CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Catalunya serà cristiana o no serà (i II) Catalunya serà cristiana o no serà (i II)

Catalunya serà cristiana o no serà (i II)

Opinió 24 Desembre, 2018 Carles Ros i Arpa 0
0 / 5 (0 votes)

Inici » Historic » Catalunya serà cristiana o no serà (i II)

A la primera part d’aquest article vam veure que, amb la recuperació de l’autogovern a l’últim quart del segle passat, la llengua catalana va esdevenir l’element primordial de reconstrucció nacional. Però tot sembla indicar que a mitjans d’aquest segle el català serà una llengua amb un ús social clarament minoritari, en un país multicultural i multilingüístic, amb el castellà de llengua comuna i d’ús general.

A més de la tendència a la globalització, que perjudica les llengües minoritàries, en el nostre cas hi ha una altra raó decisiva: la demografia. Vam passar de les freqüents famílies nombroses de la generació dels nostres avis, a la parelleta dels nostres pares i al promig de 1,25 fills per mare de nacionalitat espanyola resident avui a Catalunya,  segons les estadístiques oficials. I és possible que no hàgim tocat fons atesa la complicada situació sociolaboral dels nostres joves i el poc prestigi de la maternitat i la maternitat en el sistema de valors dominant, acceptat, quan no promogut, des del propi poder polític català.

Mentrestant, Catalunya continua essent un país pròsper econòmicament, al qual continuarà arribant immigració, amb la seva llengua, la seva cultura i la seva religió pròpies. És clar que el sol surt per tothom, i que el país és de qui aposta pel futur. Però cal posar de manifest les contradiccions essencials del sobiranisme actual. Aquest s’ha obsessionat en aconseguir un Estat independent, i ha acceptat l’anomenada ideologia de gènere que  afebleix fins a l’extrem la base de la nació. No es pot alhora repicar i anar a processó.  La profecia “Catalunya serà cristiana o no serà” s’està complint en la Catalunya postmoderna.

Els polítics sobiranistes d’avui farien bé de rellegir el document “Arrels cristianes de Catalunya”, aprovat pels bisbes catalans l’any 1985. El document recull aquesta frase de Prat de la Riba:  «L’Estat és una entitat política, artificial, voluntària; la Pàtria és una comunitat històrica, natural, necessària».

¿Per què l’antiga CiU, aquell arbre que semblava tan fort (representat en el logo tradicional de CDC), no ha resistit la intensa i llarga tramuntanada del procés?  A més de la penitència pels casos de corrupció, a part de les contradiccions que el procés va generar en el si de la coalició, hi ha motius més de fons, per a qui els vulgui veure. A l’arbre segurament li van fallar les arrels. Els nous lideratges de CDC van adoptar cada vegada un perfil més pragmàtic, i van girar l’esquena a la tradició cristiana de molts dels fundadors del partit. Cosa semblant havia passat amb Unió, on el tarannà dels seus últims dirigents tenia poc a veure amb l’esperit fundacional del partit l’any 1932,  amb un ideari fortament cristià.

Es podrà replicar que la societat catalana ha canviat, i que els partits polítics s’hi han d’adaptar. Però els partits que orienten el seu ideari a partir de les enquestes sociològiques, que van a remolc de les modes o opinions socials de cada moment, i no es preocupen de defensar els seus valors i cosmovisió originaris, acaben essent víctimes del seu propi pragmatisme.

És cert que la ideologia de gènere i el laïcisme radical afecten moltes altres nacions europees. Però sovint els nostres governants volen fer de capdavanters d’aquests corrents, quan Catalunya, per ser una nació petita i fràgil s’hauria d’aferrar més que la resta a la seva tradició i al seus signes d’identitat. Els partits sobiranistes catalans han fet tot el contrari. El darrer motiu ha estat el procés i la necessitat de fer concessions a l’esquerra en la seva defensa del feminisme radical i de l’agenda LGBTI.

I així la conclusió de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent del 2016, mana que “El procés constituent ha d’incorporar des de l’inici la perspectiva de gènere, d’una manera transversal…”  El gender és una ideologia sofisticada i antinatural, que res té a veure amb la igualtat de drets d’homes i dones, i que va sorgir dels laboratoris nord-americans de la Nova Esquerra. El nostre “progressisme” ha adoptat aquesta bandera, amb una determinació digne de millor causa, en ser conscient de la seva impotència per aconseguir un repartiment més just de la riquesa. La nova plutocràcia respira tranquil·la: “la lluita de sexes ha substituït la lluita de classes”.

Només els sistemes totalitaris estableixen ideologies tan específiques i tan de part en les seves constitucions. ¿Quin sentit té que el nostre país adopti un pensament i una forma de vida que exacerba l’individualisme, afebleix les famílies i accentua l’hivern demogràfic català?  Prat de la Riba no ho entendria. Moltes catalanes i catalans avui tampoc ho veuen clar, però callen per no molestar.

Article publicat al Diari de Girona
Print Friendly, PDF & Email

Carles Ros i Arpa

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies