CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Documental sobre el Cross Dressing Documental sobre el Cross Dressing

Documental sobre el Cross Dressing

El dimarts 23 d’octubre, TV3 va emetre en el programa Sense ficció el documental EnFemme, que aquest any ha rebut diversos reconeixements en festivals especialitzats en cinema de gènere o LGBTI
SocietatZPortada Izquierda 29 octubre, 2018 Carles Ros i Arpa 0
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » Documental sobre el Cross Dressing

Aquest documental és obra de l’antropòloga Alba Barbé i Serra, que prèviament va fer una tesi doctoral sobre el Cross dressing, i ha estat finançat amb una campanya de crowfunding.

El documental té com a protagonistes els membres del club barceloní EnFemme,  format majoritàriament per homes homosexuals de classe mitjana, que molts estan o han estat casats i amb fills, però que els agrada vestir-se i arreglar-se com una dona. Es l’anomenat Cross dressing.  Els qui el practiquen no ho viuen com una porta a la transsexualitat, sinó com l’expressió d’un sentiment de feminitat que porten dins.  En el club guarden en un armari la roba, accessoris, perruques, maquillatge que utilitzen durant les hores que hi estan.

El documental mostra els desitjos, els dubtes vitals d’identitat, les pors, els problemes amb la família que suposa aquesta singular afecció. Uns exemples:

“ Yo tengo un acuerdo tácito con mi mujer. En casa soy el Albert de siempre y Sofía solo puede existir en EnFemme. Cuando estoy sola en casa y entonces me visto pero con la oreja puesta en el ascensor, que no se abra la puerta, que no lleguen mis hijos, ni mi mujer o la suegra y me vean convertida en Ava Gadner”.

“Complir el desig de vestir-me de dona unes hores, és suficient?”

“Sóc la Sandra, què soc?”

“Lo que yo llevo dentro, ¿vale tanto?”

“La mayoría ha empezado vistiéndose en casa cuando no hay nadie, pero eso es muy limitante, somos seres sociales y necesitamos el contacto con las personas. Ser reconocidos. De alguna forma EnFemme es un armario muy grande donde cabe mucha gente que necesita dejar de estar sola.”

“No me gusta salir cada día de mujer. En eso soy más travesti. Yo creo que disfruto más siendo chico que chica, pero me gusta ser chica también, pintarme los labios, que me maquillen pero aún así me siento hombre, casi más hombre todavía por el glamour. Soy Miguel y también soy Bárbara, y me siento feliz así”.

D’una altra persona, que no apareix en el documental, es diu que va haver de triar entre l’Alexa (el seu  alter ego femení) i la família. Va optar per aquesta i va abandonar el club.

Comunicar o exterioritzar aquest sentiment en el seu entorn quotidià, el que anomenen fer “el trànsit”, en la majoria de casos els ha comportat problemes greus amb la família, que solen derivar en el trencament. En el documental apareix també una esposa comprensiva i dues filles que accepten el transvestisme del pare si això el fa feliç. Però no sembla que aquesta sigui la reacció més habitual. Fer el pas d’explicar-ho a la feina també els comporta problemes. A part, els riscos d’anar transvestit pel carrer o al metro.

En una entrevista a EFE, la directora Alba Barbé explica que “el cross dressing es una práctica que interpel·la al sistema de clasificación de género, porque son hombres que pueden ser hombres en lo público y mujeres en lo privado, y plantea un reto para la sociedad”. I afegeix: “Estamos en un momento en que vivir un sistema de género que es binario genera sufrimiento; realmente para cumplir con esta cuota de feminidad y masculinidad los costes son altos”.

Els promotors de la ideologia de gènere veuran en el documental una confirmació de les seves tesis sobre la fluïdesa del gènere, la pluralitat de combinacions entre identitat sexual, orientació sexual, …

Però, a diferència del que pretén la ideologia de gènere i el moviment LGTB, que és desdibuixar els límits entre l’ordinari i l’excepcional, el documental té altres lectures. Molts dels seus protagonistes són conscients que el que senten i viuen és quelcom molt particular. Que una cosa és compartir-ho amb gent que sent el mateix i passar bones estones al club, i l’altra, haver d’aprofundir més en la les contradiccions de la seva dualitat interior o posar en risc coses importants a la seva vida com la família o la feina.

Del documental s’entén que qui viu aquesta afecció pot sentir el desig d’aprofundir-la, fins i tot d’incorporar-la en el seu dia a dia. Però queda també una forta sensació de precipici i la temptació de tirar enrere. Anar contra la pròpia naturalesa no és gens senzill, i genera tot un altre tipus d’ansietats i problemes. L’activisme gai vol fer veure que el problema està en el refús social, i que el que cal és que la societat assumeixi que no hi ha normes preestablertes. Però els que viuen aquests problemes d’identitat saben que la processó va per dins, molt per dins.

Print Friendly, PDF & Email

Carles Ros i Arpa

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies