CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
¡Ah, la nació! ¡Ah, la nació!

¡Ah, la nació!

Empriu 3 octubre, 2018 Alfredo Pastor 0
5 / 5 (1 votes)

Inici » Historic » ¡Ah, la nació!

Un amic em demana si, després de criticar el nacionalisme català, no resultarà que soc un nacionalista espanyol. És una pregunta que tothom s’hauria de fer, i que segurament no té la mateixa resposta per a tothom. Aquí va la meva.

Tothom sap que l’home és un ésser social, que no desenvolupa el seu potencial si no és en contacte amb altres homes: “l’individu, aquest animal per al qual estem disposats a matar i a morir, no existeix”, diu Horace McCabe. Els que es consideren a sí mateixos com individus autosuficients, mestre de la seva ànima, són sovint monstres: els diaris ens ofereixen exemples, per desgràcia cada cop més nombrosos.

Des de sempre, doncs, l’home ha organitzat la seva vida en comunitats, i aquestes comunitats han pres formes molt diverses en l’espai i en el temps. Diuen que en els pobles nòmades la unitat natural era el clan, i el vincle que unia els seus membres era la sang. De vegades aquests clans formaven part d’una tribu, però sovint aquesta tribu era una entitat virtual, perquè els membres de clans diferents dins una mateixa tribu podien no haver-se vist mai. Amb l’agricultura el vincle de la sang és complementa amb el del territori: són membres del grup els qui viuen en el mateix lloc. Això ens ensenya que no hi ha una forma única, menys encara una millor, de construir una comunitat per a tots els pobles de la Terra.

Amb el temps, una mateixa comunitat passa per diferents formes d’organització: a Europa, el successor de l’Imperi romà és la societat feudal, van apareixent les ciutats, en alguns llocs habitants de les ciutats i serfs de la gleva es combinen per tal de compensar el poder dels senyors, es van formant reialmes, el vincle de la sang torna a tenir primacia en ocasions; l’ambició de poder és sempre, o quasi sempre, la força que sustenta aquests canvis, i és per això que rara vegada son pacífics. Això ens ensenya que, si bé hi ha formes d’organització més durables que d’altres, no n’hi ha cap que pugui pretendre ser eterna.

A gran part de l’Occident, entre finals del segle XVIII i mitjans del XIX, sorgeix una forma d’organització nova, l’Estat-nació. Aquesta forma unifica comunitats amb una història comú, no sempre pacífica, i sovint una llengua comuna. La unificació no es fa sense la resistència d’alguns dels pobles “absorbits”, i no sempre assoleix el mateix grau de solidesa: és així que hi ha Estats-nació més forts, o més ben travats que d’altres. La convivència dels Estats-nació durant dos segles ha estat marcada per les dues guerres més cruentes de la història. És per això que des de l’acabament de la segona guerra es proposa una construcció europea que faci impossible una nova confrontació entre els Estats-nació.

Ningú no sap quina forma prendrà aquesta Europa, però es permès pensar que el concepte d’Estat-nació sobirà va sent cosa del passat. D’altra banda, no es tracta d’abolir-lo de la nit a l’endemà: la nació és encara una referència, un senyal d’identitat per a molts, i això ens indica que el procés de construcció serà lent, perquè vindrà marcat, en última instància, pel ritme amb que els ciutadans de cada Estat membre estiguin disposat a confiar en una forma d’organització avui desconeguda. Això no obstant, aquesta construcció parteix d’una realitat que no es pot obviar: Europa existeix, com existien Itàlia o Alemanya abans de la unificació, i molts pensen que és més que la suma de les identitats nacionals, que és la cultura europea el tronc del que parteixen les nacionals, i no a l’inrevés.

En el decurs de dos segles, malgrat una història marcada pel conflicte, l’Estat-nació ens ha deixat un llegat molt aprofitable: l’Estat de dret -la “rule of law” anglo-saxona- i l’organització de la convivència en forma de democràcia representativa. És una bona base sobre la que construir, i és obligatori  construir-la prenent com a base el concepte de nació. Historiadors solvents afirmen que el concepte de nació és una construcció intel·lectual, com volent dir que designa un fantasma. Un dels mestres de la política del segle passat, Raymond Aron, fila més prim dient “un concepte no és verdader o fals, és útil o nociu” . Jo crec que a l’Europa d’avui, “nació” és un concepte nociu, i a Espanya encara més.

No soc, doncs, un nacionalista espanyol. Ho seria si veiés les tropes napoleòniques travessar el Pirineu. Em tornaria un nacionalista català si veiés els cent mil fills de l’Aznar travessar el Segre, però cap d’aquestes dues coses passarà en el futur. Defenso un Estat espanyol ple de defectes i que té també virtuts, que ens ha permès donar-nos una convivència tolerable, i estimo més productiu dedicar energies a contribuir a les reformes indispensables d’aquest estat que no pas a la construcció d’un ens que naixeria dos segles després del seu temps i seria destinat a desaparèixer; més encara quan els qui pretenen construir aquest Estat no m’ofereixen cap garantia de saber-ho fer.

Print Friendly, PDF & Email

Alfredo Pastor

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies