CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
El sistema de pensions. El gran repte El sistema de pensions. El gran repte

El sistema de pensions. El gran repte

Opinió 18 abril, 2018 Marc Miró i Escolà 0
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » El sistema de pensions. El gran repte

El debat sobre el sistema de pensions ha tornat a sorgir amb força aquestes últimes setmanes. En aquesta ocasió no ha estat un partit polític qui l’ha elevat en seu parlamentària, sinó que milers de jubilats han sortit al carrer per mostrar el seu rebuig al sistema de pensions. En concret, envers a la revalorització del 0,25% que s’aplicarà anualment en els propers anys, i que amb tota seguretat significarà una rebaixa del poder adquisitiu dels jubilats ja que la inflació creixerà a un major ritme.

Malauradament aquest no és ni serà un problema ocasional, sinó que és d’esperar que les crítiques al sistema de pensions augmentin amb el temps. El motiu d’aquesta cronificació del problema és senzilla de dir: el sistema contributiu espanyol no és sostenible.

Breu història

Però abans de passar a analitzar el problema en detall voldria fer alguns apunts històrics que penso són rellevants per entendre  l’actual sistema de la seguretat social i pensions.

El primer instrument d’assegurança social de vellesa obligatori a Espanya va ser el 1921, El Retiro Obrero Obligatorio (ROO). Aquest anava dirigit a les persones amb uns salaris més baixos i ja establia la necessitat d’una contribució anual. L’edat de jubilació se situava en els 65 anys. Ara bé, l’origen pròpiament de la seguretat social cal anar-lo a trobar a l’any 1966 quan s’aprova “La Ley General de la Seguridad Social”, establint-se ja com un sistema unitari e integrat de protecció social. Amb els Pactes de la Moncloa del 1978 s’estableix una major participació institucional dels agents socials i un nou sistema de gestió amb la reestructuració de nous organismes com el Insituto Nacional de la Seguridad Social o el Instituto Nacional de Salud. Finalment, l’última gran reforma fou l’any 1995, amb el conegut Pacto de Toledo, on es va establir el full de ruta per tal d’assegurar l’estabilitat financera i prestacions futures de la seguretat social.

Alguns fets interessants que es poden inferir és que l’edat de jubilació pràcticament no s’ha mogut des de l’any 1921, en canvi l’esperança de vida ha augmentat en pràcticament 40 anys durant aquest mateix període. Igualment, ja en l’any 1995, amb el Pacte de Toledo es posava de manifest la preocupació per la sostenibilitat de la Seguretat Social, fent que algunes partides passessin a ser finançades pel pressupost estatal, per exemple la part del cost de la sanitat pública que encara era finançada de forma contributiva.

Ara bé, quines accions s’han realitzat des de l’última reforma de l’any 1995? Pràcticament cap. El 2013 s’introduí el conegut com a factor de sostenibilitat, que a la pràctica no canvia res del funcionament del sistema, sinó que el que fa és reduir el valor pel qual s’actualitzen les pensions i endarrereix progressivament l’edat de jubilació fins als 67 anys. Paral·lelament s’estan buidant totes aquelles despeses que la seguretat social ha de fer front i que tenen una naturalesa contributiva menys clara. Les últimes partides a debat per passar a ser finançades pels impostos generals són els permisos de paternitat i maternitat. A més, el govern ja comença a aplanar el terreny per tal que les pensions de viudetat i orfandat passin també a ser finançades pels impostos. Paral·lelament, l’any 2017 la Seguretat Social ha tingut un dèficit de 18.000 milions d’euros, és a dir, que els contribuents han quedat lluny de cobrir totes les despeses de la Seguretat Social.

Per tant, a dia d’avui no s’ha produït cap reforma substancial del sistema de pensions, únicament modificacions quirúrgiques que endarrereixen el  problema o el mouen  en una altra direcció, la dels pressupostos generals de l’estat. Per exemple, més despeses finançades per impostos, significa que si aquests no augmenten, el dèficit de l’Estat serà major i aquest fet pot portar a un augment del deute que ja es troba al voltant del 100% tot i la millora de l’economia espanyola.

Però, per què cal una reforma en profunditat?

Per una banda, perquè avui tot i que a cada un dels contribuents se’l reté un major percentatge del seu sou comparat amb les últimes dècades, i la Seguretat Social ha d’afrontar menys tipologies de despeses, el sistema presenta un dèficit important que les previsions mostren que s’agreujarà. Les principals raons d’aquest dèficit són principalment que avui hi ha una mica més de dos contribuents per cada pensionista, xifra extraordinàriament baixa i el lent increment de la productivitat que provoca que els salaris siguin més baixos i per tant l’import retingut sigui inferior. Aquest fet cal alhora relacionar-lo amb el paral·lel augment de la pensió mitjana. Simplificant, però no traint: es jubilen persones amb molts anys de cotització i salaris mitjans més elevats que les noves generacions de cotitzants que presenten contractes precaris.

Però, segurament el fet més greu és que ja fa algunes dècades que la situació en què ens trobem avui ja estava prevista. Bona mostra són el Pacte de Toledo i el Informe de Estrategia de España en Relación con el futuro del sistema de pensions publicat pel Ministeri de Treball l’any 2005, quan tot i el context econòmic favorable del moment, ja es preveia que el 2015 el sistema de la Seguretat Social entraria en dèficit. La crisi l’únic que ha fet és accelerar allò que ja se s’havia que passaria.

