossible la seva imposició.

Per molt que l’estat no volgués, si tothom comencés a conduir per l’esquerra, seria impossible que no acabés canviant la norma. El problema, per tant, radica en el nombre de persones que volen, en si són una majoria qualificada o no.

legitimitat legal

Des del nacionalisme espanyol el que s’argumenta és que simplement és il•legítim formar un estat català, per molt que ho vulgui la gran majoria, tot basat en una llei, la positiva (no llei natural) que, com tota norma de convivència, només té poder coercitiu si la majoria l’accepta com a tal.

El que s’hauria d’argumentar, en tot cas, són les raons pràctiques que fan que el canvi tingui més conseqüències negatives que positives. En altres paraules, no es pot negar la capacitat del poble a decidir canviar per on conduir si tothom es posa d’acord, però sí que es poden defensar les conseqüències negatives que a priori tindria el canvi (augment de la sinistralitat per la falta de costum, per exemple).

Pel que fa a la constitució d’un estat català, la raó és molt semblant. El que es pot argüir és que aquest fet tindria conseqüències negatives, però negar la possibilitat, si la majoria està d’acord, en tractar-se de quelcom que no es basa en una norma ètica superior, és absurd i impossibilita el debat.

Com es pot aixecar ponts?

Com a tota negociació, les dues parts, si realment volen arribar a un acord, el que han de fer és acceptar uns mínims: és possible aixecar ponts si l’Estat espanyol, com a mínim, no accepta la legitimitat del debat, la legitimitat de formar un estat o la singularitat pròpia de Catalunya?

Print Friendly, PDF & Email

Lluís Llaquet

Periodista vocacional. Redactor a Catdiàleg, CM de l'associació Cat Jove i del Club de Lideratge Jove. Bloguer i col·laborador a altres mitjans. "El periodisme és el millor ofici del món" Gabriel García Màrquez "La premsa és l'artilleria de la llibertat." H.D. Genscher Contacte: lluisllaquet@catdialeg.cat Twitter: @llaquetm

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    Ús de cookies

    Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

    Aviso de cookies