CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Déu i Catalunya Déu i Catalunya

Déu i Catalunya

Editorial 9 Març, 2018 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » Déu i Catalunya

Aquest gran intel·lectual que és Habermas, va participar fins a meitat dels noranta de la idea que la modernització i la individualització relegarien la relació amb Déu a la marginalitat. En una de les seves obres més conegudes, Teoria de l’Acció Comunicativa (1981), presenta la superioritat de la secularització. Aquesta posició, que avui ha superat, no li va impedir, però, valorar el fet religiós, de manera que el 1978 escrivia: “Entre les societats modernes només aquella que pugui introduir en els recintes del profà continguts essencials de les tradicions religioses, que surten del que és merament humà, podran salvar també la substància del que és humà. Aquesta idea a la Catalunya política d’avui és una heretgia”.

Però el canvi profund d’Habermas es fa evident al voltant de la fi de segle. En el seu discurs a la recepció del Premi de la Pau, (2001) titulat precisament “Fe i saber”, afirma la tesi que la secularització ha perdut la seva capacitat per “il·lustrar”. La fe i el saber són diferents, però mantenen una relació positiva, sobretot a l’hora d’abordar qüestions ètiques urgents. I diu més: “les societats modernes s’han d’implicar en la perpetuació de les religions i establir un diàleg constructiu amb elles”. El 2003, en el seu famós debat de Munich amb qui seria Benet XVI, recalca que les decisions democràtiques sempre remeten a les creences ètiques prèvies dels ciutadans, en les quals la religió és determinant.

En aquesta línia de pensament, Habermas considera les fonts religioses del sentit i la motivació com a aliats indispensables per combatre les forces del capitalisme global, i afirma que són una font important de valors, que nodreixen l’ètica de la ciutadania multicultural i fomenten la solidaritat i el respecte a tots. I formula una precisió molt interessant en el sentit que aquests valors s’han de traduir a un idioma secular, una tasca -diu- que recau no només sobre els creients, sinó sobre tots els ciutadans. Una cosa que de fet ja fa l’anomenada doctrina social de l’Església, fins a l’extrem de proveir de conceptes bàsics, com a principi de subsidiarietat, bé comú, destinació social de la propietat, etc., al llenguatge secular

De tots aquests grans debats racionals, Catalunya es manté al marge. Està ancorada per principi a l’animadversió religiosa, que sorgeix de dos fets. Un, que el catolicisme (i això és comú a totes les grans confessions) no està disposat a acceptar la perspectiva de gènere LGBTI, ni l’imperi del desig com a nova base ètica i cultural on assentar la societat, com abans no va assumir el marxisme. Rebutja la seva ruptura antropològica i pretensió de veritat absoluta, la seva determinació de convertir-se en ideologia de l’estat. L’altre fet advers per a l’acceptació de la religió és la seva negativa a que l’última moda ètica sigui llei. Aquest frenètic estar a la mode català, destrueix una cosa vital per a la nostra continuïtat com a nació, perquè com diu Charles Taylor, cap societat es basta per afrontar els seus problemes només amb els recursos de la seva pròpia època.

En realitat fa temps que Catalunya està tancada amb una sola joguina, i ha estat absent dels grans debats públics, precedents i actuals, sobre l’experiència religiosa i la concepció cultural i moral a la qual dóna lloc, i la seva importància per a les persones , les seves institucions socials, i la democràcia. En la formació d’aquest forat negre ha tingut una importància decisiva la ideologia de l’exclusió religiosa practicada sistemàticament ja des dels centres escolars. Però també n’és coresponsable el propi catolicisme, les seves institucions retirades en les seves penes internes, absents de tot debat públic, temoroses de la incorrecció política. És sorprenent la seva inanitat en l’esfera pública tot i tant professorat, tantes universitats i centres de formació catòlics.

Les conseqüències són dolentes per a tothom. Per a l’Església, perquè el seu baixíssim perfil i el seu extraordinari esforç solidari no la fan millorar en la molt baixa consideració ciutadana. Això i la persisteix temptació d’una part dels catòlics de convertir al cristianisme en un ariet al servei de la seva particular visió política. Al contrari, retrocedeix i retrocedeix. I també és pèssim per a la societat, perquè no té els efectes positius que adverteix fins i tot algú tan poc “catòlic”, però si racional, com Habermas. I és que sense la presència de la fe cristiana i la cultura moral que genera, la democràcia, l’Estat de dret, la simple convivència es degrada -cosa evident- i es torna pur egoisme de part. Els grans problemes es tornen irresolubles, perquè sense ella, sigui com a tesi o com antítesi cristiana, la preocupació pel debat del bé, la veritat, la justícia i la necessitat, o desapareixen, o es converteixen en simples eslògans per fer mal a l’adversari polític.

Print Friendly, PDF & Email

CatDialeg.cat

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies