CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
“Catalunya serà cristiana o no serà” (I) “Catalunya serà cristiana o no serà” (I)

“Catalunya serà cristiana o no serà” (I)

Opinió 4 desembre, 2018 Carles Ros i Arpa 2
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » “Catalunya serà cristiana o no serà” (I)

Aquestes paraules estan gravades en pedra a la façana d’entrada al Monestir de Montserrat. L’íntima vinculació entre Catalunya i cristianisme és una realitat històrica,  cultural i espiritual que avui convé recordar. L’acta de martiri del bisbe Fructuós de Tarragona de l’any 259 és la primera constància escrita de la presència cristiana en aquesta terra.  Al segle X, un cop ja consumada la separació dels comtats catalans del regne dels francs, a l’acta de consagració de monestir de Ripoll es manifesta com l’alliberament de la terra catalana de la invasió àrab s’emmarca en l’alliberament de la humanitat per la redempció de Crist.  Aquesta lligam fundacional entre història bíblica i història catalana està representada a la portalada del Monestir de Ripoll del segle XII. (“Història de Catalunya”, vol. 2, de Pierre Vilar)

Aquesta vinculació es manté al llarg de la història de Catalunya. Veiem només uns exemples significatius. Al segle XI, el moviment “de Pau i Treva de Déu” és la resposta de l’Església i dels pagesos a les violències perpetrades pels nobles feudals, i constitueix l’origen de les Corts Catalanes. El romànic català és la nostra gran aportació a la història universal de l’art. La figura eminent del Beat Ramon Llull. El fet que el dret canònic estigués vigent a Catalunya com a supletori del dret civil propi fins a la publicació de la Compilació de 1960. Com, també, la fe cristiana ha impregnat durant segles la cultura, els costums, les celebracions populars del país, i ha constituït la font de sentit i de moral, el marc de creences col·lectiu i de la majoria dels seus habitants .

Ja al segle XIX, en plena modernitat, a Catalunya, malgrat el clericalisme i encarcaraments eclesials acumulats al llarg del temps, la fe cristiana va revifar amb un vigor extraordinari, que es va traduir en el naixement d’un gran nombre d’ordres i congregacions religioses, amb incomptables obres socials en l’àmbit de l’educació i l’atenció als més necessitats, la majoria de les quals han perdurat fins fa ben poc. Les grans figures del Pare Claret (gran missioner i l’autor més llegit al país durant tot el segle XIX), Balmes o Mossèn Cinto Verdaguer (autor del Virolai, himne espiritual del país). I en el pas del segle XIX al XX no s’ha d’oblidar el paper important de l’Església en la difusió de l’incipient catalanisme polític.

El segle XX, Catalunya viurà fortes onades d’anticlericalisme (la Setmana Tràgica i, sobretot, l’assassinat de milers de sacerdots, religiosos i laics catòlics durant la Guerra Civil), sovint promogudes per personatges arribats de la resta d’Espanya com Lerroux o els líders de la CNT-FAI.  L’Església catalana patirà també la persecució franquista (assassinat de Carrasco i Formiguera, i exili de l’arquebisbe Vidal i Barraquer), i durant la dictadura aixoplugarà la resistència antifranquista.

L’any 1978 Catalunya recupera l’autogovern, i poc després s’inicia el llarg mandat de Jordi Pujol,  en el que la llengua catalana esdevé l’element primordial de reconstrucció nacional. La llengua era una causa pacífica entre esquerres i dretes, constituïa l’element diferenciador entre els catalans d’origen i els vinguts de la resta d’Espanya, i es planteja com  l’element de cohesió de tota la societat.

És clar que la identitat i la fortalesa d’una país són més coses que la seva llengua. Pujol, un catòlic amb una sòlida formació intel·lectual, n’era conscient. Però el nacionalisme que va governar la Generalitat dues llargues dècades no va plantejar a la societat una cultura i una forma d’entendre la vida alternatius al progressisme culturalment dominant.  No va impulsar un ideari que entronqués amb la tradició catalanista de Torras i Bages, Prat de la Riba, el diari “El Matí”, la UDC dels anys 30, la posés al dia, i es nodrís de les corrents personalistes i de l’humanisme cristià.

Els governs de Pujol van cedir l’àmbit cultural i dels mitjans públics de comunicació al progressisme postmodern (decantat cada vegada més vers el nihilisme i la ideologia de gènere), que ha contribuït, amb el seu treball  subtil i perseverant, a la transmutació dels valors i creences de bona parts dels catalans. TV3 n’és l’exemple paradigmàtic. Això es pot explicar per una manca de consciència de les conseqüències que havia de suposar aquest gran canvi de cosmovisió en el futur de la societat catalana.  Certament, al país li mancaven, i li manquen, intel·lectuals i persones del món de la cultura que defensin activament l’ideari cristià en aquests àmbits.

I també s’explica per un gran complex d’inferioritat dels polítics catòlics davant un laïcisme cada vegada més hegemònic i agressiu. Al nostre país és impensable que un líder polític manifesti obertament la seva fe cristiana com ho ha fet reiteradament Angela Merkel. L’any passat a la Universitat de Berna, la Cancellera alemanya  (i doctora en química quàntica)  va declarar que l’única forma de tornar a la pau i a l’estabilitat es recuperar la Bíblia i la religió, i abandonar aquest liberalisme pragmàtic que està enfonsant el món en conflictes insalvables.

Publicat al Diari de Girona
Print Friendly, PDF & Email

Carles Ros i Arpa

  • Silveri Garrell

    8 desembre, 2018 #1 Author

    “Catalunya serà Catalunya tant si es cristiana com si no ho és”. Paraules dites pel reverent pare Ballarín en un programa de la tv3 ja fa uns 10 anys, i amb molta audiència. No te lògica que un capellà sortint a la Tele no sigui ni capaç de defensar el Cristianisme. Tan sols hauria d’haver dit: “Catalunya millor que sigui cristiana abans que cap altra cosa”. ¿¿No creieu??.

    Respon

  • Carles Ros Arpa

    9 desembre, 2018 #2 Author

    Es tracta de fer veure als nostres conciutadans que Catalunya no s’entén sense el cristianisme, com tampoc s’entén Europa. I aquesta és una tasca de tots els cristians, sobre tot dels laics. Un mossèn, per molt escriptor i popular que sigui, té com a missió principal predicar i administrar els sagraments, i no parlar de política. Això ho hem de fer els laics, amb formació, bon criteri i esperit constructiu.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies