CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
La decadència de l’Administració de la Generalitat La decadència de l’Administració de la Generalitat

La decadència de l’Administració de la Generalitat

Opinió 9 febrer, 2018 Frederik S. Pearson 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » La decadència de l’Administració de la Generalitat

Quan a finals dels anys 70 i a principis dels 80 es va començar a configurar el que havia de ser la nova administració pública de Catalunya, l’Administració de la Generalitat, hi havia dos intangibles presents en l’imaginari col·lectiu de la nova realitat en construcció: d’una banda, que hi havia una oportunitat històrica de fer una administració radicalment diferent de la coneguda fins llavors (i que, bàsicament, era la burocràcia franquista), i també que l’element clau d’aquesta oportunitat era la captació de ciutadans compromesos amb el servei públic amb una mentalitat diferent, basada en la proximitat, la implicació i la professionalitat.

40 anys llargs després, el balanç és força desencisador, en un recorregut de més de quatre dècades amb llums i ombres, però amb moltes més ombres que llums. La realitat actual d’una Generalitat bloquejada i intervinguda com a resultat de l’aplicació de l’article 155 CE, afegeix major dramatisme a la situació, una situació de decadència que començà a manifestar-se amb els abusos clientelars dels dos tripartits (2004-2010), que varen comportar un creixement injustificat del nombre d’efectius, i que s’ha agreujat amb la insulsa i indolent gestió dels anys de crisis i la congelació de plantilles, retribucions, i polítiques de personal (2011-2018). Quinze anys decisius, perduts.

L’Administració de la Generalitat abasta àmbits ben diversos, que podem desagregar perquè han tingut dinàmiques fins a cert punt diferents: l’àmbit sanitari, l’àmbit docent, i l’àmbit d’administració general, que englobaria tota la resta: policia, bombers, presons, serveis prestacionals diversos i oficines.

L’àmbit sanitari m’atreviria a dir que és l’únic que se salva, d’alguna manera, de la situació de decadència anunciada en el títol de l’article. El model sanitari català, sobre la base de les transferències rebudes en el seu dia de la Seguretat Social via INSS, es va edificar amb principis nous i amb criteris genuïnament catalans, la qual cosa ens ha portat a un model d’èxit que ha estat capaç, fins i tot, de resistir els embats de les dificultats pressupostàries dels darrers anys. La convivència sense pors de l’oferta privada amb l’oferta pública (ICS), pilotada des dels Servei Català de la Salut, ha optimitzat els recursos existents, ha garantit la llibertat d’elecció del ciutadà, i ha creat una xarxa d’assistència primària i hospitalària amb criteris d’equilibri territorial i de sostenibilitat del sistema. Tot és millorable, però l’administració sanitària catalana és un orgull de país i un model reconegut arreu.

Pel que fa a l’àmbit educatiu, el balanç no pot ser igual de positiu. Malgrat l’èxit de la immersió com a eina de cohesió social i de garantia de la llengua, l’administració educativa catalana ha seguit els patrons del model de l’escola espanyola més rància, fins al punt que tots els funcionaris docents que treballen a Catalunya no són funcionaris de la Generalitat, sinó funcionaris dels “cuerpos” estatals. Una escola pública –a més a més- on manen els interessos corporatius dels sindicats de funcionaris docents, que s’han convertit en els veritables amos del sistema, un sistema que no gira al voltant del dret de els famílies a escollir el centre o el model educatiu, sinó al voltant de la burocràcia de les preinscripcions i de les condicions laborals dels docents. A diferència del cas de la sanitat, en l’àmbit educatiu no s’ha sabut (no s’ha volgut) incorporar l’oferta privada (via concert) al conjunt del sistema en peu d’igualtat amb l’oferta pública, i les escoles concertades han patit l’estigma polític sectari, en detriment del dret de les famílies a escollir model, i en detriment del dret de la societat a fundar centres educatius amb un model propi, renunciat estúpidament al reconeixement del paper històric i sociològic de l‘ensenyament d’iniciativa privada a Catalunya, de la mateixa manera que ha existit la iniciativa privada en l’àmbit sanitari.

Aquí pertoca de fer un petit ex-cursus per a intentar donar raó d’aquesta anomalia. El neofranquisme espanyolistai l’esquerra antifranquista (que, sociològicament i ideològicament és qui controla l’escola pública, via sindicats) coincideixen en una visió de l’escola com a transmissora d’ideologia i no com formació integral de persones lliures. Per aquesta raó, el model d’escola basat en “funcionarios públicos” del franquisme on el ministre manava via delegats territorials i els funcionaris docents obeïen per a transmetre la ideologia del règim, és un model que també vol mantenir l’esquerra per a seguir transmetent ideologia “oficial” (de gènere, anti-empresaris, “bonrollista”, guai, etc.) a través de les escoles. I això ho garanteixen els funcionaris sindicalitzats, amb unes condicions laborals privilegiades i blindades.

