CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Al President Puigdemont Al President Puigdemont

Al President Puigdemont

El problema no està en els defectes del llegat polític. Quina obra humana no en té? Tot i que és un patrimoni reconegut mundialment com a excel·lent
CatalunyaPolíticaZPortada DerechaZResto 12 octubre, 2017 Josep Miró i Ardèvol 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » Al President Puigdemont

Article publicat a La Vanguardia el 10 de juliol de 2017.

Si les nits passades a la Via Laietana esperant l’interrogatori de matinada, si en les llargues hores a la cel·la de La Model, si quan presidia el Comitè Olímpic de Catalunya en els anys dels Jocs de Barcelona, quan en Pujol  i en  Maragall, i tots els partits parlamentaris, també CDC i ERC, ens varen deixar sols per anar-se’n amb en Samaranch i el seu Pacte Olímpic, si quan em passaven aquestes i d’altres desgràcies m’haguessin dit que algun dia el President de la Generalitat m’exposaria a la picota pública de Twitter, presentant-me com a membre d’un indeterminat “vell regim”, hagués conclòs que l’esperit del franquisme l’havia abduït, i com al Gran Germà d’Orwell inventava la postveritat i la neollengua.

140 caràcters, un tuït, pot ser intel·ligent, profund. Què és sinó un aforisme? Però no és així. S’ha convertit en signe del menyspreu d’uns vers els altres. Ho demostra abastament Trump que té a casa nostra un èmul amb en Puigdemont, que el 30 de juny piulava: “En una Catalunya lliure, el vot i l’opinió de les personalitats valdrà el mateix que el de les persones. Al vell règim no li agrada. Normal”, acompanyat de  la fotografia de 12 dels 110 signats d’un manifest en el que demanàvem la suspensió del referèndum, i l’esforç màxim al govern espanyol per acordar solucions. En Eugeni d’Ors deia que als catalans ens perd l’estètica. Quins temps aquells! Avui a alguns els perd la piulada. Puigdemont és un d’ells, perquè és ben estrany que un president que no sigui Trump ignori que tots el vots valen igual, mentre que les opinions mai tindran la mateixa condició igualitària.

No sé exactament què vol dir amb això de “vell regim” a no ser que es refereixi a la Transició, l’estat de dret concretat en la Constitució, els Pactes de la Moncloa, que avui amb el caïnisme polític que impera serien inviables, el retorn del president Tarradellas, la recuperació de la Generalitat, i de l’autonomia. Un autogovern que des del 1714 mai havíem assolit tant de temps i tan complert. Si això significà el “vell regim” certament jo en formo part, i li demanaria benvolgut president, que mentre no pugui presentar uns èxits una mica semblants tingui l’honestedat de respectar aquell llegat, que li hem donat fet i mastegat. Millori’l si en sap prou, però no el destrueixi. És l’únic que tenim en segles d’enfrontaments, baralles i divisions. S’ha de ser més curós amb els èxits democràtics, sobre tot vostè, un president que no ha passat per la validació de les urnes, i que tan migrats resultats mostra, fora dels impostos més alts d’Europa que compatibilitza amb l’escandalosa reducció de l’impost  sobre el joc del 55% al 10%.

President Puigdemont

Imatge del centre de notícies AFP.

En lloc d’imitar al President Trump li suggereixo esmerci part del seu temps en preguntar-se per què tantes persones, moltes de CDC, d’acreditada trajectòria catalanista no recolzen el Procés que vostè encapçala.

Les mateixes coses es poden fer de moltes maneres i ha triat la pitjor. Ha cavat una fossa en el camp del catalanisme, la principal garantia de la nació, i s’anirà a casa havent malmès el principal llegat del “vell regim”, que li han regalat i ha estat incapaç de conservar: la Generalitat sentida com la institució de tots. Ni tan sols sap que la nostra institució era vituperada als anys vuitanta a molts barris de Barcelona, del Vallès, del Baix Llobregat, del Tarragonès, i les seves primeres modestíssimes oficines descentralitzades, les de Benestar Social, eren ocupades, i agredides. Jo ho sé perquè les vaig organitzar i hi vaig posar la cara.

En el llibre “Porque fracasan los países”, Daron Acemoglu y James A. Robinson, expliquen la importància pel progrés de les nacions de les institucions inclusives. Avui la Generalitat, el President, i el Parlament, les nostres institucions, practiquen l’exclusió més radical. Ho fan quan converteixen una subvenció pensada per afavorir la presència del català en els mitjans de comunicació, en un instrument de xantatge sobre les empreses periodístiques si no recolzen la seva publicitat pel referèndum. El català first? Mentida. Són excloents quan forcen les regles de joc del Parlament, un material sacrosant, per imposar el seu dictat, quan pretenen aprovar lleis fantasmes en lectura única, quan volen decidir la desconnexió d’Espanya amb una majoria pírrica, que no els hi donaria ni tan sols per fer la llei electoral que mai hem aconseguit fer.

Veurà,  Molt Honorable President. El problema no està en els defectes del llegat polític. Quina obra humana no en té? Tot i que és un patrimoni reconegut mundialment com a excel·lent. El problema no ha estat Suárez, ni Felipe González, ni Pujol. Constructors, amb ombres sí, però constructors. El greu problema que patim no ve d’aleshores, sinó de després dels seus successors. Aznar, Rajoy, Zapatero, Mas, vostè mateix, que han estat incapaços d’actualitzar-lo i millorar-lo. Per això uns es refugien en l’immobilisme més carrincló i uns altres en creure que la Creació comença amb ells.

Print Friendly, PDF & Email

Josep Miró i Ardèvol

és membre del Consell Pontifici pels Laics, president d'e-Cristians, editor de Forum Libertas i col·laborador a La Vanguardia de Barcelona

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació.ACEPTAR

Aviso de cookies