CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
CatDialeg
Aforismes sobre la realitat de Catalunya Aforismes sobre la realitat de Catalunya

Aforismes sobre la realitat de Catalunya

Editorial 6 Març, 2018 CatDialeg.cat 0
5 / 5 (2 votes)

Inici » Historic » Aforismes sobre la realitat de Catalunya

  1. Catalunya ha viscut fins a la irrupció recent del desgovern i l’independentisme del procés, el millor període de la seva història des de 1714 per la combinació de creixement econòmic (iniciat molt abans, en la dècada del seixanta), capacitat d’autogovern i reconeixement institucional de la nostra dignitat com a poble.
  2. Fins a l’alienació de la república imaginària, la Generalitat era el govern no estatal amb major reconeixement internacional des de 1714, especialment en l’àmbit de la Unió Europea i els seus governs. Avui no ens vol rebre ningú.
  3. Els governs espanyols mai ens donaran res de motu propi. Fins i tot el que millor ha dialogat i pactat, el d’Adolfo Suárez, ho va fer impulsat per necessitats polítiques, quan la fermesa i habilitat negociadora de Tarradellas i la difícil unitat política dels catalans varen ser decisives. Si la seva plaça l’hagués ocupat un personatge com Puigdemont, tindríem com a molt una Diputació, una mena de 155 avant la letre
  4. Només una Catalunya cohesionada i forta, formada pels seus ciutadans que es reconeixen en un sol poble, i una tradició contínuament actualitzada sense alterar els seus acords fonamentals, és capaç de negociar amb èxit amb el govern de torn de l’estat. Una Catalunya composta per dirigents que no juguen a la maniobra entre ells i no converteixen els propòsits nacionals en carn de canó de les seves pugnes partidistes.
  5. Puigdemont és el polític que més ha enganyat amb els seus compromisos. De convocar eleccions a tot el contrari, de proclamar la república a amagar-la sota l’estora, de demanar romandre al peu del canó a marxar a Bèlgica, d’acceptar les eleccions del 155 en lloc de boicotejar-les a voler proclamar la seva legitimitat republicana, de comprometre’s a tornar si podia ser president de la Generalitat a amagar-se darrere el plasma, de dir que un president de la Generalitat no pot exercir des de la presó a proposar Jordi Sánchez,  de posar en risc l’elecció del que ell mateix ha designat com a successor després de la desafecció de la CUP a negar-se a cedir el seu lloc de diputat (igual que Antoni Comin) per fer possible l’elecció. En fi, la llista és tan llarga que millor acotem-la a un fet ben revelador d’una mentalitat: de no ser el candidat més votat i necessitar el suport d’altres forces a bloquejar tot govern si no s’obeeix el seu dictat.
  6. La desmesurada aplicació de la presó provisional l’ha convertit en una gran injustícia, que no es resol amb llaços grocs, ni dejunis de cap de setmana, i menys encara, en l’histrionisme desqualificador de Puigdemont. Només hi ha dues vies: la negociació política que tingui com a únic fi el seu alliberament i on s’impliqui el gruix dels lideratges socials i econòmics de Catalunya o la vaga de fam massiva i sense termini
  7. Sortir de l’atzucac actual, que beneficia principalment a Ciutadans, la força nascuda per combatre el catalanisme, no vindrà de la mà del que ara hi ha políticament
  8. El PP a Catalunya ha implosionat fins a acostar-se a la seva conversió en un forat negre. En Comú Podem ha tocat sostre ràpidament, convertint-se en una opció política social-oportunista que alimenta la intolerància. Només aspira a trepitjar moqueta de la mà d’Esquerra. El PSC no ha pogut o no ha sabut convertir-se en la ròtula de la nova comprensió política perquè el seu programa és vell, està llastrat pel pes del socialisme andalús, i no pot jugar a fons la carta de l’alliberament dels presos.
  9. Junts x Catalunya és una amalgama incondicional que gira en torn les arbitrarietats de Puigdemont, i el PDECat continua amb una constància admirable el seu procés d’autoextinció. Esquerra podria ser part de la solució si fos capaç d’entendre els temps i deslliurar-se de les rèmores de vells tambors de derrota.
  10. La resposta només pot venir d’un nou impuls, d’un nou renaixement català, com ho fou la Renaixença, el noucentisme y la gran obra de la Mancomunitat, com ho fou també l’impuls extraordinari després de la gran destrossa de la Guerra Civil. Necessitem recuperar la capacitat de gestionar els afers públics de Prat de la Riba, el sentit de l’unitari, de l’art de governar de Tarradellas, l’impuls i il·lusió de la Generalitat recuperada durant els primer anys de Jordi Pujol.
  11. Des de 1833 Catalunya ha enregistrat cinc grans impulsos polítics i tres renaixements culturals que els ha fonamentat i impulsat. Sempre han sorgit com a fruit de la necessitat, de la resposta a uns desafiaments. És hora de construir el nou impuls que ara necessitem. Les nostres generacions, dels més joves als més grans, la dels que no han viscut res més que l’autonomia, i dels que, més enllà,  vénen de la difícil i alhora exultant situació sota el franquisme, no serem capaços de fer-ho?
  12. El destí manifest de Catalunya en ple segle XXI no és una independència, quin procés ens esmicola, sinó unir forces per ser l’Atenes de la unitat política d’Europa capaç d’impulsar la seva veritable unitat política, única manera de mantenir la llibertat i el benestar en temps de grans blocs i conflictes globalitzats creixents.
Print Friendly, PDF & Email

CatDialeg.cat

No hi ha comentaris

Sigues el primer en deixar un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a major informació. ACEPTAR

Aviso de cookies