Però on el fracàs de la Generalitat ha estat més evident a l’hora de fer una administració “nova” ha estat en l’àmbit que en diem “d’administració general”, és a dir, la burocràcia i els serveis prestats per l’Administració a través dels seus diversos departaments i organismes.

La llavor d’aquest fracàs rau, des del meu punt de vista, en una visió pujoliana dels funcionaris com a mal necessari, des de la incomprensió i, fins i tot, amb un cert menyspreu. Tradicionalment, Catalunya no és un país de funcionaris. O no ha pogut ser mai un país de funcionaris, per la inexistència d’un aparell d’Estat fort i propi, per raons històriques sobre les quals aquí no podem aprofundir. A Catalunya, els funcionaris han estat, d’una banda, elements al servei polític del govern central de torn, i, de l’altra, buròcrates ofegadors de les iniciatives socials i empresarials del país. Per tant, sempre han estat mal vistos.

Quan pertoca al pujolisme construir una administració pròpia (grossa –pel tamany-  i plena –per la diversitat de competències-), en gran part ho fa des d’aquestes concepcions prejudicials, sota la idea que “com que ja els donem feina fixa, que no molestin gaire”, sense comprendre mai la importància per a la construcció nacional d’un model propi, eficaç i eficient de funció pública, com sí que va passar en l’àmbit sanitari (model Laporte/Trias).

Per tant, l’Administració de la Generalitat es construeix imitant, calcant, l’Administració General de l’Estat, pràcticament des de la Llei 17/1985, que va recollir per a Catalunya els fonaments de la funció pública democràtica fixats pel PSOE, i concretada en la Llei 30/1984, de mesures urgents per a la reforma de la funció pública, que com a bona llei de “mesures urgents” va estar vigent durant més de 20 anys (amb alguns retocs), fins a l’aprovació l’any 2007 de l’Estatut Bàsic de la Funció Pública, de la mà del ministre (també socialista) Jordi Sevilla. I fins avui. Copiant, i calcant.

Seria injust no fer referència, als inicis de tot, de la voluntat de fer una cosa diferent amb la creació de noves figures de pre-funcionaris (els contractats administratius transitoris), que va permetre la incorporació abans de la Llei 17/1985 de persones joves, entusiastes i amb voluntat d’implicació per a bastir una administració diferent. Moltes d’aquelles persones (avui ja jubilades, o en la perspectiva de la jubilació) van fer aportacions molt decisives a tots els nivells de la incipient Generalitat, i la seva dedicació i compromís s’ha allargat fins al dia d’avui.

Però la ràpida funcionarització “a l’espanyola” endegada a partir de la Llei 17/1985 i la posterior llei de cossos de 1989, amb progressives convocatòries d’oposicions, van diluir progressivament aquesta empenta inicial.

I la percepció que hi ha després d’aquests gairebé 40 anys, és que tenim una administració envellida (sense renovació del capital humà, i sense transmissió del coneixement), sense lideratge polític, sense polítiques de recursos humans, sense una aposta clara per la digitalització i la mobilitat en la relació amb la ciutadania, i empantanada en uns procediments anacrònics i rovellats, que els ciutadans cada vegada entenen menys.

Una dada oficial per a fer-nos una idea del dramatisme de la situació: la ràtio d’envelliment ha passat del 0,47 de l’any 2004 al 2,03 de l’any 2015 (últim amb dades publicades). Aquest indicador mesura el pes relatiu del personal actiu de l’Administració de la Generalitat de Catalunya de 60 anys o més, en relació amb el personal actiu menor de 30 anys. En els anys posteriors a 2015 segur que ha empitjorat, i la situació encara és més crítica en àmbits operatius com la policia, on la figura de la segona activitat i les jubilacions poden portar el cos de mossos d’esquadra a tenir seriosos problemes de cobertura de serveis, especialment si tenim en compte que es triga dos anys des que es pren la decisió política (i pressupostària) d’incrementar els efectius, fins que aquests estan operatius al carrer.

Quan parlem de la urgència d’un Govern que governi, parlem de coses com aquestes. Un país no és només el país que ens agradaria que fos, sinó el país que realment tenim, amb unes prestacions de qualitat a les quals els ciutadans tenen dret perquè les paguen amb els impostos. És urgent aturar la decadència de l’Administració de la Generalitat amb un impuls i un lideratge de primer nivell que situï les polítiques de recursos humans en el centre de l’agenda política dels propers anys, amb la voluntat de modernitzar i rejovenir l’administració pública, amb renovats criteris avaluables d’eficàcia d’eficiència, i amb una aposta clara per la disrupció tecnològica en les relacions entre l’administració i els ciutadans.

Print Friendly, PDF & Email

Frederik S. Pearson

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.ACEPTAR

Aviso de cookies