CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Després de l’1-O. Les perilloses fractures Després de l’1-O. Les perilloses fractures

Després de l’1-O. Les perilloses fractures

Editorial 29 Setembre, 2017 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Després de l’1-O. Les perilloses fractures

Després de l’1-O tots plegats -amb responsabilitats variables, es clar- tenim el deure de vetllar perquè no s’eixamplin les múltiples fractures, avui ja ben perceptibles, fins a afectar l’estructura del país.

La primera d’elles està lligada a dues condicions que de per si ja marquen diferències: l’origen i la classe social. El resultat ens diu que el gruix de les persones que afirmen que poden arribar còmodament a fi de mes són majoritàriament partidàries de la independència (51% a 42%) i que el gruix de partidaris -70% o més- se situa en les rendes familiars per sobre dels 2000 euros al mes de pares i avis catalans, i també en menor mesura, entorn del 60%, els que són fills de pares catalans però amb avis d’altres procedències, també pels mateixos nivells de renda. Quan la renda  familiar mensual se situa dels 1800 euros cap avall el “no” triomfa amb rotunditat. El Procés seria doncs el projecte polític de les classes mitjanes, de la mitjana burgesia. Aquesta caracterització assenyalaria també l’impacte de la crisi sobre amplis sectors de la classe mitjana, que hauria estimulat el ràpid creixement de l’independentisme en pocs anys, junt, òbviament, amb les causes polítiques.

Una segona fractura es dóna en els mitjans de comunicació, els periodistes. Reporters sense Fronteres, l’ONG internacional que vetlla per la llibertat de comunicació i la situació dels periodistes, s’ha pronunciat amb insòlita duresa -habitualment és més pro “gent” que pro “estat”- contra l’assetjament i pressions que sofreixen els periodistes i medis locals que no militen en el Procés, i també els corresponsals internacionals. Pressió i amenaces per partida doble, dels partidaris de la independència presencialment i per les xarxes, i de la pròpia Generalitat, que els segueix i persegueix, observant amb lupa el seu treball. Aquesta esquerda en la llibertat de comunicar és molt perillosa perquè atenta sobre un dels fonaments de la llibertat.

La tercera incideix sobre el desenvolupament científic. Nature, la prestigiosa publicació de referència, afirma que la situació perjudica la ciència a Catalunya. Ho fa ja en el moment present per la intervenció econòmica del govern central que dificulta el funcionament dels centres, la contractació de personal científic i l’inici de nous projectes, i alerta sobre que la independència fora de la UE tallaria la procedència de fons comunitaris, absolutament bàsics, fet que retrauria la presència d’investigadors de talla. Apunta en les contrapartides positives que les universitats catalanes d’un país independent superarien l’actual model administratiu, “antiquat i inflexible”, segon Nature. És una visió optimista, perquè l’anquilosament, comparat amb el model anglosaxó que és el de Nature, no sorgeix només de les lleis, sinó d’una inveterada pràctica universitària sobre càtedres vitalícies, clans universitaris, amiguisme i intercanvis, que dubtem que s’acabés d’un dia per l’altre, i que no influís d’una forma decisiva en la nova legislació. És més, estem convençuts que una llei universitària en una Catalunya independent, es decantaria per la pressió de la comunitat universitària, per l’estabilitat de tots els professors en el lloc de treball, la seva conversio en funcionaris, que és l’oposat del que desitja Nature com a model científic-universitari. Precisament, Catalunya ha millorat molt en aquest pla, vegis l’ICREA, perquè Mas Cullell, ell és el pare de la criatura, va construir un model de recerca de nova planta al marge orgànicament del govern universitari. I és que una cosa és com ho veuen els científics catalans destacats que treballen o han treballat als Estats Units, i una altra la multitud de professors universitaris que han vist com es proletaritzava la seva situació.

Per últim l’advertència “bumerang” que fa per carta Junqueras al Banc Central Europeu, advertint dels riscos que el conflicte pot determinar per a l’estabilitat de la UE, que ell atribueix a una “possible” retirada de fons bancaris per part de la gent de Catalunya. Aquesta fractura financera, improbable tal com l’explica Junqueres, és jugar amb foc. Primer, perquè si això es produís, els principals afectats serien els dos grans bancs catalans, CaixaBank i Banc de Sabadell, i això és l’últim que pot interessar com a carta de presentació d’una futura independència. I segon, perquè aquest anunci improbable i contraproduent, magnifica el temor generalitzat a les cancelleries europees: una Catalunya independent, a més guiada per l’actual personal, comportaria no la desestabilització de Catalunya, que és com una segona Grècia en dimensió econòmica i, per tant, perfectament integrable pel sistema, sinó l’espanyola que és una crisi multiplicada per cinc. En qualsevol cas, la fractura financera està a sobre la taula.

Print Friendly, PDF & Email

CatDialeg.cat

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies