CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Ser català a Brussel·les, avui Ser català a Brussel·les, avui

Ser català a Brussel·les, avui

L’experiència personal d’un català que viu i treballa a Brussel·les sobre la situació política de Catalunya i com aquesta es veu des de la capital europea
Opinió 7 novembre, 2017 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » Ser català a Brussel·les, avui

Com a barceloní acostumat a viatjar, puc evitar una pregunta innocent que no obstant s’ha convertit per a nosaltres en un afer delicat: “i tu, d’on ets?” No em cal precisar si sóc espanyol, català, o una mica de cada. “Sóc de Barcelona” és en el vuitanta per cent dels casos una resposta que satisfà a l’interlocutor.

I no només satisfà, sinó que provoca una reacció jovial, alegre: l’interlocutor em sol llavors confessar que Barcelona és una de les seves ciutats preferides -“de tu i de tothom”, em dic per dins, cofoi.

Quan comença llavors a descriure’m la seva experiència a Barcelona, em sembla poder llegir en els seus ulls el goig i l’enyorança dels bons moments passats a la capital catalana. “Barcelona” és una paraula quasi màgica que desperta agradables i càlids records de viatges d’estiu amb amics, intercanvis universitaris apassionants o moments entranyables en família.

Però des de fa algunes setmanes, a Brussel·les,  quan dic que sóc de Barcelona, el meu interlocutor pren una actitud ben diferent. “Quina pena tot el que està passant” és un comentari que em trobo cada cop més sovint.

Immediatament després se’m demana la meva opinió pel que fa als darrers esdeveniments polítics. Sovint vénen carregats de judicis personals. Tant els dels funcionaris de la Unió Europea com els de la gent del carrer.

La seva actitud em recorda la dels europeus de qualsevol país comentant la campanya i posterior victòria electoral de Donald Trump. “Sembla que de cop tothom s’ha convertit en un expert en política nord-americana”, em comentava, molest, un noi de Texas fa uns mesos. Ara jo em dic el mateix aplicat a Catalunya.

Però aquesta analogia amb Trump em serveix per a subratllar quelcom que em sembla rellevant: per primer cop d’ençà que va començar el “Procés”, la situació política a Barcelona interessa de debò. No només et demanen l’opinió, sinó que t’ofereixen, gratuïtament, la seva.

Què és el que es comenta, però, a la capital d’Europa? La major part de la gent troba que el comportament de Carles Puigdemont és erràtic, almenys des del 10 d’octubre i la independència dels vuit segons. “Per què ha abandonat el seu poble just després de declarar la independència?”, es demanava una romanesa, comentant el seu viatge a Brussel·les. “Es veu de seguida que el govern català no tenia absolutament res preparat”, afirmava un francès. “Està dessagnant econòmicament el seu país”, afegia un altre. Politico.eu, el diari més influent en l’esfera de la Unió Europea, titulà sense pietat la setmana passada que “el circ català de Puigdemont” havia vingut a Brussel·les.

Ara bé, els meus interlocutors es mostren summament interessats en la meva opinió. Més d’un cop s’han inclús format cercles de persones al voltant meu, un cop declarada la meva provinença. Es forma llavors un ambient de debat sa, a diferència, malauradament, del que sembla regnar a casa. També quan en el cercle hi ha un andalús o un madrileny. La gent escolta, ofereix el seu punt de vista. El posa a prova amb el dels altres. Inclús admet estar equivocat i dóna la raó a l’altre. Estan bojos aquests anglesos, alemanys, danesos! Llàstima que Catalunya estigui plena de catalans, Espanya d’espanyols.

Com deia, Puigdemont és el més criticat. Normal, perquè és qui s’havia de mullar més i qui, efectivament, més titulars ha ofert. De Rajoy no se’n parla gaire, cosa que subratlla un cop més, penso, la seva irrellevància com a polític. El factor Rajoy no altera el producte. Més que d’en Rajoy, es parla del “govern espanyol” com una entitat abstracta que es limita a reaccionar davant les accions de Puigdemont. Amb la sola excepció de les eleccions del 21 de desembre, decisió que els meus interlocutors solen aprovar.

D’altra banda, alguns se’n recorden de Don Felipe. “No entenc per què teniu un rei si no fa res quan se’l necessita”, em comentava un belga. Els belgues –una espècie en perill d’extinció a Brussel·les- entenen molt bé que el paper del rei és el de construir ponts allí on el conflicte amenaça la pau social. Aquí el monarca és oficialment Rei dels Belgues, no pas Rei de Bèlgica. Els ciutadans, primer.

Algun comentarista ha inclús proposat que la Unió Europea ofereixi una resposta més activa davant la qüestió catalana. “Catalunya posarà a prova la identitat de la UE com a projecte polític de reconciliació”, s’ha dit. No tothom està còmode amb la postura de la Comissió Europea, però pocs semblen voler opinar sobre quin paper hauria de prendre.

En definitiva, des de Brussel·les es pot afirmar que per fi s’ha aconseguit internacionalitzar el “Procés”. S’ha aconseguit fer-ho des de baix, ja que, des de dalt, les institucions europees romanen en silenci. No crec que es pugui descartar que la situació que viu Catalunya contribueixi a canvis importants dins la UE a mitjà i llarg termini. Canvis que vinguin des de baix. Però el preu pagat pels catalans sembla, ara per ara, massa alt.

Carta d’un català a Brussel·les.

Print Friendly, PDF & Email

CatDialeg.cat

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.ACEPTAR

Aviso de cookies