Es comprensible que molts pensionistes estiguin indignats amb la pensió que cobren, especialment aquells que perceben  la mínima, situada al voltant dels 600€ mensuals, uns 3 milions de persones. El problema és que una major despesa en pensions avui, si no s’augmenten els impostos i l’estructura de les despeses actuals de l’Estat es manté, significarà endeutar-se més i perquè quan el Banc Central Europeu apugi els tipus d’interès, repercutirà en un encariment de l’endeutament. Per tant, el més probable és que els qui hagin d’afrontar el problema del deute d’avui no siguin les generacions que ara s’estan jubilant, sinó que siguin aquells que avui inicien el seu camí com a contribuents. Per tant, la manca d’una reforma profunda pot dur a un desequilibri que pot generar tensions entre interessos generacionals diferents.

Relacionat amb aquest últim apunt, durant els anys de crisi els pensionistes han estat pràcticament l’únic grup social que han mantingut el seu poder adquisitiu, en canvi els joves han estat un dels sectors més castigats.

En definitiva, és necessari actuar amb celeritat i responsabilitat per part del govern i l’oposició per tal de treballar conjuntament en l’elaboració d’una reforma profunda i sobretot amb una perspectiva a llarg termini.

Possibles mesures

El FMI, en un informe on alertava de la situació de les pensions a Espanya, exposava que la immigració era la solució. Certament ho pot ser a curt termini ja que s’injecta directament en la societat persones en edat de treballar i per tant potencials contribuents. Ara bé, aquesta mesura només pot ser temporal ja que si no es veu compensada per altres polítiques, pot acabar agreujant la situació. El motiu és que ja siguin immigrants o autòctons, tothom té el dret a la pensió, per tant si el desajust contribuent/pensionista no es compensa, el problema no es resoldrà amb més immigració.

Els dos elements que tenen una major implicació per a la sostenibilitat del sistema a llarg termini són la productivitat i la natalitat. Una pujada del primer significa que la gent contribuirà més al sistema, ja que tindrà uns majors salaris. Per al cas espanyol, aquest fet possiblement passa per una major inversió en sectors amb un major valor afegit com són la investigació o les noves tecnologies. Per fer-ho és essencial una inversió més efectiva en educació i formació enfocada a proveir al mercat de treball els perfils relativament més escassos, com són els relacionats amb els tractament de dades, enginyers o informàtics. Igualment és necessari que es produeixi un reajustament en les rendes del treball respecte les del capital, ja que en termes relatius les primeres han disminuït de forma rellevant i no s’han recuperat després de la crisi econòmica.

Pel que fa a la natalitat, especialment en un país com Espanya on el triangle de la població està pràcticament invertit, és essencial passar de l’1,3 fills per dona en edat fèrtil a un valor proper  a la taxa de reemplaçament que se situa en els 2,1 fills per dona. Aquesta evolució és necessària per tal que el número de contribuents augmenti i compensi l’increment del nombre de pensionistes per una banda, i per l’altra, l’augment del número d’anys que es percep la pensió de mitjana. Espanya és el segon país del món que està envellint més ràpidament, només per darrere de Corea del Sud.  Per tant, és molt complicat sostenir un sistema de pensions únicament contributiu quan hi ha únicament dos contribuents per cada pensionista. És necessari doncs una política d’incentius a la natalitat més decidida per part del govern, seguint les passes de la majoria de països europeus . Però s’ha de ser conscient que les tendències demogràfiques no es canvien d’un dia per l’altre.

Finalment, caldria replantejar-se si el sistema contributiu pur que tenim avui és l’única opció possible tenint en compte l’estructura demogràfica espanyola. Observant les tendències mundials, segurament s’hauria de tendir a un sistema mixt on es potencií també els plans de pensió privats  o públics. Dos terceres parts dels països de la OCDE presenten un sistema de pensions amb aquestes característiques. Per exemple el sistema suec, on una part de la pensió sorgeix de la contribució del treballador, i la resta dels comptes individuals de capitalització que ha anat produint el treballador al llarg de la seva vida, ja siguin gestionats públicament o privadament.

Ara bé, qualsevol reforma del sistema de pensions no resoldrà per si sol el problema i segurament generarà una frontal oposició de part de la societat. Un augment de la productivitat i de la natalitat són necessaris igualment per a què el dia de demà, quan es realitzi la reforma inevitable del sistema de pensions, sigui el més suportable possible per a la societat.

En resum, se’ns dubte la sostenibilitat de les pensions és un dels reptes més importants que ja està afrontant la societat espanyola. Aquest només es podrà superar de forma satisfactòria si tant la societat civil com els partits polítics com les institucions actuen a la una, de forma responsable, valenta e intel·ligent. Si el debat es continua limitant en base a les següents eleccions, molt difícilment Espanya es podrà sobreposar al problema.

Print Friendly, PDF & Email

Marc Miró i Escolà

(Barcelona 1994) sóc economista per la Universitat Pompeu Fabra. Sóc un apassionat de l’Economia, de la Filosofia i en general de tot tipus de saber. Sóc inquiet per naturalesa i m’agrada parlar de tot. He participat en diverses associacions i òrgans de representació estudiantils. “No es pot desfer un nus sense saber com està fet”, Aristòtil.

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies